BarcelonaGeorges Wolinski, un dels dibuixants assassinats en l’atemptat de Charlie Hebdo, deia que “l’humor és el camí més curt entre dues persones”. Amb aquesta idea al cap, Olivier Nakache i Erik Toledano construeixen la seva nova pel·lícula, C’est la vie, que avui arriba als cinemes. Després de l’èxit d’ Intocable, els directors segueixen amb el seu estil de cinema popular i presenten una comèdia “terapèutica” amb l’única intenció, segons Nakache, de fer riure l’espectador.
La pel·lícula, estrenada a França amb el títol de Le sens de la fête, es va gestar durant els moments difícils viscuts després dels atemptats jihadistes de París. “Necessitàvem fer alguna cosa per intentar fer pujar la moral de la societat francesa -explica Nakache-. Vam plorar junts i teníem ganes de riure junts, així que vam construir la pel·lícula amb aquesta filosofia, perquè l’humor és com una mena d’escut en què ens podem resguardar, i ens permet parlar de coses molt greus, sense que la gent plori”.
C’est la vie gira al voltant d’un casament de luxe, però aquesta vegada el cinema il·lumina “el que sempre està a l’ombra”. Es refereix als “treballadors, un grup de gent que no tenen res a veure els uns amb els altres i que porten el caos a l’organització dels casaments”, explica Nakache. L’empresa que gestiona la boda és del Max, un home cansat de la seva feina interpretat per Jean-Pierre Bacri.
El rerefons social del film
Tot i ser una pel·lícula amb l’objectiu descarat de fer riure, els directors no abandonen el rerefons social habitual del seu cinema. C’est la vie divideix els personatges del film en funció de la seva classe social. La classe proletària estaria representada “pel gendarme que treballa al casament per guanyar-se la vida, la gent cremada de la feina i la gent que no té contracte”, diu Nakache. La classe amb més poder adquisitiu queda personificada en el personatge del nuvi, un home “detestable”, segons Nakache.
El director veu C’est la vie com “una fotografia” de la societat francesa: “Nosaltres reivindiquem aquesta França mestissa, que és la França on hem crescut”. Al mateix temps, la pel·lícula introdueix una altra qüestió interessant: el llenguatge. “Tenim molts mitjans per comunicar-nos i estem sempre al cas de tot, però cada vegada estem més sols. I ja no ens comuniquem -explica Nakache-. Es pot veure en el professor de francès que corregeix les faltes tota l’estona, el corrector ortogràfic del mòbil que diu ximpleries o els personatges de Sri Lanka que no s’entenen amb els altres convidats”.
Toledano i Nakache practiquen un cinema que sap connectar amb el públic, tal com demostra l’èxit aclaparador d’ Intocable, i no només a França. El seu següent projecte és una pel·lícula sobre dues associacions de París que treballen amb nens autistes. Volen mostrar casos molt durs. Com tractaran el tema aquesta vegada? Amb humor, esclar. “No sabem fer-ho d’una altra manera”, conclou Nakache.