Beethoven/Pascual

Qualsevol adjectiu laudatori que vulguem afegir al nom de Pedro Pascual és una redundància i segur que ningú no rebatria ni rebatrà aquesta afirmació. A ell l'Orquestra de Cambra de Mallorca li va dedicar un concert que no podia ser més adient per retre-li l'homenatge que mai no li farà suficient justícia, com és amb L'Heroica de Ludwig van Beethoven. No tant perquè el segon moviment sigui una marxa fúnebre com pel seu tarannà innovador, pel seu esperit per demostrar que les coses es poden fer d'una altra manera i assolir el cim de la perfecció. Va ser la tercera la que Beethoven, quan ja duia vuit de les seves simfonies al sarró, no va dubtar a assegurar que era la que més li agradava. No resulta estrany, perquè, com va dir Schubert, "hi ha un abans i un després de la Tercera Simfonia a la història de la música".

Per tot això és ben clar que Bernat Quetglas i l'OCM continuen escalant fites. I L'Heroica n'és una. És cert que estam acostumats a sentir-la interpretada per més músics, però, com va dir Lucien Rebatet, ni tan sols amb trenta músics, que era com s'interpretava en el seu temps, la tercera sona com si fos un Mozart. I al teatre Principal d'Inca va sonar Beethoven des dels dos primers acords, en mi bemoll major, que donen el tret de sortida i adjectiven la simfonia. Tot un diluvi de variacions i elements que esdevenen temàtics, com si cada un dels quatre moviments fos independent l'un de l'altre, cosa que converteix l'hora aproximada que dura la simfonia, i que per aquesta raó va tenir dures crítiques en la seva estrena, en un calidoscopi que dibuixa amb precisió les línies mestres de tot el que vindrà després.

Bernat Quetglas inicià la simfonia amb un to enèrgic i vigorós, amb Ramon Andreu de concertino, una garantia, que va fer que el record de l'inici del Bastian i Bastiano, de Mozart, quedàs com una casual circumstància. Els dos acords ressenyats foren com un esclafit que anunciava una lectura poderosa, amb ganes de retre compliment al gran mestre i al finat gran home i mecenes. Per la seva banda, el segon moviment, la Marxa fúnebre, de gran riquesa tímbrica, va fer brollar la gran quantitat de matisos que atresora la partitura i que defineixen a la perfecció la mort de l'heroi. És el moment de la reflexió, del dolor I l'aflicció. Torna el canvi de temàtica amb l'Scherzo, potser el més conegut dels moviments, briós i amb el metall efervescent. El Finale (allegro-molto - poco andante - presto), queda clar que és tot un seguit de lligades variacions amb el qual l'orquestra va arrodonir una interpretació potent i contundent en què el volum no va apaivagar el color ni els innumerables contrastos que acumula aquesta composició immensa.