Una casa, també per estimar els amics

Fa tan sols un mes que el meu amic Henry té ca seva, un pis de lloguer a Palma, i ja ha esdevingut la nostra Santa Seu: el lloc de reunió, l’espai segur per a tot el grup. Potser la resta no, però jo de tot d’una ho vaig saber, que ho seria; em va bastar veure com només dues cadires restaurades i unes cortines onejant davant el vitrall esdevenien una llar. I decidir, a darrer moment, anar-hi a veure la final del Mundial de futbol ho va confirmar, com una revelació, així com només ho fan els actes espontanis. Sembla que fes molt de temps que necessitàvem això, un santuari per a les nostres penes i alegries. Un lloc que ens aculli, d’improvisat, on poder-nos relaxar i ser l’únic que volem ser: amics.

No hi ha hora d’arribada, però tots entram per la porta amb minuts de diferència. Jo arrib atrafegada, na Clara ja hi és i en Kuljit i n’Abril venen al darrere. D’un moment a l’altre, tot és un esvalot i una escampadissa, i ens feim aquell espai nostre. Tan nostre que quan saludam el veí de la finca de davant –que també és un conegut nostre– ens demana: “Però qui viu en aquest pis?”. Amuntegats a la finestra, contestam que en Henry, amb en Sergi. Tot i que ara, també, un poc tots i totes nosaltres.

Amb en Henry som amics. Molt amics. Amics fins al punt d’haver-me canviat la copa menstrual davant ell en el bany compartit d’un hostal a Amsterdam, quan fèiem l’Interraïl. Perquè compartir territori i intimitat fa això: desplega les amistats fins a les darreres conseqüències. Una casa fa que els límits de les nostres vides es difuminin encara un poc més: on acaba la teva i on comença la meva? La casa d’un amic sempre serà un poc ca teva. El que és teu és meu i el que és meu és teu. “Agafa el que vulguis de la gelera i jas una camiseta de pijama per dormir”: no hi ha cap mostra més contundent d’amor i confiança que això.

Què hauria estat de Friends, 7 vidas i Plats bruts sense una casa? Si no ens aturam a pensar-ho massa, sabríem dir de qui era realment la casa on tots els personatges feien vida? O és que tothom vivia allà mateix? La realitat és que no, però què té més? La casa havia complit la seva missió, que era proveir-los d’un context on centrar-se en la trama veritablement important de les seves vides: fer voltes i més voltes a la seva amistat, com una cosa infinita.

Sense una casa, la nostra vida mai no serà res paregut a una sitcom. Una casa modifica els nostres comportaments; ens permet compartir la domesticitat, de ser com només som de portes endins. I si els nostres amics no ens han conegut així, se’ls pot dir amics? Qui més que ells mereixen conèixer aquesta versió nostra, despreocupada i llenguda. De fet, és imperatiu que coneguin només això, el nostre nucli més profund, com un caramel sense l’embolcall de paper brillant. Una casa ho anul·la tot: l’espai i el temps. Si ho volem, podem fingir que al món només quedam nosaltres i aquesta sala d’estar on passarem les següents hores. Sense actors secundaris ni esdeveniments imprevistos. És un acte de responsabilitat i generositat, entregar-nos com a únics protagonistes. Basta dur-hi alguna cosa per beure i bona conversa.

Però hi ha una sèrie de requisits que s’han de complir perquè la casa d’un de nosaltres esdevingui aquest espai, que ens fa parèixer millors a tots i a totes, que treu la nostra part més única i genuïna –perquè, al cap i a la fi, totes cercam això: un bri de genuïnitat.

Primer: una casa ha de ser, sobretot, una casa. Una habitació a un pis compartit no podrà ser mai centre d’operacions. Per gaudir dels amics de veres –que són els que et queden als 30– mereixem un espai propi i una gelera on no haver de cercar el nostre nom a l’estant corresponent. Perquè la dosi exacta d’intimitat que teixeix les bones relacions és la que et permet continuar la conversa amb la porta del lavabo oberta mentre pixes i la que t’eximeix de demanar permís per agafar qualsevol cosa de la cuina.

Segon: cal que sigui un lloc ben ubicat estratègicament. Els punts de trobada ho són, per naturalesa, perquè sempre és més fàcil anar-hi que tornar a ca teva. O perquè, sigui quina sigui la ruta que hagis de fer, sempre estiguin de pas, interposant-se entre tu i la resta del món. És important aquesta capacitat de pol d’atracció, com un catalitzador que ens empeny a tots a un mateix lloc. Cal que compleixi aquesta funció perquè estalvia tràmits i dubtes. És el lloc on anar, sense pensar: lubrica els plans, simplifica les decisions, suavitza les relacions. I posa al centre el que és més important: veure’ns.

I tercer, la casa que esdevé punt de reunió serà sempre una llar, un espai més que habitable: un lloc per gaudir i per deixar-te cuidar. Làmpades amb diferents intensitats de llum, un lavabo ben net i un sofà que mai et farà sentir que estàs de pas. Ningú t’ho ha dit, però el teu instint sap que aquí podràs venir quan no tinguis on anar: a les dues de la matinada d’un dimarts o en sortir de la feina un divendres.