Observatori
Cultura06/10/2023

Dvorák i altres curiositats

La tuba de Tobías Isern va ser una sorpresa inesperada en el primer concert de la temporada al Trui Teatre

El primer concert de la temporada que se celebra al Trui Teatre, que en principi no despertava massa interès, es va convertir en una funció farcida de peculiaritats. Per una banda, el protagonista estel·lar, Tobías Isern, mestre de la Simfònica, amb el seu monumental instrument, interpretant el Concert per a tuba i orquestra, de Roland Szentpáli, jove compositor txec i intèrpret del gran aparell que presidia la vetlada. Una incògnita, però ja sabem que els curiosos sempre tenen avantatges, molts, sobre els que mai no exploren territori desconegut, perquè està clar que veure i escoltar tan excepcional artefacte musical hauria d’haver despertat una mica més d’atenció. S’ho va pagar, i amb escreix, tant pel que fa a la intervenció del solista com per l’acompanyament orquestral , d’una qualitat indiscutible, eloqüent i amb molts colors, que juntament amb el poderós so de la tuba establien un vincle amb unes característiques molt singulars. El bis va ser una altra sorpresa: Tobías Isern, acompanyat pels percussionistes de la seva formació, oferí una excepcional i divertida versió de la Contradanza, de Paquito de Rivera

 No va ser la primera peça del concert, ja que abans havien sonat les Danses de Galánta, de Zotán Kodály, compositor hongarès que es va convertir en un dels etnomusicòlegs de referència, recopilador incansable de la música tradicional del seu país i que tant el va influir en les seves composicions. Aquestes danses són una bona prova de com convertir peces populars en partitures de gran voltatge, tot i no ser un compositor molt reconegut dins els circuits tradicionals de fora del seu redol.

Cargando
No hay anuncios

El tercer protagonista va ser Antonin Dvorák, eclèctic de gran vàlua, amb una eficàcia difícilment superable, com podria ser amb la Tercera simfonia i fins a la famosa novena, la del Nou Món. Però la que va interpretar la Simfònica, dirigida per Beatriz Fernández, va ser la Quarta, la darrera de les seves simfonies de joventut i que tampoc no és massa habitual en comparació amb les que va compondre a partir de la sisena. Per tant, una altra curiositat a tenir en compte en aquesta nit d’agradables sorpreses. Dvorák ja havia retut homenatge a Richard Wagner amb l’anterior simfonia, sense embolcallar les referències. Tampoc ho va fer amb el segon moviment de la que ens ocupa. Tota una sèrie de variacions sobre el “cor dels pelegrins” de Lohengrin, d’una delicadesa i peculiaritat que fa que tan sols aquest moviment ja hagués fet profitosa la visita.

Per part meva hi va haver una altra troballa, la directora, Beatriz Fernández, amb una intervenció tan intensa que tan sols el fet de veure-la es convertia en un espectacle, que ajudava a seguir la partitura fins i tot des del pati de butaques i feia que semblàs que l’orquestra també havia posat una marxa més, tot i que sé que només ho semblava.

Cargando
No hay anuncios

Un concert inoblidable per moltes raons, alguna no tan positiva. Conten que un cop Thomas Quasthoff interpretava el Winterreise de Schubert i va demanar per favor que ningú no aplaudís entre una i altra lied. El públic va entendre el contrari i el baríton al final plorava de desesperació. Segurament a Beatriz Fernández li va caure alguna llàgrima, perquè a més dels aplaudiments quan no tocava sonaren no sé quants mòbils a la sala.