Conxita Badia, la veu que la guerra, un món d’homes i l’oblit varen silenciar

PalmaLa nit del 17 de juliol del 1936, Conxita Badia assajava la Novena simfonia de Beethoven al Palau de la Música Catalana sota la direcció de Pau Casals. L’obra havia d’inaugurar l’Olimpíada Popular de Barcelona, concebuda com una resposta als Jocs Olímpics que l’Alemanya nazi celebrava aquell estiu a Berlín. Durant l’assaig arribà la notícia de l’aixecament militar. El concert no es faria. Abans de separar-se, Casals va proposar als músics interpretar una vegada més el darrer moviment, el cant de fraternitat construït per Beethoven sobre l’Oda a l’alegria de Schiller. No sabien quan es tornarien a trobar.

Aquell moment va marcar molt més que la interrupció d’un concert: era la ruptura d’un projecte cultural i polític que havia convertit Barcelona en una de les capitals musicals europees. “Va ser el trencament de tot el somni que havia representat la República”, explica Mireia Domènech i Bonet, reneta de Badia i comissària de l’Any Conxita Badia. Al centre d’aquella efervescència hi havia una dona que compartia escenari amb alguns dels músics més importants del seu temps, però que la història acabaria relegant darrere els seus noms.

Noranta anys després de l’inici de la Guerra Civil i poc més d’un any després del cinquantè aniversari de la seva mort, Mallorca torna a escoltar Conxita Badia. Ca n’Alcover va acollir aquest dijous una conversa sobre els lligams que va teixir amb l’illa, mentre que aquest dissabte, 3 d’octubre, a les 20 h, l’Auditòrium de Palma acollirà un concert de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat i l’Orfeó Balear, dirigits per Salvador Brotons. La primera part recuperarà cançons compostes per Badia i orquestrades ara per Brotons, a més d’obres d’Eduard Toldrà. A la segona tornarà a sonar aquella Novena que la guerra va deixar suspesa.

Badia havia estat la intèrpret predilecta d’Enric Granados, Pau Casals, Manuel de Falla, Frederic Mompou i Eduard Toldrà. “Dins aquest món de grans homes, ella és la dona i la veu per a qui escriuen i qui estrena les obres”, assenyala Domènech. Però no va ser només soprano: també era pianista, compositora i una mestra decisiva per a la generació posterior, amb deixebles com Montserrat Caballé.

La seva especialitat no era la grandiloqüència operística, sinó el lied, la cançó per a veu i piano en què música i poesia avancen plegades. “No era una gran diva de l’òpera. Feia lírica, cançó, i era una dona que estimava la poesia”, explica la seva reneta. Aquesta condició d’intèrpret ajuda a entendre la fragilitat de la seva memòria: una interpretació existeix mentre la veu sona i, en una època en què els enregistraments eren escassos, pot esvair-se sense rastre.

Domènech parla d’un “triple silenciament”: el de la dona situada a l’ombra dels compositors; el de l’artista compromesa amb la República i condemnada a l’exili, i el de la intèrpret l’obra de la qual desapareix quan acaba el concert. Ella mateixa va créixer coneixent Conxita Badia sobretot com la besàvia, que havia passat set anys exiliada a l’Argentina. Ha estat durant la recerca empresa amb motiu de l’Any Conxita Badia que ha descobert l’abast de la seva figura pública i del seu compromís.

Badia va participar en les accions de difusió internacional de la causa republicana i, segons explica Domènech, va ser l’única dona integrada en aquella projecció exterior. La guerra l’expulsà del país i va desfer l’escena musical a la qual pertanyia. Quan va tornar, el desembre del 1946, ho va fer a una societat radicalment distinta. I el mateix masclisme que l’havia apartada del relat va facilitar-ne el retorn, perquè el franquisme pressuposava que es dedicaria a les feines domèstiques. El compositor mallorquí Baltasar Samper, exiliat a Mèxic, no tingué aquesta opció.

El vincle amb Baltasar Samper

La relació entre Badia i Samper permet reconstruir els seus vincles amb Mallorca. Tots dos formaven part de la mateixa escena musical barcelonina. El maig del 1931, Badia va cantar en el concert de presentació del Grup de Compositors Independents de Catalunya, del qual Samper formava part al costat de Robert Gerhard, Frederic Mompou i Manuel Blancafort. Hi va interpretar una cançó del mallorquí.

El rastre de la seva relació també apareix a Vespre de juny, una composició per a veu i piano que Samper va dedicar “a la seva amiga Conxita Badia”. Tot i que “no podem determinar fins a quin punt eren amics íntims, sí que compartien context i mantenien un vincle artístic i personal important”, explica l’etnomusicòleg Amadeu Corbera, especialista en l’obra del músic mallorquí.

Tots dos havien estudiat amb Enric Granados i és possible que haguessin coincidit a la seva acadèmia abans del 1910, encara que no se n’ha trobat la confirmació documental. També varen signar una carta de benvinguda adreçada a Arnold Schönberg quan el compositor arribà a Barcelona el 1931. Entre els grans noms d’un univers profundament masculinitzat, Badia era l’única dona signant. “Això demostra que era una figura important i que se la tenia en compte”, subratlla Corbera.

Després de l’exili, Badia visità Mallorca gràcies als seus vincles familiars amb els Bonet, que tenien casa a Llucalcari i també es relacionaren amb Blai Bonet. A l’illa ja no hi retrobà Samper, exiliat a Mèxic, i la seva activitat havia quedat reclosa en cercles més íntims. El concert d’aquest dissabte, amb l’Orfeó Balear, ha de reparar aquella fractura.

Per a Domènech, que la Novena soni ara a Palma representa una “feliç convergència de fets i personatges” i també un agraïment a la formació mallorquina, que el juliol del 1936 havia viatjat a Barcelona per participar en el concert que l’aixecament militar va impedir.

L’homenatge també vol projectar el seu llegat cap al futur. La família promou el Concurs Conxita Badia per a duets de veu i piano, una iniciativa que dona protagonisme a la poesia i als compositors en català i que aspira a incorporar joves talents de les Illes. “Va ser una gran difusora de la cançó en català arreu del món”, recorda Domènech, que reivindica la necessitat de tornar a fer sonar aquest patrimoni: “Si els joves d’aquí no canten Baltasar Samper, qui ho farà?”. Perquè, si no s’interpreten, conclou, “les partitures queden dins un llibre”.