La cosa, un “guesamcunstverq”

PalmaLos Estunmen arriba als Teatros del Canal després de passar pel Lliure de Barcelona amb totes les benediccions i vistiplau del Liceu i del Real, però amb les reticències de com si un producte d’aquestes característiques encara no tingués prou garanties per ser representat a les cases pairals. Potser només són prejudicis, cosa que no s’entén després d’haver vist a la casa gran, a ambdues i a moltes més, alguna creació operística que “deunidó”. Queda clar que els progenitors de la criatura, Nao Albet i Marcel Borràs, han jugat el rol -que també és un joc que casa a la perfecció amb aquest nadó- de la transgressió i ho anuncien ja des del títol. Els estunmen no és altra cosa que la pronunciació dels stuntmen, els especialistes, els dobles dels protagonistes, els que hi són i fan com si fossin. Els cappares, Albet i Borràs, diuen que és una òpera i segurament tenen raó i raons per classificar-la dins aquest gènere, on la contemporaneïtat sempre troba barreres gairebé infranquejables. La música la signa Fernando Velázquez, que en lloc de transgredir fa un precís i adient aliatge de no poques èpoques operístiques, tot i que si la història parla, entre moltes altres coses, d’herois, qui millor que Wagner com a gran font d’inspiració. Per això, i per moltes coses més, estam davant una guesamcunstverq, que és com es pronuncia l’obra d’art total que predicava el senyor de Bayreuth.

Teatre, música, cantants, actors, especialistes, mestres en directe, a Madrid els de la Joven Orquesta Nacional de España, dirigits pel compositor, formen un alambinat i extraordinari daltabaix musical, argumental i dramatúrgic, que converteix l’espectacle en un calidoscopi on podem trobar, perquè hi són, des d’elements de la tragèdia, tant clàssica com contemporània, fins a humor, d’una finezza que no esquinça el discurs ni poc ni gaire. La “cosa” no dona treva, perquè passa de la tragèdia a la comèdia amb una fluïdesa i agilitat majúscules, que fa que tot plegat, perfectament barrejat i molt ben agitat, comenci el seu giravolt a partir d’una primera violenta seqüència absolutament cinematogràfica, “made in Tarantino”, de qui no amaguen les influències, sinó tot al contrari, per després quedar compungit amb el que vindrà a continuació. No és tot, ja que a continuació ve el que ve després de la continuació. Una reflexió sobre els dobles, tan imprescindibles, tot i que mai no es veuen, una precisa dissecció de la figura de l’heroi, un trencaclosques melodramàtic amb la família com a bessó -una mica Tennessee Williams, per exemple?-, un taulell on apareix tot un mostrari de gèneres -masculí, femení, binari, no binari…- i fins i tot unes gotes de metateatre, que d’alguna manera ho enllaça tot, fins a convertir-ho en un espectacle, de grans dimensions, entretingut, original, intel·ligent i profund, d’aquests que no deixa gens indiferent, amb cucavela d’especialistes final, que va fer que la Sala Roja retronàs amb idèntica intensitat de tot el que havíem gaudit de valent les dues hores anteriors.