Cultura 18/09/2021

José Dávila: “La creació es nodreix de memòria”

4 min
José Dávila

PalmaEs nota que li agrada reflexionar no només sobre els processos de la creació artística, sinó també sobre els de la vida, la societat i la política. No els deslliga de la seva obra, tot i que sovint aquesta es trobi a mitjan cami entre l’abstracció i el món conceptual. José Dávila (Guadalajara, Mèxic, 1974) ha treballat a Mallorca les escultures que s’exhibeixen a la galeria Kewenig de Palma i també la que s’ha instal·lat al moll Vell amb motiu de la Nit de l’Art. L’artista, que té obra al Guggenheim de Nova York, a la col·lecció Júmex de Ciutat de Mèxic, a la del Deutsche Bank de Frankfurt i al museu Reina Sofía de Madrid, entre molts altres, prepara per a l’any que ve una gran exposició al museu Haus Konstruktiv de Zuric.  

Fuerzas opuestas és el títol de l’escultura que heu fet específicament per a l’oratori de Sant Feliu. És l’encontre de forces oposades el que du a l’equilibri?

— Aquest fet sintetitza moltes de les preocupacions que he treballat els darrers anys. En concret, aquesta escultura es compon de tres elements: dues pedres locals com a elements primitius –per a mi és important establir una connexió amb el lloc no només en sentit simbòlic sinó també pràctic, per això està feta aquí amb materials d’aquí–; dues plaques de marbre, pedra també però amb un cert grau d’intervenció humana, i dues corretges de pressió, que serien la presència més tècnica, més industrial. M’interessa el fet que els tres elements treballin conjuntament, col·laborin, dialoguin entre ells per compondre i dotar d’equilibri l’obra, un equilibri certament precari, però equilibri.

La podem interpretar com una imatge de la vida?

— Sí, sense cap dubte hi ha una certa metàfora. Sempre m’ha interessat que una composició es pugui llegir com una metàfora relacionada fins i tot amb una qüestió social. Encara que hi hagi elements de pes molt diferent, si hi ha una sinergia, un diàleg col·laboratiu, les coses no s’ensorren. Això és un fet. 

Què us aporta treballar sovint amb els contrastos?

— Sent que els contrastos aconsegueixen obrir l’espectre de qualsevol situació. Com més gran és el contrast, més ample és el terreny que cobreix. Es crea una dialèctica, com la que podem trobar, per exemple, entre el cel i la terra, en la qual quasi tot està inclòs. També deu ser que m’agrada pensar que si pots posar a dialogar forces oposades es pot aconseguir una harmonia més profunda. No es tracta de pensar tots igual, sinó de respectar-nos en la diferència.

Si hi ha una distància entre la memòria i la creació, concebeu l’art situat entre ambdós espais?  

— Crec que és una manera interessant d’expressar-ho. És així, em moc entre la memòria i la creació en tota la meva obra, en l’obra gràfica, pictòrica, escultòrica, sempre hi ha una aclucada d’ull a la memòria entesa com la història, el record en contrast amb la creació com un poder per generar alguna cosa nova. La creació es nodreix de memòria. És més, cada espectador després fa la seva lectura segons la seva memòria. 

Què representa per a vós la pedra, tan present en la vostra obra? 

— Entenc que la pedra ha estat la millor aliada de l’home: refugi, arma, tomba, monument, objecte per als rituals sagrats. La pedra és indissociable de l’home. Amb la pedra hem construït el món, també l’hem destruït. I sí, li tenc una estimació especial perquè és eterna i vigent com cap altre material. Les pedres són les nostres mestres de permanència. 

En un món en el qual tot o gairebé tot té una data de caducitat molt immediata, com us hi trobau? 

— Em costa feina estar al dia en un món que canvia tan aviat. No és que vulgui negar-m’hi, sinó que la vida no em dona per anar a aquesta velocitat. Confii i m’agrada més la idea que les coses estan fetes per durar.  

El treball artístic us serveix a vós com a artista. Fins a quin punt pensau en el que pot servir a l’espectador?

— És estrany perquè en aquest sentit passen dues coses que poden semblar contradictòries. Quan som a l’estudi només faig feina per a mi, no pens en ningú ni cerc complaure ningú, encara que pugui sonar egoista. Quan el procés de concepció i materialització de l’obra ja ha succeït, llavors pens que hi haurà gent mirant la peça i ja començ a pensar com fer-ho succeir. És el moment de relacionar la peça amb l’espai, amb la circumstància sociopolítica del lloc i amb altres especificitats sobre les quals m’agrada reflexionar. 

L’art té una funció política, per a vós?

— Dedicar-se a l’art és assumir una funció política; ara bé, sense cap necessitat que l’obra hagi de ser un pamflet. És més, jo en fuig, d’això. Tenc clar que és més efectiu fer una denúncia com a ciutadà que no des de la que es considera la palestra d’un artista. En tot cas, com a artista has d’estar les 24 hores del dia aguditzant l’atenció i decidir en conseqüència. 

stats