Álvarez Bravo, Catany i Strand duen Mèxic a Mallorca

Llucmajor“Això és pur Mèxic”. Ho diu Aurelia Álvarez Urbajtel, filla de Manuel Álvarez Bravo, mentre recorre les sales de la Fundació Toni Catany (FTC) de Llucmajor on acaba d’inaugurar-se Cuerpos, almas, calles, una selecció de més d’un centenar de fotografies de qui és considerat un dels grans representants de la fotografia mexicana del segle XX. Ella ho diu davant unes imatges que, més que explicar Mèxic, semblen contenir-lo: la gent dels carrers, els cossos, els rostres, la religió, la mort, els símbols i els silencis. “Semblen fotos molt senzilles, però tenen molt de misteri”, apunta el comissari de l’exposició, Horacio Fernández.

Però la frase d’Aurelia Álvarez també podria servir per resumir què passa aquests dies a Llucmajor. La FTC ha obert les portes de pinte en ample a Mèxic amb Mexicana, un conjunt d’exposicions i activitats que durant sis mesos, fins al 30 d’abril, posen en diàleg les mirades de Manuel Álvarez Bravo, Toni Catany i Paul Strand. Tres fotògrafs i tres maneres d’acostar-se a un país que es converteix aquí en alguna cosa més que un lloc per retratar.

El títol general, Mexicana, remet al llibre que René d’Harnoncourt va publicar el 1931, una obra –present a l’exposició– que, amb textos i dibuixos, també volia acostar el lector al país a través de la seva gent, els paisatges, les cases, les esglésies, els oficis i les formes de vida. A la FTC, el viatge és ara fotogràfic, amb la particularitat que una part del recorregut passa per la mirada d’un mallorquí, Toni Catany. Ell va viatjar a Mèxic dues vegades. La primera, el 1996, el va dur a la península del Yucatán, amb Mèrida i Tulum com a bases per explorar jaciments maies. El 2008 hi va tornar i va fer una sèrie d’imatges marcada per la influència d’un dels seus fotògrafs admirats, Paul Strand. Ara, per primera vegada, les fotografies mexicanes de Catany es reuneixen amb The Mexican Portfolio de Strand, una carpeta de vint fotos que forma part de la col·lecció de la FTC i que el fotògraf de Llucmajor havia incorporat al seu univers de referències.

“Què fotografiar a Mèxic? Voldria fer retrats, sobretot”, escrivia Catany abans d’un dels seus viatges. També pensava en els mercats, les cases, els paisatges i les ruïnes. “Cada viatge és una incògnita: què hi trobaré?”, anotava. Algunes d’aquelles fotografies es publicaren posteriorment en llibres autoeditats com Mèxic 2008 i El bes de Judes.

Les persones, els carrers, els símbols, però també l’edició i especialment la cura per les tècniques fotogràfiques que treballaven al taller mateix acosten Catany a Álvarez Bravo. A la mostra de Mèxic de Catany es poden veure, entre altres, còpies al platí i al pal·ladi. I a l’exposició d’Álvarez Bravo hi ha també còpies en platí i al pal·ladi, fetes al seu taller, algunes de les quals han estat poques vegades exposades. No és només la imatge, per tant, sinó també la manera de materialitzar-la. Per cert, la filla del mexicà recorda que al taller hi havia un cartell que el fotògraf tenia ben present i que resumia bé aquella manera de fer feina i recordar-se com afrontar la vida: “Hay tiempo, hay tiempo”, es repetia.

Una frase feta de fotografies

Manuel Álvarez Bravo pensava que cada fotografia era com una paraula dins una frase. Cada imatge n’expressava només una part i era quan s’ajuntava amb altres que adquiria una dimensió nova. Aquesta idea és gairebé una declaració d’intencions a Manuel Álvarez Bravo. Cuerpos, almas, calles, una exposició que Horacio Fernández ha construït amb més de 100 fotografies procedents dels arxius del mateix fotògraf i que recorren tota la seva trajectòria, la purament mexicana.

Álvarez Bravo va viure pràcticament tot el segle XX mexicà. Va néixer el 1902 i va morir el 2002, i la seva obra s’estén des de finals dels anys vint fins als noranta. Va viure, per tant, el Mèxic posterior a la Revolució i aquell període de transformació conegut com a renaixement mexicà, en què la voluntat de modernització convivia amb la recerca d’una identitat pròpia. Ell va ser un dels testimonis i, alhora, un dels creadors d’aquest nou imaginari. “Va ser un home molt de Mèxic i molt del segle XX mexicà”, explica la seva filla: “Va viure l’època postrevolucionària i va participar de la construcció d’un nou Mèxic que abraçava la tradició però que s’obria a la contemporaneïtat”.

Aquesta tensió entre tradició i modernitat apareix a les fotografies. Álvarez Bravo era un fotògraf de carrer. No li interessaven els carrers buits ni les arquitectures desproveïdes de vida, remarca Horacio Fernández. El que hi cercava eren les persones: caminant, ajagudes, soles, en parella, en moviment. “Les persones que caminen el fascinaven, també les que estaven ajagudes al carrer; el teatre del carrer”, recorda Aurelia Álvarez. La hija de los danzantes, Los agachados, El ensueño, Muchacha viendo pájaros i Las estaciones/La muchacha del tren són algunes de les imatges més conegudes del recorregut. Però n’hi ha moltes altres menys vistes i algunes que es presenten com a inèdites. El conjunt permet veure com aquella mirada aparentment tranquil·la va anar construint una fotografia que també era quotidiana i estranya. “Don Manuel pareixia una persona tranquil·la, però tenia un volcà a dins”, diu la seva filla.

La preocupació social també forma part d’aquest volcà interior. “Don Manuel deia: ‘totes les meves fotos tenen contingut social’”, explica la filla: “Tenia consciència política, encara que mai no va militar al Partit Comunista. Sí que va formar part de la Liga de Escritores y Artistas Revolucionarios (LEAR) i va estar en contacte amb alguns dels principals artistes i intel·lectuals del Mèxic del seu temps. Però no li agradava gaire la vida social”. A la mostra hi ha una sèrie de retrats que permet reconstruir la seva xarxa de relacions: Juan Rulfo, Diego Rivera, Frida Kahlo i molts altres apareixen davant la seva càmera. Són retrats que no funcionen només com un inventari de noms il·lustres, sinó que expliquen també la cultura que interessava el fotògraf.

Però si hi ha dos temes que travessen especialment l’exposició són la mort i la religió. Horacio Fernández s’atura davant la fotografia d’una tomba florida i davant altres imatges en què la natura, les creus, els cranis i les formes de les vanitas converteixen el paisatge en símbol. La mort, en l’univers d’Álvarez Bravo, no és necessàriament tràgica. “La mort neix amb cada nova vida”, deia.

Aurelia Fernández explica que la familiaritat amb la iconografia religiosa formava part del seu entorn d’origen. “Venia d’una família profundament catòlica. Ell no ho era, però jo crec que en el fons sí que ho era un poc”. Ho explica davant la fotografia La tercera caída. En tot cas, la mostra no intenta convertir les imatges en una lliçó sobre Mèxic. I aquest és també un dels trets que Horacio Fernández destaca de la fotografia d’Álvarez Bravo: evita la moralitat fàcil i la denúncia explícita. Hi ha emoció, però no sentimentalisme.

El poema d’Octavio Paz

La idea d’una fotografia que adquireix un sentit nou quan es relaciona amb altres imatges és tan determinant que justifica dedicar l’àmbit més ampli de l’exposició al llibre que Álvarez Bravo va fer amb Octavio Paz. Les fotografies dialoguen amb el poema que el poeta va dedicar al fotògraf, imatge a imatge, vers a vers. A la mostra, el poema es llegeix d’esquerra a dreta i cada vers queda associat a una fotografia. El text, per tant, no és un simple complement de les imatges: marca el recorregut, acompanya la mirada i aporta context.

Durant els pròxims sis mesos, Mèxic ocupa així la FTC. No com una única mirada, sinó com una constel·lació. Álvarez Bravo hi posa el país viscut i fotografiat durant més de mig segle; Strand, la mirada d’un nord-americà fascinat per les persones i les formes de la cultura mexicana; i Catany, la d’un mallorquí que hi va arribar com a viatger, però que ja hi duia les fotografies d’altres fotògrafs dins la memòria.

Mexicana té activitats paral·leles que completen aquesta mirada cap al país i la seva cultura. La pròxima, el 16 d’octubre, amb el concert Cuerpos sonoros, almas detenidas, projecte musical de Manuel Sol Mateo, net d’Álvarez Bravo, que recorrerà el Mèxic del segle XX a través de la veu i la guitarra. Com el seu padrí ho va fer amb la càmera.