Yunez Chaib: "Fer els deures amb espelmes encara forma part de la vida de molta gent"

PalmaYúnez Chaib, humorista nascut a Melilla i criat a Mallorca, ha desenvolupat la seva carrera des de l'enginy, la sensibilitat i la crítica social. Parlam dels seus inicis a Trampa Teatre de Palma fins al seu ascens a la popularitat en programes com La Resistencia, canals com Comedy Central i del llibre que acaba de publicar, Corderito (Aguilar, 2026), i que presenta el 16 de maig a Manacor –12 h a Món de Llibres– i el 5 de juny a Palma.

Ara han començat a aparèixer més coses sobre vós, però fins fa uns dies havia trobat poc material, i diria que cap entrevista a internet, almenys a l’anomenada premsa tradicional. Podem dir que aquesta és la vostra primera entrevista? O una de les primeres (l'entrevista es va fer el 5 de maig)?

— Sí. Fa molts anys que no en faig. És la primera en cinc anys. Vaig renunciar a fer entrevistes. No tenc gaire a explicar i totes tenien el mateix caràcter. Es repetien moltes preguntes i vaig preferir no fer-ne. No ho he trobat a faltar. Hi ha gent a qui li agraden perquè, a més, donen exposició. Ara, amb el llibre, necessit fer-ne. Vull que la gent se n'assabenti.

Record algunes de les que devien ser les vostres primeres actuacions com a còmic a Palma, a la Sala Trampa. Ja apuntàveu maneres: teníeu un estil nerviós, sovint amb el suport del mòbil, però sobretot molt sensible a l'hora de tractar l'humor. Contrastava amb el que es veia a l'escena underground mallorquina, que moltes vegades feia gala d'un humor més gruixut. Té sentit aquesta lectura?

— Hi ha molts tipus d'humor. En el meu cas, parlava d'experiències personals i misèries pròpies, i això requereix més tacte que explicar un acudit sobre una notícia o sobre una cosa que no va amb tu.

Com va ser això de dedicar-vos a l'humor?

— Quan era a la universitat estudiava Turisme i no tenia gaire vocació. Era una carrera que em donaria una feina segura, però no sabia si m'hi volia dedicar. Em vaig apuntar a l'escola de Trampa Teatre com a hobby, igual que em vaig apuntar a l'Escola Oficial d'Idiomes, i en aquell espai vaig connectar molt amb la comèdia, amb l'escriptura teatral, la improvisació i les rialles en general. Quan ja feia tres anys que hi anava, varen començar a fer vetlades de micròfons oberts i m'hi vaig apuntar, com m'apuntava a tot el que es feia. Així va començar la meva vocació professional.

Us heu anat movent pels escenaris i heu passat dels locals amb el terra més enganxós de Mallorca –amb perdó– a ser un dels còmics més reconeguts de la vostra generació. Feis feina a la Televisió Espanyola i fins i tot heu fet els primers passos amb la interpretació en ficcions com Mai neva a Ciutat i Doctor Portuondo. Com es viu aquest canvi? I la fama?

— És una cosa que pens diàriament: la sort o la fortuna que tenc. Però continuu connectat amb els meus inicis. Fa poc tenia una actuació a Vigo, en un teatre bastant guapo, i en acabar me'n vaig anar a un micròfon obert a un restaurant de tacos perquè els còmics locals m'hi varen convidar. Era un espai on actuaves damunt un palet i sorties del lloc amb olor de menjar mexicà. De tant en tant ho solc fer perquè em connecta molt amb la comèdia i amb còmics i còmiques que tenen molta passió. Em va superbé, continuar connectat amb això, les arrels, encara que no ho vull romantitzar. És difícil viure de la comèdia. També hi vaig per si de cas, per si em comença a anar malament o més fluix, poder dir: "Eh, que jo sempre he vingut a la taqueria" (riu).

I en l'àmbit psicològic com duis la fama?

— Ha ocorregut de manera gradual. M'he anat preparant per a totes les fases. L'estiu abans d'anar a TVE sí que pensava que tindria molta exposició i que m'havia de preparar mentalment. Però després és exposar-se, i una vegada hi ets, tot va rodat: els dies que va bé, no cal flipar-se i quan va malament, no cal desesperar-se.

— Sobretot, acceptar que és una feina, no la meva vida sencera. Jo em sent un funcionari de la comèdia: faig feina, escric acudits, faig les meves coses, però separ molt la part laboral de la d'esbarjo. Quan som a ca meva em dedic a plantar un bonsai, a fer arròs dolç, a llegir...

Ja duim un parell mallorquí de preguntes… Voleu parlar del llibre?

— Sí, sí, en voler (riu).

El protagonista, Abde, descobreix ben aviat que el seu nom pot ser un obstacle. Parteix directament de la vostra experiència vital?

— La novel·la és autoficció. No és ni una biografia ni una autobiografia, però sí que té una càrrega potent d'experiències pròpies, d'un al·lot fill de migrants el 2006, i això connecta molt amb la meva experiència. No m'agrada parlar-ne en primera persona ni referir-me als pares del personatge com si fossin els meus pares, encara que hi hagi moltes coses semblants. Hi ha experiències que he viscut jo i altres que he imaginat, quan m'he posat dins la situació. Hi ha molta càrrega pròpia, però no és una biografia. És una manera de defensar-me i allunyar-me de la història, encara que em queda molt a prop.

Al llibre hi ha la imatge de fer els deures amb espelmes.

— Sí. És un moment de la història del protagonista. Viu en una casa amb pocs recursos econòmics, però no ho he volgut redactar de manera martiritzant. No volia caure en la morbositat ni explicar-ho des de la tristor. Són coses que passen. No és un gran drama. Succeeix i ja està; fer els deures amb espelmes encara forma part de la vida de molta gent.

Parlau d'una identitat “en el fil”, entre dues realitats. Creis que és una constant per als migrants de segona generació?

— Supòs que per a alguns més i per a altres menys, però això li pot passar a qualsevol. Per exemple, a una persona que tingui una feina molt seriosa i després un hobby que hi desentoni molt, com sortir a ballar batxata. Hom pot estar en el fil de diferents realitats, i no només dues. Jo tenc grups d'amics amb els quals som molt diferents, i em costa imaginar-me ajuntant-los tots perquè no sé què hauria de fer. Em continua passant, i no sempre en el tema racial, encara que també, sinó per la meva feina. Em passa quan qued amb gent de fora de la comèdia, persones que fan feina en una oficina o són professors… Però també li pot passar a algú que sigui vegà i tingui una família supercarnívora. Ningú no se salva.

L'humor és una part nuclear de la vostra trajectòria. En aquest llibre també hi és present?

— No és un llibre d'acudits ni de monòlegs, però sí que és una novel·la molt divertida, encara que no cerqui fer riure. Els moments divertits apareixen igual que apareix el drama.

Surt Mallorca a la novel·la?

— La vaig escriure pensant que passava a Mallorca, però de manera subtil. No és un personatge; és un espai per on transiten els protagonistes. Podem dir que hi ha 'ciutat' en minúscules, però no una ciutat en majúscules. Si això té sentit (riu).

En algun moment heu dit que d'ençà que us vàreu mudar a Madrid heu perdut molt el català.

— Parl menys català perquè a Madrid hi ha menys gent amb qui parlar-lo. El parl amb la meva amiga Leti o quan telefon als amics de Mallorca. N'he perdut un poc el costum, i per això em vaig proposar fer més actuacions en català. El 2025 en vaig fer tres o quatre i el 2026 ja en tenc sis o així planificades. A més, m'agrada perquè havia deixat de fer actuacions en català. Quan actuu a Granollers o a Vic, per exemple, a la gent li fa il·lusió.

El llibre parla d'una generació que és d'aquí, però que sovint és percebuda com 'de fora'. Creis que la societat està canviant en aquest sentit?

— Hi ha molta gent remant a favor i molta altra remant en contra. És un moment complicat, però quan no ho ha estat? Em sembla trist que el moment complicat mai no s'acabi.

Mentre parlam, Yúnez camina per la Gran Vía de Madrid. Va des de les oficines de La Revuelta fins a l'editorial. En un moment es despista i diu: "Perdona, però hi ha un home que està posant monedes falses de dos euros a terra i després se'n va a seure a un bol·lard per mirar la gent. Està caçant tots els que s'ajupen a agafar-les".

Podem dir que sou un referent?

— No em veig com un referent, però tampoc no faré veure que som falsament humil: hi ha gent que m'ho ha dit. Jo també tenc referents i tots, en algun moment, som referents d'algú per qualsevol cosa, sigui més gran o més petita. No em provoca cap sensació de flipar-me quan algú m'ho diu. És una paraula bonica, un detall, i ja està. La meva feina és ser còmic, no ser un referent. Sí, a partir de ser còmic, ho som per a algú, doncs guai.

La meva mare sempre diu que "no ets d'on neixes, sinó d'on pastures", en el sentit que la identitat s'acaba definint pel lloc on vius i et desenvolupes. Ara que heu deixat Mallorca i us heu mudat a Madrid, sereu la típica persona que diu que Madrid és el millor i comença a parlar amb accent madrileny?

— (Riu). Potser... és que l'aigua de Madrid és la millor del món. No, ara de debò: des que m'hi vaig mudar, ara fa quatre anys i mig, que no bec aigua de l'aixeta. Sempre es parla de l'aigua de Madrid, però mai de les canonades, que deuen tenir 350 anys i em fan por. Potser m'equivoc, però continuu bevent aigua embotellada, com feia a Mallorca.

— Diuen que qualsevol que ve a Madrid és de Madrid, però som conscient que som privilegiat, que tenc una bona feina i un cert estatus. Tot i això, continuu sentint-me de Mallorca. Allà és on vull anar de vacances, on tenc la família i on em veig a llarg termini. Som a Madrid per feina.

Voleu aprofitar aquesta ocasió per desmentir alguna imprecisió sobre vós que circuli per les xarxes? O hi ha alguna cosa que s'hi digui que us hagi sorprès especialment?

— M'ha fet por aquesta pregunta. Una vegada em varen fer una entrevista un poc fotuda i les respostes no tenien res a veure amb el que jo creia que havia dit. És per això?

No, no. Era per si volies matisar, alguna cosa, el que sigui.

— En realitat no hi ha gaire informació sobre mi. Tenc la sort que encara no hi ha moltes declaracions meves, així que no em ve res al cap perquè no he fet entrevistes. Encara que, bé, si hi ha algun acudit que no ha agradat, m'ho fas arribar i l'arxivaré.

Ara faré dues preguntes reals que els han fet als concursos de miss. En tenia un munt més, però no volia robar-vos tot el dia.

— Tranquil, ja arrib tard a l'editorial, però val la pena.

Quin desig demanaríeu només per a vós i no per al món sencer?

— Demanaria tenir l'estómac ple, perquè no he menjat i he d'anar a l'editorial. Arribaré a ca meva a les cinc sense haver dinat. Ara mateix ja m'hauria menjat una hamburguesa.

Segona pregunta de miss: la dona és el complement de l'home?

— No. Punt.