Col·lapsar millor (VII)

PalmaEl discurs sobre el col·lapse divideix els pensadors crítics i també el moviment ecologista en dos bàndols, els col·lapsistes i els anticol·lapsistes, amb posicions intermèdies més ambigües. Hi ha fortes discrepàncies entre els pensadors crítics amb relació a la idea de col·lapse. Els anticol·lapsistes estimen que el sistema pot resoldre els problemes que ha generat adoptant estratègies com la del capitalisme verd i tendeixen a refugiar-se en la idea optimista que l’ecologisme està començant a guanyar, però que encara no se n’ha adonat, mentre que els col·lapsistes no se senten identificats amb les etiquetes de catastrofistes ni derrotistes que els anticol·lapsistes els dirigeixen i aspiren a col·lapsar millor.

La disputa intel·lectual entre col·lapsistes i anticol·lapsistes ha adquirit progressivament notorietat pública i interès en els cercles ecologistes a mesura que se succeïen les rèpliques i contrarèpliques mantingudes entre Riechmann, la figura més representativa dels col·lapsistes, i Santiago Muiño, destacat portaveu anticol·lapsista.

L’ofensiva anticol·lapsista de Santiago Muiño ja havia estat anticipada a un article titulat No tenim dret al col·lapsisme. Una conversa amb Jorge Riechmann, publicat el novembre de 2022 en dues parts al web Contra el diluvio. Segons Santiago Muiño, el col·lapsisme és un diagnòstic distorsionat, sobretot amb relació a la crisi energètica, que transposa de manera espontània i poc rigorosa les anàlisis biofísiques a les ciències socials, i s’equivoca atorgant una gran immediatesa al xoc energètic. També critica del col·lapsisme la desconfiança cap a les renovables i la descarbonització, perquè contribueixen a impedir-ne l’avanç. A més, considera que el col·lapsisme és una estratègia política contraproduent, un obstacle per a qualsevol acció transformadora, ja que provoca por i desesperança i un pessimisme irracional que genera un gran desavantatge en el combat de les idees, perquè desmobilitza i alimenta el clima de despolitització del qual sorgeix. Així mateix, denuncia que el col·lapsisme és “un remake ecologista del qual no hi ha alternativa” que va popularitzar l’exministra britànica Margaret Tatcher als anys 80, i que afavoreix la malfiança en la via electoral. Considera que és un discurs maximalista que exigeix un impacte ecològic zero del tot impossible d’aconseguir, i que, a més, alimenta el nihilisme i el cinisme ja existents. Retreu als col·lapsistes que han abandonat l’optimisme marxista i ser transmissors del missatge messiànic i apocalíptic que la història es precipita cap a la decadència i el declivi. En darrer terme, humanitza la crítica i atribueix les discrepàncies a una disputa generacional, en la qual ell representa el paper del jove atrevit i insolent i Riechmann, el d’ecologista pessimista i desencantat.

Aquest debat ha tornat a reviscolar amb intensitat amb la publicació per part de Santiago Muiño del llibre Sobre el mito del colapso (Arpa, 2023), en què amplia les crítiques i acusa obertament l’ecologisme col·lapsista de caure en tres errors o vicis epistemològics: el mecanicisme, el determinisme i el reduccionisme, que es veuen més agreujats per la tendència general a adoptar una visió holista i sistemàtica del món, en què totes les peces interpretatives encaixen i es relacionen entre si a la perfecció en un tot, com si d’un trencaclosques es tractàs. Segons aquests esbiaixos cognitius, el pensament col·lapsista situa els fenòmens socials i ecològics dins esquemes interpretatius preconcebuts, encadenats dins la lògica de l’efecte dominó i en cascada, la qual cosa pressuposa que qualsevol canvi en un element té una incidència en la totalitat, perquè hi està estretament relacionat, eliminant aleshores qualsevol discontinuïtat que posi en evidència el sistema-món i permetent anticipacions oraculars sobre el futur. També critica la ingenuïtat del col·lapsisme de pensar que el col·lapse durà a una autogestió comunitària d’inspiració anarquista que aprimarà l’estat.

L’anticol·lapsisme de Santiago Muiño és compartit també per Jaime Vindel i César Rendueles. Tots tres han reunit les crítiques al col·lapsisme en l’article escrit conjuntament i publicat al web del col·lectiu editorial Corriente Cálida, amb el títol La cancel·lació (ecologista) del futur, en el qual parteixen de la definició de col·lapse com un estat d’ànim i una narració apocalíptica que ha colonitzat el cinema, les sèries, els videojocs, la literatura, el teatre i, en general, les manifestacions culturals contemporànies. Però la seva preocupació és que aquesta moda cultural distòpica ha colonitzat també l’ecologisme polític i social, fins al punt de desenvolupar un mateix discurs que interpreta la realitat i el futur amb un to radicalment pessimista i una càrrega emocional preracional, present, per exemple, en els darrers llibres de Turiel i Riechmann, Petrocalípsis i Un altre fi del món és possible, respectivament. Els autors esmentats rebutgen el col·lapsisme ecologista perquè representa “una acceptació estoica i resignada del fracàs polític”, i la renúncia a qualsevol projecte polític emancipador. Qüestionen el diagnòstic dels col·lapsistes posant en evidència la debilitat analítica que suposa adoptar la “pèrdua de complexitat social” com a indicador de col·lapse. Acusen el col·lapsisme ecologista de renunciar a l’esperança com a impuls emancipador i fomentar un clima social de por i impotència cap al futur que impedeix crear majories polítiques transformadores. I sobretot, entenen que els límits biofísics no determinen els processos socials, ja que el que passarà és obert i es va definint a mesura que es van concretant les variables polítiques i socials i resolent les confrontacions ideològiques, ètiques i culturals.

Una via reformista i pactista

Sembla que la intenció no declarada de Santiago Muiño és desmuntar les bases teòriques col·lapsistes de l’ecologisme i convidar-lo a renunciar al discurs més radical, maximalista i essencialista, i a la seva orientació més reivindicativa i antiestatalista, a favor d’adoptar una via reformista i pactista, orientada a arribar a acords amb els partits i les institucions polítiques existents, és a dir, prescriu que el marc d’acció ecologista més natural és l’institucional amb la finalitat d’establir vincles polítics que permetin unir esforços per avançar cap a transicions ecosocials. L’estratègia de Santiago Muiño conflueix amb les propostes i els cants de sirena del New Green Deal. En definitiva, és encertat interpretar que el debat encetat per Santiago Muiño entorn del col·lapse és, en realitat, una acció estratègica de la nova esquerra socialdemòcrata que cerca disputar l’hegemonia del paradigma del decreixement dins el moviment ecologista i afavorir el desplaçament cap a la posició ideològica més oportunista dels newgreendealers. En el fons, es tracta d’una aspiració ambiciosa d’apoderar-se de l’ànima del moviment ecologista i subordinar les seves accions als interessos pragmàtics d’assolir el govern de l’estat i dirigir els canvis des de dalt. Allò que no diuen els anticol·lapsistes és que aquesta mateixa estratègia va fer que els verds alemanys acabassin diluïts en un partit verd de caire ecoliberal que es defineix per fer apologia constant del capitalisme verd.