Col·lapsar millor (VI)

PalmaL’ecologisme polític ha adoptat també una tercera via entre el creixement sense límits i el decreixement representada pels partidaris del Nou Pacte Verd (NPV) o Green New Deal, una alternativa verda promoguda pels sectors més progressistes del partit demòcrata nord-americà, encapçalats per la congressista Alexandra Ocasio-Cortez, i defensada al parlament europeu pels grups polítics de dretes i més liberals i alguns think tanks d’esquerra reformista. Aquest camí també està ben vist per un sector de l’ecologisme ecosocialista, crític amb el capitalisme, però obert a solucions tecnològiques i de mercat, que no cerca una ruptura amb el passat i confia en la capacitat d’influir políticament en el present. Els defensors del NPV aposten per l’estat com a locomotora dels canvis ecològics dins dels marges del sistema, i amb la mirada posada en el compromís polític de descarbonitzar l’economia fomentant el creixement verd d’energies renovables com a mesura estrella que permetria esquivar el col·lapse global. A Espanya, l’antropòleg i activista ecologista Emilio Santiago Muiño n’és un dels màxims defensors. En el llibre ¿Qué hacer en caso de incendio? (Capitán Swing, 2019), escrit conjuntament amb Héctor Tejero, Santiago Muiño es posiciona a favor d’un Nou Pacte Verd espanyol, perquè confia que pot ser un projecte polític ecologista que aglutini una ampla majoria de ciutadans i pugui transformar la societat des del poder a través de successives victòries electorals. El projecte està avalat políticament per Íñigo Errejón, líder de Més País i prologuista del llibre.

Els eixos bàsics d’aquest Nou Pacte d’orientació ecologista promoguts per Santiago Muiño i Tejero en el llibre són la descarbonització de l’economia a través del desplegament massiu de les energies renovables, especialment de la solar; el foment de la mobilitat sostenible, l’agroecologia i l’educació ecosocial; l’aplicació de la revolució de l’ecoeficiència tecnològica i social en les activitats econòmiques i una política encaminada a assolir una economia circular basada en l’ocupació verda (cooperatives i empreses d’economia social), amb una aposta concreta per la reducció de la jornada laboral. A més, afegeixen un eix d’acció transversal per posar la cura de la vida en el centre de l’economia i l’ordre social, inseparable de desfeminitzar i revaloritzar els treballs de cura. Aquestes línies mestres programàtiques són perfectament compatibles amb els objectius del mil·lenni integrats dins l’Agenda 2030 de les Nacions Unides i donen continuïtat a la fallida Agenda 21, dins un marc teòric afí als partidaris de no posar en dubte la manera habitual de fer negocis i, per tant, que perpetua i afavoreix la subordinació de l’ecologia als interessos econòmics, encara que sigui de manera involuntària.

Els greensnewdealers espanyols se senten còmodes dins un marc teòric ecosocialista i es nodreixen de les aportacions gramscianes que legitimen la lluita pel poder en termes de guerra de posicions i disputa discursiva per la creació d’un relat socialment compartit amb el convenciment de ser capaços d’aglutinar amples majories i assolir l’hegemonia política i cultural. També donen gran importància estratègica a la recuperació dels vincles comunitaris desfets pel neoliberalisme. I en relació amb el col·lapse, Santiago Muiño i altres partidaris del NPV són negacionistes, atès que eviten qualificar la situació ecosocial dins aquesta categoria analítica i prefereixen usar un llenguatge més suau i tranquil·litzador. Per això, parlen de crisi ecològica i deteriorament ambiental, una mena de punt intermedi entre “la falsa seguretat i la por paralitzant”, assumint la màxima d’Eduardo Galeano que “s’ha de deixar el pessimisme per a temps millors”, en un intent de mantenir viva l’esperança i la il·lusió d’un món millor a través de la reconnexió de l’ecologia i el desig. Santiago Muiño identifica el col·lapse amb els estats fallits, i l’equipara a la incapacitat dels estats per desenvolupar les seves funcions. També pensa que l’ecologisme no ha de deixar-se seduir pel col·lapsisme i ha d’adoptar un realisme o pragmatisme utòpic, perquè considera que el catastrofisme és una rendició política i un obstacle per mantenir l’optimisme militant i “mobilitzar l’esperança”, que és clau per revertir la situació de crisi. Santiago Muiño parafraseja Benjamin per mostrar el convenciment que la història ofereix sortides d’emergència i raons per ser optimistes i que les solucions existeixen i són polítiques, perquè “la crisi ecològica es construeix políticament”. En conclusió, planteja que dins els límits biofísics infranquejables, les decisions polítiques tenen molt de marge de maniobra en la creació d’escenaris de futur allunyats del catastrofisme. En definitiva, que hi ha alternatives no predeterminades.

Una de les polèmiques més enceses dins l’ecologisme gira entorn de la qüestió de si encara hi ha temps o no d’evitar el col·lapse, si és possible organitzar i dirigir una gran transformació sistèmica, i quin hauria de ser el paper dels partits i les institucions. Taibo s’aferra a la tesi que difícilment es podrà evitar el col·lapse i que cal invertir esforços a mitigar les seves conseqüències i anticipar-se a una societat postcol·lapsista. Taibo no es fa il·lusions en relació amb l’escenari postcol·lapsista i avança que és més versemblant el triomf d’una societat ecofeixista de caràcter neofeudal que una societat convivencial i igualitària. Per a Fernández Durán i González Reyes, l’escenari està obert i podria ser dominat tant per forces ecofeixistes com per ecomunitaristes. Bendell i altres adaptacionistes creuen que les societats ja estan en col·lapse, que és inevitable, que la catàstrofe és probable i l’extinció, possible.

Transformació social

Quant al lideratge del procés de transformació social, es poden identificar fins a quatre posicions diferenciades, que en molts de casos són irreconciliables. En primer lloc, es troben els partidaris que les institucions condueixin la gran transició ecosocial que faci front al col·lapse; en segon lloc, es troben els defensors de l’autogestió com a única via de salvació; en tercer lloc, se situen els defensors d’una estratègia dual o mixta, amb accions simbiòtiques entre els partits polítics i els moviments socials, i, més recentment, s’està obrint pas una quarta visió promoguda per Casal Lodeiro favorable a una estratègia triple que incorpori també la dimensió de canvi personal.

Les estratègies duals són especialment complexes i problemàtiques perquè sovint generen dinàmiques perverses, tensions i divisions, i acusacions mútues de deslleialtat. Des dels moviments socials es desconfia de les institucions perquè es recorda com tendeixen a descapitalitzar i debilitar les seves estructures, i a imposar la lògica electoralista, i es percep el perill de desnaturalització, manipulació i pèrdua d’independència i autonomia d’acció. Des del poder, no s’està habituat a rebre crítiques ni s’entén gaire bé el paper reivindicatiu de les forces socials que les mou a reclamar polítiques ambicioses que vagin més enllà del que s’està fent a través de l’aplicació d’estratègies de pressió i mobilització popular. En el fons, aquest desencontre es deu a una incomprensió mútua derivada d’una concepció de la política que posa l’accent en el consens o en el conflicte, i no en allò que la defineix en realitat, que és la tensió irreductible entre els dos pols oposats.