Ni un cap de setmana lliure: no és FOMO, és por de perdre capital social

“No tenc ni un cap de setmana lliure fins a l’agost”. Us ho hauran dit o ho haureu dit vosaltres mateixes, com si un calendari atapeït fos sinònim de bona salut social i laboral. Ens atipam de tasques i plans, jo inclosa. I ens retreuen que som massa febles, que som víctimes del FOMO (Fear Of Missing Out), que ens fa por perdre’ns alguna cosa, que pareix que no sabem estar totes soles, quietes, a casa. Que fàcil i reduccionista torna el món quan tenim unes sigles per definir-nos. Ja està: tenim FOMO, tan ràpid i simple com és dir-ho. De veres només calen quatre lletres per cristal·litzar el sentir de tota una generació?

Ma mare sempre m’ho ha dit: “No has de dir que sí a tot. No cal que vagis a tot”. Primer, va ser amb els amics, com a consol a les meves decepcions. La meva entrega infinita, desgastadora, sovint no coincidia amb la dels meus iguals. I era normal. Ara, entenc que aquesta entrega era –en part– una resposta covarda a les meves pors: por de les expectatives, de no complaure, de la possibilitat que no tornassin a comptar amb mi. Deia –i sovint dic– sí a tot, perquè no entenia una altra manera de relacionar-me, perquè aspirava a la incondicionalitat, com si aquest fos l’únic camí.

I després dels amics, va venir la feina. “Res és de regal, Alba”, m’havia repetit mon pare. Som –com tantes amigues i al·lotes que mai no coneixeré– filla d’aquest temps i d’una d’aquestes cases on l’esforç ha esdevingut un membre més de la família. A ca nostra sempre ho hem celebrat tot, cada petita gesta, fins a fer-me avergonyir, conscient de les només tres o quatre coses que teníem garantides. La resta estava encara per conquerir. A ca nostra mai hem donat res per fet, i aquesta és una sensació que se t’enganxa a la pell, acompanyant-te en tot el que fas.

Sent que no em puc permetre perdre res, ni tan sols un pensament. Per això, quan som a classe de ioga, en la postura de savasana amb un antifaç als ulls amb olor de lavanda, em neg a posar la ment en blanc. En el temps que dura la classe em venen al cap dues o tres idees, i per retenir-les les repetesc en bucle. Ara no tenc a mà el mòbil, però tot d’una acabem les anotaré. No puc abandonar la meva ment i concentrar-me només a separar les vèrtebres, que és el que ens demana la professora. No puc desfer-me dels meus pensaments: i si en perd cap d’important?

El sentiment d’escassetat és un signe de la meva generació molt més complex, i alhora acurat, que el FOMO. Hem pres el testimoni de les oportunitats i, com una flama ardent, les agafam amb tanta força que ens cremen. Potser, en el fons, eren un caramel enverinat. Durant un temps em va angoixar la idea que qualsevol de les meves accions era transcendental i que podia invalidar tot el que havia aconseguit fins aleshores. No assistir a un aniversari, rebutjar una oferta de feina o decidir quedar a casa un cap de setmana. Pensava que havia nascut amb la possibilitat de l’abundància i que m’estava tancant les aixetes; que havia de preservar el petit patrimoni que m’havia procurat a mi mateixa, encara que fossin amistats disfuncionals, ofertes de feina sense remunerar o plans que no volia fer.

En realitat, tot és més pervers del que pareix. El que moltes temem és la pèrdua de capital social (i de capital cultural, fins i tot). La precarietat generalitzada ens ha fet témer, fins i tot, una devaluació del nostre oci i de les nostres relacions, però des d’un punt de vista utilitarista. Fa unes setmanes, Pol Guasch xerrava del treball i dels treballs creatius en concret, “on la promesa de l’èxit a venir encara opera amb força: seria impossible sostenir-se en el món de la cultura sense la creença espúria que algun dia tot anirà bé”. I jo em deman si aquesta precarietat no fa que tot torni una estratègia, que pensem en els nostres caps de setmana com a eines necessàries per aconseguir el que volem. Perquè ara ja no sé si vull quedar amb tu perquè em caus bé o perquè m’agradaria estar en el teu projecte, o si m’interessa el cartell d’aquest festival o la idea que em vegin allà, perquè sé que hi serà tothom.

Admir la gent que sap que es troba exactament on hauria de ser, que fa coses genuïnament, i no fruit d’una angoixa que ha atrofiat per complet el seu criteri. A mi m’esgota sentir tothora que hauria de ser en un altre lloc, sigui on sigui; que m’he d’esforçar contínuament per cercar-me un lloc millor a la vida; que estic perdent el darrer tren. Si som en un bar, estic més pendent de les converses que m’estic perdent. Si som en un concert, el meu cap cerca els llocs des d’on podria veure millor l’escenari. Si som en un projecte, pens en tots els que estic deixant passar. Perquè no existeix la sort, ni el destí, ni les casualitats. Tot depèn d’una mateixa. I per una mateixa mai res és suficient.