PalmaNo té color ni acció, a diferència de moltes de les seves obres més reconegudes. A la instal·lació Meta-Painting, creada per a l’oratori de la galeria Kewenig de Palma, Kimsooja (Daegu, Corea del Sud, 1957) remet a la pintura que no ha estat executada. Un no-fer que l’artista, que viu entre Seül, Nova York i París i que ha treballat i té obra als principals museus i col·leccions d’arreu, reivindica i carrega de significat i de simbolisme amb profundes arrels en la seva cultura nadiua.
L’obra que heu fet per a la galeria Kewenig de Palma, Meta-Painting, ens condueix pels terrenys del meta-llenguatge. Voleu dir que la pintura no té necessitat de l’acció de pintar?
— Vaig començar la meva trajectòria, a final dels anys 70, com a pintora molt interessada en l’estructura del quadre, de la tela. La tela és un espai per a l’expressió personal, però alhora reconec que té la seva pròpia realitat. I aquesta realitat està basada en l’estructura horitzontal i vertical del quadre. Només començar els anys 80, vaig qüestionar l’estructura de la meva feina, del llenguatge, de l’arquitectura, de la natura i fins i tot de la ment humana.
En quin sentit?
— En el sentit que la nostra ment, des de l’antiguitat fins als nostres dies, té fixats uns símbols, els quals es mantenen gairebé immutables, com el de la creu. Ja des del començament em vaig demanar que, si l’art ha de ser creatiu per naturalesa, per què recorre a un concepte ja creat, a un símbol tan i tan emprat. I és que hi ha arquetips a la nostra ment que són molt profunds.
Deis que vàreu començar com a pintora. Què us fa arribar al concepte de pintura sense pintura?
— No només vaig començar amb la pintura, sinó fixant-me en les pintures antigues, treballant amb molts materials diferents i intentant sentir com es comporten altres artistes respecte dels materials i del mètode. Va ser molt dur. Aleshores jo cosia amb ma mare els típics cobertors de llit orientals. I, com sempre, focalitzava el meu interès en l’estructura de la feina. Quan ficava l’agulla en aquelles teles colorides i brillants, que és com són els cobertors coreans, notava una energia que em removia per dins. És una energia que sé que ve de l’univers i que passa a través del meu cos. L’obra segurament és el punt de trobada entre la meva energia i l’energia universal. Va ser en aquell moment que vaig saber que aquella era la metodologia que volia treballar. I amb la meva padrina, que encara que estava malalta cosia robes de seda, vaig començar a cosir com si pintàs.
Se us coneix com ‘la dona agulla’, prenent el nom d’una de les vostres obres performatives més reconegudes.
— Cosir implica ajuntar dues parts que estaven separades. Hi ha una intenció unificadora que m’interessa molt. També la té el fet d’embolicar, quan converteixes en un sol cos allò que estava separat. De fet, el bottari [bolic coreà] és una manera de transportar i d’estimar.
Com concebeu l’acció performativa?
— L’acció creativa està molt relacionada amb el cercle de la vida, amb la continuïtat que hi ha a la vida entre el temps i l’espai. La performança és una acció tridimensional que et permet reflectir aquesta continuïtat. També ho és embolicar. I, per a mi, el bottari és com una pintura tridimensional o com un objecte escultòric que duu implícits una acció, un temps i un espai.
És a dir que, per a vós, el bottari té una càrrega simbòlica que li dona una entitat que va més enllà de l’objecte.
— Ara tenc bottaris pertot, al meu estudi, a casa, però el primer moment que en vaig introduir un al meu estudi, per al projecte del MoMA PS1 [1992-1993], el vaig veure d’una manera completament diferent a com els havia vist abans en la quotidianitat de la meva vida a Corea. Puc dir que els vaig redescobrir a Nova York. I el consider un objecte molt molt important, perquè em du a pensar en temes tan determinants com les migracions o la globalització. Tot i que jo realment no hi pens gaire, en la globalització. M’interessen més les migracions personals i fins a quin punt afecten les vides. En el context sentimental, el bottari em fa pensar en les relacions de parella, en la separació. A Corea, quan una relació s’ha romput, es diu “ja pots fer el bolic”, però també quan t’has de traslladar de lloc agafes el bolic. Té un significat universal.
I bellesa. La cercau de manera conscient a les vostres intal·lacions?
— Jo faig sempre el que em surt de dins, responc a les meves emocions i intent trobar la millor resposta per al moment i per a allò que em qüestion. La gent a vegades pensa que aquestes obres són belles, només bellesa, però també hi és el conflicte de la vida. Diria que la part estètica acaba acompanyant el qüestionament davant la vida. Record quan vaig tornar a Corea, després de la residència del PS1, que em vaig adonar que la societat sud-coreana era totalment diferent de com jo la veia abans de partir. La dona hi té un paper menor, és tractada molt injustament, i va ser després de Nova York que vaig començar a preocupar-me per aquestes qüestions.
Quina sentiu que és la vostra responsabilitat com a artista?
— Abans que com a artista, sent la responsabilitat com a ésser humà. No puc dir que sigui activista, no és aquesta la meva actitud com a feminista. Però sí que responc al compromís com a ésser humà, i ho faig des de la meva quietud interior. Cerc pau, equilibri, harmonia i m’agradaria que així volgués viure tothom. Sovint em deman què estam fent com a humanitat. En un moment dolorosíssim com aquest, especialment per a les dones, els nins i les persones grans, em deman com pot ser que la part agressiva de la naturalesa humana no aturi mai de manifestar-se. Tot això quan per força el món ha de ser un i hem de trobar la manera de conviure-hi.
La cultura pròpia i la transculturalitat estan en permanent diàleg a la vostra obra.
— La meva cultura està íntimament vinculada a la vida personal. La cultura pròpia és indissociable de la meva manera d’explicar la vida. No és fàcil, perquè passa sovint que la gent del món occidental no reconeix l’essència de la meva cultura i es queda en la part visual, veuen teixits de colors brillants, de flors, bonics. He hagut de perseverar molt perquè s’anàs més enllà de la part visual. Jo no tenc un orientalisme nostàlgic ni folklorista, vull expressar la meva profunda història.
