Assolir les expectatives, o no

MadridL’any 2016 el Teatro Real va inaugurar la temporada amb d’Otello, i el mateix muntatge que signava, i signa, David Adlen, amb Gregory Kunde i Ermonela Jaho com a Otello i Desdèmona i George Petean com a Iago, el tercer en discòrdia i personatge cabdal de la peça. Per a l’ocasió i com a obertura de la temporada que ens ocupa, torna David Adlen juntament amb la més emergent estrella femenina del món de l’òpera, Asmik Grigorian, en el paper de la víctima de la violència masclista per antonomàsia. Una història que dos-cents anys després des que la va immortalitzar William Shakespeare i cent quaranta que la rubricà musicalment Giuseppe Verdi està més vigent que mai, o potser ben igual sempre. Per tant, com a declaració de principis, si és així, no està malament, sobretot si el repartiment té prou quirats, tot i que de vegades una obra immensa i indiscutible, com és aquesta, amb una nòmina de primeríssim nivell no és suficient per assolir les expectatives, ni ara ni fa nou anys.

Resulta molt probable que el problema d’aquesta translació radiqui en la resolució dramàtica, perquè si es repeteix amb un altre trio protagonista queda clar que la manca de química, que no sé exactament què vol dir, s’ha de descartar. Per una altra banda, Grigorian està sublim, impecable, diria, en totes i cadascuna de les seves intervencions, i aconsegueix en tot moment transmetre l’estat d’ànim del personatge. Brian Jagde té moltes de les característiques necessàries per donar vida al moro de Venècia, sobretot per la seva portentosa veu, bàsicament voluminosa. Però la tercera cama no arriba a tot el que implica un Iago. Un rol farcit de matisos i amb tantes referències d’una qualitat superba que sempre és un hàndicap, que fa que la història quedi una mica molt desequilibrada. Per començar, amb un Credo in un dio crudel pla, que no aconsegueix transmetre la sobredosi de perfídia i vilania del malvat per excel·lència. Tampoc no ho feren en la cabaletta compartida al segon acte amb el protagonista que dona títol a l’obra, amb Ora per sempre. Val a dir que enaquest primer i segon acte no hi ajuden gaire, gens, unes coreografies d’una manca de qualitat que no resulta ni discutible per ridícules, com ridícula és la “sarsuelera” vestimenta d’un personatge tan innecessari com el de Roderigo. El cor, poderós en la seva primera intervenció, Una vela! Un vela!, o exquisit amb Fuocco di gioiai, va mantenir el nivell tota la representació, mentre que Nicola Luisotti va ser el mestre que aportà la dosi d’intensitat i color d’una partitura tan rica, complexa i memorable. Tot i això, val a dir que la sola presència i prestacions de la diva fa que la funció s’ho pagui amb escreix.