'Un bel di vedremo'

Els dies bons va néixer de la vida, es va convertir en novel·la i ara ha viscut una tercera reencarnació sobre els escenaris de la mà de Produccions de Ferro. Els responsables d’aquesta darrera transfiguració han estat Joan Fullana i Aina Fullana, autora, també, de la novel·la i amb un títol per a l’esperança, però tan sols el títol, que em recorda el d’una famosa ària, Un bel di vedremo, que tampoc no arriba mai. Una història difícil pel que té d’autèntica, una circumstància que sempre aporta una ració extra de emoció sobre l’espectador. Les addiccions són el tema, el bessó, la closca i la branca que l’aguanta. No hi ha treva. El protagonista masculí, Àlvar Triay, està condemnat des del primer moment. En la seva metamorfosi no hi ha intriga. El primer pas ja dibuixa el camí que el condueix inexorablement cap a l’abisme, de la mateixa manera que les seves víctimes directes, la dona i la filla, interpretades per Caterina Alorda i Lulú Cormican, queda clar que l’acompanyaran en la caiguda. No són tres víctimes, són dues víctimes i un botxí, que dins l’in crescendo van augmentant en la mateixa proporció el seu sofriment. D’això tracta la versió teatral d’Els dies bons, una carnisseria emocional on tots acaben escorxats. Lluís Marquès i Neus Cortès acompanyen en tan valenta i agosarada confessió aquest trio protagonista.

És cert que tot volta entorn del mateix nucli, on tan sols canvia la dosi, però el moment en el qual tots cinc protagonistes estan asseguts a un sofà al centre de l‘escenari i Triay fa un exhaustiu recorregut per les sensacions que produeix el viatge i un recull de substàncies consumides talla l’alè. És un cant a la felicitat? A la seva, perquè la conseqüència no és altra que l’infortuni dels seus, els quals intenten un altre viatge, paral·lel, que va de tapar el que passa pel seu costat fins a no voler veure el que tenen davant. Difícil no sortir-ne copsat, i d’alguna manera viure i veure una història que s’ha convertit en quotidiana, d’una verosimilitud indiscutible, reconeixible, sobre tot el personatge al qual dona vida Caterina Alorda, brutal, precís, com ho és la seva interpretació, sense màcula. Hi ha més noms a tenir en compte, des de l’espai escènic, que signa Xesca Salvà, fins al musical, de Jaume Manresa; el vestuari, de Josep Orfila…