Un film sobre fer-se adult… matant zombis infectats

No te l’imagines. I això és bo, boníssim, tenint en compte que estem parlant d’una seqüela tardana de 28 dies després del 2002, que ja va tenir una segona part el 2007 i que, des de llavors, hem vist milions de films i sèries i hem jugat a centenars de videojocs sobre zombis infectats (si fins i tot hem viscut una pandèmia, què carai!). És a dir, que com a espectadors viciats, la nostra capacitat de sorpresa pot estar totalment anestesiada. Però llavors arriba Danny Boyle i, patapam, s’inventa, a 28 años después, una pel·lícula d’infectats caníbals ultraviolents que sembla, en molts moments, nova. D’entrada, perquè en bona part és un relat… d’aventures infantils! És un ritu de pas d’un nen de 12 anys que viu sobreprotegit i literalment aïllat en una reserva autosuficient de supervivents de la quarantena gore i que, un dia, son pare se l’emporta a la intempèrie perquè aprengui a matar salvatges. A partir d’aquí, el film evoluciona amb girs argumentals i tons inesperats. No sempre acaben de funcionar, eh! De vegades, Danny Boyle es fica de peus al rec amb alguns trams del relat sentimentals certament desconcertants. Però, uns altres cops, s’empesca, juntament amb Alex Garland al guió (hi ha fragments que recorden Civil war, de fet), algunes propostes dins aquest subgènere força insòlites i gratificants: el personatge de Ralph Fiennes (un coronel Kurtz humanista?) o el pròleg i l’epíleg capicuats del film en serien bons exemples.