Arqueologia feminista
Cultura02/05/2023

Marga Sánchez Romero: "L'arqueologia és eurocèntrica i androcèntrica"

Catedràtica de prehistòria, autora de 'Prehistorias de mujeres'

BarcelonaA les dones se les ha obviat fins fa poc a l'hora d'explicar la prehistòria. Era com si no haguessin existit o se les hagués relegat a un lloc secundari. És la tesi que defensa Marga Sánchez Romero (Madrid, 1971). Catedràtica de prehistòria de la Universitat de Granada, fa vint-i-cinc que es planteja preguntes sobre quin va ser el paper de les dones en una època de la qual no tenim fonts escrites. Les dones també guerrejaven i caçaven, però el més important, segons Sánchez Romero, era que també feien moltes altres coses que no s'han tingut en compte. El fet de ser invisibilitzades, segons Sánchez, té un impacte en la societat actual. Sí que hi eren i feien coses importants, ve a dir la catedràtica a Prehistorias de mujeres (Destino).

¿Ens hem plantejat les preguntes errònies a l'hora d'analitzar la prehistòria?

— Fer una relectura del passat és el que estem intentant fer des de l'arqueologia feminista. Si he pogut fer el llibre, amb l'aportació de moltes altres companyes, és perquè ens hem fet preguntes diferents. ¿El paper de les dones en la prehistòria és el que ens han explicat? ¿O és el relat que es construeix en un moment determinat i que hem repetit una vegada i una altra sense qüestionar-lo? Qüestionar-nos el paper que van tenir les dones en la prehistòria té un impacte directe en les dones d'avui, perquè no escric per a les dones de la prehistòria, escric per a les dones del segle XXI. Les dones continuen influïdes per aquest relat que reitera que ni hi érem ni teníem valor.

Quines preguntes no es van fer els arqueòlegs dels segles XIX i XX i ara sí que es fan?

— Per exemple, ¿és cert que les dones no van participar en conflictes violents? ¿És cert que les dones no s'han mogut pel territori? ¿És veritat que no han caçat en cap moment històric o en cap altre lloc del món? ¿L'art rupestre, com que era la màxima expressió humana, només el podien haver fet els homes? ¿Tenir cura dels altres no té valor social? Per què? I, si té valor, ¿per què no apareix als llibres d'història? ¿Les guerres són el més important? ¿Ho són perquè realment han fet avançar la societat? Bona part del relat sobre la prehistòria es construeix a partir de la Segona Guerra Mundial, quan interessa que tornin a casa les dones que havien entrat al mercat laboral quan els homes eren al front.

Cargando
No hay anuncios

Per tant, és un relat amb intenció?

— Des de sempre s'ha excavat i s'han extret objectes, però, com a disciplina científica, l'arqueologia sorgeix al segle XIX. Qui elabora el relat són homes d'una elit intel·lectual i econòmica als quals els interessen coses com la Revolució Industrial i, per tant, es dona una gran importància a la metal·lúrgia. Però, ¿va ser tan important fer servir un ganivet en comptes d'una pedra? Potser va ser més important la ceràmica, que va permetre cuinar, emmagatzemar, transportar... A principis del segle XX, les dones demanaven el vot i aleshores es van buscar raons per justificar que no votessin. Ara veiem les amazones com a dones empoderades i valentes, però en aquell moment el mite es va utilitzar per dir que, si manessin les dones, tot seria salvatge. Als arqueòlegs els interessava mirar el passat en els termes següents: com s'aconsegueix el poder, com es conserva, com utilitzo la violència per no perdre'l.

¿Ha canviat la visió d'aquesta societat? ¿Era homogènia i patriarcal?

— És un període de temps llarguíssim i un món molt ampli. Hi ha societats de les quals no sabem res, ni tan sols que hagin existit. Per tant, no podem fer una narrativa global. Sí que podem dir que durant el paleolític, quan les poblacions eren recol·lectores i caçadores, les societats eren molt més igualitàries perquè tothom feia de tot. La desigualtat va començar quan hi va haver producció: hi havia pràctiques agrícoles i ramaderes i mà d'obra, persones que treballaven per a algú altre. Aleshores hi havia un control, no només sobre la reproducció de plantes i animals, sinó també humana. Al principi les diferències eren subtils i es van fent més i més grans. Es podrien haver pres altres decisions socials i polítiques, però es va optar per la desigualtat.

Cargando
No hay anuncios

¿Va existir un matriarcat en algun moment i en algun lloc?

— No en tenim coneixement des de la ciència, l'antropologia, la història o l'arqueologia. Això no vol dir que no existissin, simplement no en tenim coneixement. D'altra banda, a mesura que les societats es van anar connectant es va anar imposant el model patriarcal. Quan els europeus van arribar a l'Àfrica o Amèrica i la interlocutora era una dona, demanaven que vingués un home. I quan s'havia de negociar, es van anar suplantant les dones pels homes.

¿L'arqueologia no ha tingut també una visió molt eurocentrista? Donem per fet que tothom va optar pel model d'acumulació i desigualtat.

— És cert que l'arqueologia és una ciència europea que sempre ha intentat que tot encaixi amb el que passa a Europa. És eurocèntrica i androcèntrica. Hi ha poblacions que ara es resisteixen al model capitalista. Tampoc és cert que el canvi sempre signifiqui progrés, si entenem el progrés com més benestar. Per exemple, a Etiòpia hi ha un poblat que es resisteix al canvi: cultiven amb la tècnica del pal cavador. Són societats molt igualitàries, entre homes. Al seu entorn tothom cultiva amb l'arada i les societats són més desiguals.

Cargando
No hay anuncios

¿Acadèmicament ha canviat la mirada, però també ha canviat als llibres de text o als museus?

— Els llibres de text no han canviat gaire, donen quatre estereotips, quatre idees, i prou. Sí que han canviat les revistes de divulgació científica, que inclouen més dones, més criatures, més persones grans, perquè són més conscients de la diversitat. Als museus els costa més, perquè les exposicions permanents són difícils de canviar i les dones hi estan molt poc representades i això fa mal, perquè les dones es poden plantejar que si no hi són és perquè no han fet res important. A les exposicions temporals comença a haver-hi canvis.

Vostè fa vint-i-cinc anys que es fa noves preguntes. ¿S'han replantejat alguns descobriments?

— Doncs sí. Algunes restes que es creien que eren d'homes, perquè quasi sempre es pressuposava així, en realitat eren de dones. El 2020, la troballa d'un enterrament de fa nou mil anys al jaciment arqueològic de Wilamaya Patjxa, als Andes peruans, d'una dona d’entre 17 i 19 anys, amb diferents eines de cacera, des de projectils i llances per abatre un animal fins a d'altres per treballar la carn, va fer replantejar el paper de les dones en la cacera. Potser fa uns anys no s'hauria qüestionat res. En molts altres jaciments es pressuposava que eren caçadors i en realitat eren caçadores i això s'ha descobert amb noves anàlisis. Les dones han fet moltes altres coses i han tingut moltes càrregues que s'han obviat. Si es considera que el més important és anar a caçar o guerrejar i es diu que les dones no hi van participar, és mentida.

Cargando
No hay anuncios