Chucho Valdés: “El públic de Barcelona se les sap totes”

Barcelona“He de tirar endavant. Amb dolor, però he de seguir”, explica Chucho Valdés per telèfon. El dolor ve perquè “entre el 7 de setembre i el 4 d’octubre” va van morir a Cuba a causa del covid el seu germà Raúl i la seva germana Míriam, “tots dos també fills de Bebo”. “En menys d’un mes van marxar tots dos”, recorda el pianista cubà, que acaba de fer 80 anys. Amb la pena a dins, Chucho Valdés està de gira per Europa. Com no podia ser d’una altra manera, un dels concerts serà al Palau de la Música, en el marc del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona el 23 de novembre. Hi presentarà La creación, “una suite en quatre moviments” en què, mitjançant big band, percussió afrocubana i veu, i amb el déu ioruba Olodumare com a guia, desenvolupa “la història i la relació de les arrels africanes a Cuba, al Carib i a Amèrica”.

Chucho Valdés, padrí del festival, és generós amb el públic barceloní, que en els últims anys l’ha pogut veure amb diferents formats, a vegades més jazzístic i d’altres més africà, com en el memorable concert del 2018. “El públic de Barcelona sap el que va a escoltar, i això és important. Coneix el que fan els jazzistes nord-americans, els de fusió, els afrocubans... És un públic que se les sap totes, perquè darrere hi ha una feina de molts anys escoltant molt bona música i de molts llocs del món. És un dels meus públics preferits”, assegura Chucho Valdés.

La influència de la santeria

El públic barceloní serà testimoni ara d’una obra estrenada fa uns mesos a Miami que tradueix en música el relat fundacional de la religió ioruba. “És l’obra en què he posat tots els elements que conec sobre la Regla d’Osha, o la santeria, que és el mateix”, explica Valdés. La creación està centrada en el déu Olodumare i “recorre totes parts de la regla ioruba, però també la seva influència a Amèrica, portada pels africans amb la llengua, els cants, els ritmes i les barreges amb el blues i els ritmes del Carib”. De fet, el cant de l’espectacle és en llengua ioruba, “però el programa de mà explica tot el que es diu a l’escenari”.

Al Palau de la Música, Valdés desplegarà gairebé totes les forces instrumentals implicades en aquesta creació: “Amb la pandèmia és molt complicat moure tants músics, per això portem una secció de metalls reduïda, però la sonoritat és la mateixa: fabulosa! Com a directors tinc Hilario Durán, que ha orquestrat part de la meva obra, i John Beasley”. El resultat és 100% Chucho Valdés, amb “una atmosfera” que ell mateix connecta amb el Miles Davis del disc Bitches brew (1970).

Per a qualsevol altre músic de la seva edat, La creación seria la culminació a tota una carrera, però Chucho Valdés encara té coses a dir. De fet, està treballant en un nou projecte “diferent”: “Té més a veure amb el jazz i amb algunes innovacions que estic fent en qüestions rítmiques cubanes, no afrocubanes, sinó cubanes”. Paral·lelament, segueix pendent de la fèrtil collita de pianistes cubans. “La tradició pianística a Cuba comença al segle XVIII. A finals del XIX agafa una embranzida tremenda. Al segle XX s’enlaira fins a la lluna i ara està arribant a Mart! Hi ha pianistes genials com Iván Melón Lewis, Javier Caramelo Massó, Mauricio Vallina, Pepe Rivero... Els adoro!”, assegura Valdés.