Observatori
Cultura07/07/2023

Estius Simfònics. Bellver 2. Per molts anys

Concert de la Petita Simfònica

El castell de Bellver estava ple a vessar i amb el cartell d’entrades esgotades. No podia ser d’altra manera en un concert d’aquestes característiques. Veure i sentir tocar nins i joves, de 12 a 18 anys, sempre supera amb escreix totes les expectatives. A tot això, que sempre ha estat així, cada cop que els he vist m’ha sorprès la temprança amb rostre d’emoció dels components de la Petita Simfònica, una mica abrigallada. Aquest cop tampoc no va ser una excepció. Els futurs mestres, tot i que algun ja ho és, varen obrir la porta del futur i la bufada d’aire fresc que va entrar es fa molt difícil d’explicar. No són un grup de joves que aspiren a ser músics. Ho són. I per si n'hi hagués algun dubte, una bona prova que anunciava el nivell de la vetllada va ser, naturalment, una Obertura, la d’El barber de Sevilla, deRossini, fresca, divertida, coneguda, que va servir per encetar un vespre inoblidable. Tot en ordre i sota control, el de Mielgo, potser més que mai. Tan sols era una molt petita espipellada del que vindria a continuació, ja que tot just després aparegué el primer solista, Liam de Paor. Tan sols catorze anys el contemplen i ja interpretant el primer moviment del Concert per a piano en La menor, Op 16, d’Edvard Grieg. Després de l’anunci inicial del timbal el solista va irrompre amb la seva primera intervenció, un encadenat descendent, sòlid i contundent, que anuncia la tonalitat de la composició i dona pas a l’orquestra, fins a la immensa i vertiginosa cadenza final, amb la qual Liam va rubricar una intervenció excelsa, al·lucinant, per precisió, seguretat, potència i un domini de la situació fora mida, com per exemple quan preparava el demolidor atac culminant. Per si fos poc, arribà el bis. Ni més ni menys que l’Estudi Op. 25. núm. 12, de Fryderyk Chopin, un bram de semicorxeres que deixa i deixà sense alè qui més qui menys. Vull recordar que Schumann, després d’escoltar per primer cop Chopin, va escriure: “Ens hem de descobrir. Senyors, hi ha un geni entre nosaltres”. El varen acomiadar de manera fulminant del diari on ho va escriure. Aquí ho deix.

El segon torn va ser per a Carme Alzina, dinou anys, ja estudiant a Salzburg, interpretant el Concert per a violí núm. 1, en sol menor, Op. 26, de Max Bruch. Una peça que no ha transcendit el que segurament mereix, tot i que ser coetani de Brahms, Schumann o Mendelssohn no ho posa fàcil a ningú. Però compartien alguna cosa més que edat i talent, hi havia una altre nexe entre ells, per persona interposada. Aquest no era altre que el més famós i valuós violinista del seu temps i de molts altres, Joseph Joachim. Ell va ser l’encarregat de l’estrena dels més famosos concerts per al seu instrument. Ell va ser qui va dir que, per sobre de tots, el de Bruch era “el més ric i seductor”. Carme Alzina, amb la seva tria, va posar el llistó al més amunt possible i, com el seu company, ja ho va anunciar des del Preludi, per tot seguit emprendre l’escalada amb un solo molt vigorós. Tant, que va patir un problema mecànic a l’instrument que va fer que tot comencés de bell nou. Un da capo amb el natural neguit de si tornaria a passar. Però no. Alzina es va sobreposar a una situació força difícil i va treure el millor del seu talent. Mostrà l’exhuberància de l’adagio en tota la seva esplendor i així fins a arribar al tercer moviment, amb el qual va haver de desplegar tot un ventall de virtuosos equilibris d’una peça tan rica com alambinada.

Cargando
No hay anuncios

Per concloure, la Guia d’orquestra per a joves, Op. 34, de Benjamin Britten, amb un impecable Pere Estelrich com a narrador. Una composició que podria semblar senzilla pel seu títol, però tampoc. Tan sols queda afegir que totes les intervencions dels solistes de l’orquestra els varen interpretar els mestres joves, sota l’atenta i embadalida mirada dels veterans. Hi ha Simfònica per molts anys.