Giulia Valle: "Em vestia amb la roba del meu germà per no cridar l'atenció"

PalmaFa més de tres dècades que és una de les contrabaixistes i compositores de referència del jazz estatal i internacional. Ha liderat projectes propis, ha compartit escenari amb alguns dels grans noms del gènere i aquest divendres presenta al Port d'Andratx (Studio Weil) Cerebro en equipo. Neurociencia para el desempeño y la motivación en Música (y otras Artes), un llibre que uneix la seva experiència artística amb anys d'investigació sobre el cervell, la creativitat i la motivació. En aquesta entrevista reflexiona sobre el jazz, la indústria musical, el paper de les dones i la necessitat d'entendre la música com una eina de comunicació.

Fa anys que liderau projectes propis. En quin moment vàreu sentir que ja no volíeu només interpretar música, sinó explicar-la amb la vostra veu?

— Va ser un procés molt natural. Mentre em formava com a músic vaig sentir la necessitat d'expressar-me també a través de la composició. Quan tens un propòsit, estudiar deixa de ser una obligació i es converteix en una eina. Tot el que vaig aprendre —harmonia, composició i orquestració— tenia sentit, perquè em permetia escriure la meva pròpia música. Sempre dic, tot fent un símil futbolístic, que m'agrada ser entrenadora i migcampista alhora.

Quan componeu, què acostuma a arribar primer: una idea, una emoció o el so del contrabaix?

— Sempre una intuïció. La creativitat neix d'una espurna que després vas construint amb el coneixement i l'experiència. Però, a capdavall, moltes decisions són intuïtives. També és important mantenir les antenes sempre posades: una conversa, un soroll o un ritme que sents pel carrer poden acabar convertits en música.

Encara té sentit parlar de jazz com un gènere o avui és sobretot una manera d'entendre la música?

— Per a mi és una manera d'entendre la música. El jazz integra influències molt diverses: la música clàssica, les músiques populars, la improvisació i una gran comprensió de l'arquitectura musical. És una música oberta, que absorbeix el que li resulta interessant. Per això, reduir el jazz a un únic estil és impossible: hi conviuen moltíssimes maneres de fer música.

El jazz continua tenint fama de música minoritària. És una qüestió de públic, de programació o de prejudicis?

— De les tres coses. Però també crec que els músics tenim una part de responsabilitat. Quan una proposta és excessivament intel·lectual pot perdre la connexió amb el públic. La música ha d'arribar tant al cap com al cor. També, la indústria ha canviat completament. Quan vaig començar, gravar un disc tenia un recorregut: hi havia discogràfiques, festivals i mitjans especialitzats. Ara, la música es consumeix sobretot a través de llistes de reproducció i el jazz ha quedat molt fora d'aquest sistema. A això s'afegeixen els prejudicis. Molta gent pensa que el jazz és una música difícil, perquè l'ha escoltat una vegada i no hi ha connectat. Però el jazz no s'ha d'entendre, s'ha de sentir.

Encara hi ha situacions en què una dona ha de demostrar més que un home dins del món del jazz o aquesta etapa ja comença a quedar enrere?

— Quan jo vaig començar, sí. De fet, una musicòloga que ha estudiat la meva trajectòria diu que, si hagués estat un home, probablement hauria tingut un recorregut diferent. Durant molts anys vaig intentar passar desapercebuda. Fins i tot em vestia amb la roba del meu germà per no cridar l'atenció. Volia que em jutjassin per la música, no pel fet de ser dona. Sempre he pensat que la música ha de transcendir el gènere. He rebutjat projectes formats exclusivament per dones, perquè preferesc que els músics es triïn pel talent i no pel sexe. Ara, la situació és diferent i aplaudeixo que hi hagi més dones als festivals. Però també veig un altre problema: l'edatisme. Sembla que només hi hagi espai per a la novetat i la joventut, mentre que en altres països els músics veterans continuen tenint un paper molt important.Quan jo començava, als anys 90, gairebé no hi havia dones contrabaixistes i, a més, jo volia liderar els meus propis projectes. No va ser fàcil, però va ser una gran escola.

Heu compartit escenari amb molts músics. Quines qualitats cercau en els companys de viatge, més enllà del talent?

— He après que liderar és cuidar les persones que tens al costat. Cerc músics amb imaginació, capacitat d'escoltar i adaptabilitat. M'agrada que aportin personalitat i que ajudin a construir una música que, tot i ser sofisticada, arribi al públic. A més, em sent molt afortunada, perquè en aquest país hi ha músics extraordinaris. A Mallorca, especialment, hi ha un planter impressionant.

Tocar en espais tan singulars com Studio Weil i el castell de Bellver canvia la manera d'afrontar un concert?

— Sí. Espais com Bellver tenen una màgia especial, però també reptes acústics importants. Com a músics, ens adaptam. Al final, l'encant del lloc suma molt, encara que, tècnicament, de vegades sigui més fàcil tocar en una sala petita amb bona acústica.

La improvisació és el gran símbol del jazz. També és una bona filosofia de vida?

— Més que improvisar, jo parlaria d'adaptar-se. Improvisar amb els recursos que tens és molt útil, però viure sense cap mena de pla, almenys per a mi, és impossible.

Si haguéssiu de desmuntar un únic tòpic sobre el jazz, quin seria?

— Que el jazz és només improvisació. La improvisació existeix, però darrere hi ha moltes hores d'estudi, partitures i una estructura molt treballada. Improvisar no vol dir tocar sense preparar-se.

Heu escrit el llibre Cerebro en equipo. Neurociencia para el desempeño y la motivación en Música (y otras Artes). Què representa per a vós?

— És probablement el meu llegat més important, juntament amb la música. Va néixer després d'un burnout i de sis anys d'investigació sobre com el cervell condiciona la creativitat, la motivació i el rendiment artístic. M'agradaria que ajudàs altres músics a entendre que molts bloquejos creatius tenen una explicació neurobiològica i que es poden gestionar.

Si us haguéssiu de quedar amb una sola lliçó d'aquest procés d'investigació, quina seria?

— Que entendre com funciona el cervell canvia la manera de viure la creativitat. Quan saps que la manca de motivació o els bloquejos tenen una explicació biològica, deixes de culpabilitzar-te i aprens a gestionar-los. Aquest és el coneixement que m'agradaria compartir, tant damunt l'escenari com davall.