Rachele Andrioli: “El cant col·lectiu és una manera d’exorcitzar la fatiga”

PalmaRachele Andrioli és cantant, compositora i percussionista de la regió italiana de la Pulla. Fins ara, des del seu tros de món ha posat la mirada sobre el mar per veure què hi havia més enllà. Hi ha trobat tots els ritmes de les cultures mediterrànies i, també, tots els sons nous que ofereixen els estris tecnològics. Considera que el fet de compartir és el que enriqueix el coneixement, això és que li ha ensenyat, fins ara, la vida. Compartirà, amb el públic de La Lluna en Vers, un viatge a les arrels de la Pulla a través de la veu i la percussió, un concert que serà divendres, dia 4 de juliol, al pati de la Casa Blai Bonet de Santanyí. Abans, dijous, dia 3, farà el taller de veu Coro a Coro, una experiència única (i gratuïta) dirigida a dones “que estimen el cant”. 

El Capo di Leuca és un punt d’inspiració per a Leuca (2022). Com descriuríeu el paper que té l’entorn físic (el mar, la llum, el paisatge) en el vostre procés creatiu?

— A la nostra terra, el mar, la pedra i la natura són protagonistes absoluts. I els ulls prenen com a referència aquesta bellesa en tot moment. De vegades, però, encara que sigui dins de casa, de gira o no tingui la possibilitat de ser al camp mirant el mar, m’agrada tancar els ulls i imaginar-me allà. Aquest sentit de realitat fora del lloc on em trob alimenta molt el meu procés creatiu. Evocar l’entorn que més m’inspira és fonamental.

El folk mediterrani és ric en ritmes i polifonies, tant com en cultures. Com combinau la tradició vocal amb la tecnologia per crear un so contemporani?

— La meva relació amb el suport electrònic està sobretot lligada al fet d’estar tota sola a l’escenari. Cerc crear una polifonia que no seria possible sense un dispositiu electrònic, jugar amb el present i amb l’època en què vivim, pensar fora de l’esquema que ens imposam quan parlam de tradició. Això només és possible si tens molt clar el vincle amb l’esperit i el valor del lloc que t’ha permès experimentar. La veu em permet viatjar, quedar-me, dur amb mi la meva llar i dur cap a casa meva les altres influències. Com una mena d’emigració musical.

La fusió és un element clau del vostre treball: col·laboracions amb Arto Lindsay (els Estats Units), Baba Sissoko (Mali) en una cançó de Carolina Bubbico, entre d’altres. Què us aporta aquesta mirada global?

— El fet de compartir és, sens dubte, la base del creixement personal i musical. Els dos personatges esmentats són completament diferents. Amb l’Arto vaig entendre que també es pot experimentar amb la pròpia experimentació. Amb Baba Sissoko, quan era petita i viatjava amb el grup Officina Zoè i compartíem algunes gires, vaig aprendre que la música a vegades també és barrejar dues coses sense pensar-hi gaire. De vegades algunes coses es fusionen de manera natural i sense cap esforç. És bonic comprendre la diferència i poder jugar amb tot això segons què sentim que és el camí adequat. La Mediterrània s’assembla així a tot el món.

Pensau que existeix una ànima mediterrània?

— L’ànima és immaterial, però malgrat això esdevé el centre del sentiment. És com quan es diu que “els ulls són el mirall de l’ànima”. Doncs bé, la Mediterrània per mi és el mirall de l’ànima. M’habita, però no és tangible. Crec que existeix? Sí. Vull donar-li una forma, un cos, un límit on identificar-la? No.

Què ens ha donat, com a societat, la cultura mediterrània? Què us interessa, artísticament?

— La Mediterrània ha estat escenari de grans civilitzacions com l’egípcia, la grega, la romana, la fenícia i l’àrab, entre d'altres, que han deixat una herència cultural i històrica significativa. La Mediterrània sempre ha afavorit la interacció i l’intercanvi entre pobles, creant un entorn cultural on ens hem influït mútuament al llarg de la història. Artísticament, preferesc subratllar que sempre ens podem referir a una àrea geogràfica, però no podem parlar d’una única entitat ètnica. Això és meravellós i inspira profundament.

Composau tenint en compte el moment social?

— Com podria no estar connectada amb allò que ens envolta? L’empatia és fonamental quan parlam d’art.

Estau preparant un nou disc?

— Actualment estic treballant en el meu segon àlbum. Me l’imagín fluid i pensat amb el seu temps. Potser això pertany a una altra època, però encara crec que les coses s’han de manifestar quan és el moment adequat. Aquesta vegada la mirada és més àmplia: intent mirar la nostra terra des de la mar i potser menys la nostra mar des de la terra.

Teniu un projecte que es diu Coro a Coro, un taller de cant dirigit a dones. Què significa per vós aquest espai?

— Coro a Coro és un taller de cant polifònic del món pensat per a dones que estimen cantar. El que faig és senzillament afavorir, a través del cant, la inclusió, la tolerància, la cura: un espai on es pot deixar de banda qualsevol preocupació o bé intentar deixar anar, amb la veu, cada creença, cada convenciment que fins aquell moment havia donat per fet. I m’agradaria dir que tot això ho faig jo, però seria una mentida: és un intercanvi. Ens transmetem mútuament la força de la feminitat i la teràpia del cant col·lectiu.

Amb Coro a Coro explorau el cant com a eina terapèutica i comunitària. Què heu descobert en aquest procés col·lectiu sobre el poder de la veu per sanar i transformar?

— Descobresc cada dia la força terapèutica del cant, que, quan es comparteix, dona resultats que van més enllà de l’emissió vocal. Fins i tot la paraula 'guarir' adquireix un altre sabor, altres camins per recórrer, altres possibilitats per explorar. El cant col·lectiu és una manera d’exorcitzar la fatiga, igual que es feia en el passat. Una manera de manifestar un estat d’ànim, un moment històric, l’existència d’un poble. Juntes podem collir un fruit i anomenar-lo miracle.

Vivim temps on la por i la incertesa són massa presents. Pensau que la música, i el cant en grup, poden ser una forma de resistència o de cura emocional?

— El cant coral és absolutament resistència. Si no ens n’hem adonat, podem fer-ho ara: com més augmenten els conflictes, el patiment, les guerres, l’opressió… més augmenten els cors!

‘Construir ponts’ a través del cant és una imatge poderosa. Explicau-nos alguna experiència viscuda al taller de cant. 

— Cada peça que treballam als tallers et posa, sens dubte, en la situació de descobrir codis en la veu, la rítmica i la dinàmica d’altres tradicions. De vegades semblen tan properes! Altres, tan llunyanes... i a través del cant s’acosten una mica més. Hi ha moments en què sembla que estiguem connectats conscientment, a través de la veu, amb la veritable ànima dels nostres cossos i de les nostres veus. Es tracta només d’uns segons, a vegades, i amb això ja n’hi ha prou per tenir referències pel proper taller. Compartir, prendre el propi espai però sense exigir-lo, la gratitud per la vida, sentir que la meva veu juntament amb la teva és revolució... crec que aquest és el veritable secret.