10 anys de Mobofest, el darrer ball a l’amistat
El festival tanca el cercle: retorna on va néixer, a Consolació, i Antònia Font n’acaba imprimint l’essència per sempre
PalmaCelebrar l’amistat és el que ha fet aquests 10 anys el Mobofest, des del 2017, quan va esclatar de vida en una primera edició al puig de Consolació, a Sant Joan. Hi retorna enguany, del 23 al 25 de juliol, per fer el darrer ball i cloure un cicle de vida amb un número ben rodó: una dècada.
“Independentment del lloc on es faci i dels grups que hi toquin, els de la Mobo han aconseguit establir un espai no geogràfic ni físic, sinó emocional, que vessa d’entusiasme i passió pel que fan, i es contagia. Sigui quin sigui el lloc, hi aniria de cap i amb els ulls clucs, sempre”, diu Julià Picornell dels Ánimos Parrec, santjoaners als quals precisament la Mobo el 2023 els va donar l’aixopluc per debutar. “Sense la Mobo no existiríem, i no és cap exageració”, afirma. “Sense l’empenta de Joan Roig, a qui tinc en gran consideració i que feia temps que ens deia de publicar unes quantes cançons pròpies, mai no m’hauria posat a escriure un disc. Li deurem sempre haver-nos empès i la confiança cega. Varen ser cent cavalls de força en autoestima; la inèrcia encara ara ens dura com per haver fet tres discos en tres anys, i espera”, afegeix Picornell.
Al llarg d’aquesta dècada, el Mobofest ha teixit un idil·li tant amb els artistes com amb el públic. Una complicitat que els organitzadors consideren un dels principals llegats del festival. “Sentim gratitud per haver creat una simbiosi extraordinària”, destaca Toni Jaume, de l’organització: “Hem reunit un públic que s’identifica amb el festival. Molta gent ens diu que gairebé no hi ve pels noms del cartell, sinó per formar part d’un ambient que els acull, els respecta i els fa sentir valorats”.
Respecte dels llocs, les quatre primeres edicions varen ser a Consolació, la darrera de les quals, el 2020, s’hagué de reconvertir per la pandèmia en el cicle de concerts Els Vespres del Mobofest; l’any següent, a Lloret, havia de ser l’edició del ressorgiment, però va acabar realment enfangada. I d’ençà del 2023, les tres darreres edicions ha estat a Porreres, fins a enguany, que torna on va néixer.
Tot i això, tothom recorda l’edició passada per aigua, per l’energia i la complicitat que va moure. “El 2021, amb la banda Cariño, va rompre la tempesta: aigua de bombolla, corregudes, cotxes enfangats; ajudàvem a empènyer perquè la gent pogués partir”, recorda Arnau Moratinos, un dels organitzadors fundacionals que ja no en forma part, tot i que el festival encara sigui “molt important” a la seva vida. “Record embarrancar la furgoneta a un fangar i ells ajudar-nos”, diu Joan Pons, d’El Petit de Cal Eril que enguany retorna a la Mobo per acomiadar-la “com es mereix”.
“Es va crear una energia de supervivència”, afegeix Mariona Jaume, presidenta de la Mobo. “Esclatats de tot”, continua Moratinos, “era un moment crític, perquè l’equipament s’havia banyat, tot perillava, però tenim fotos del quarter central del festival –que era l’escola de Lloret– on feim rialles i bromes. Això és la màgia de la Mobo: el poder de l’amistat. Res explica més bé l’èxit del festival. “Tot i ser un projecte tan exigent en dedicació i mà d’obra, al cap i a la fi, som amics. Aquesta n’ha estat la clau: tenir ganes d’estar plegats”, conclou.
Per Joan Pons, la participació en el festival va marcar un abans i un després. “Va significar establir connexions amb molta gent de Mallorca que es varen acabar de consolidar i que ens han acompanyat durant molts anys. Hi ha amics que vàrem conèixer aquell dia i d’altres, com els Da Souza, amb qui ja teníem relació, però amb qui l’amistat encara es va fer més forta”, recorda el guissonenc. També destaca “l’estima, la delicadesa i el tracte exquisit” que varen rebre: “Ens varen deixar estar una setmana a casa dels avis dels de l’organització, a Sant Joan. Festivals així n’hi ha ben pocs: estimen la música i el que fan, i això no passa sempre”. Entre els records més vius, també hi ha una excursió: “a una cala perduda que ens va ensenyar Miquel Serra”.
“Sempre era un gust tocar-hi, sempre l’he sentit molt proper, perquè els conec; no ha crescut i s’ha sabut mantenir, i el públic és molt agraït, és com si tocassis al teu barri”, diu precisament Miquel Serra, el músic manacorí, un dels quals més ha tocat a la Mobo. “És una pena que s’acabi, però 10 anys és meritori i és militància quan no és el teu mitjà de vida”, remarca.
Joan Miquel Oliver, que hi ha actuat en solitari en tres edicions, recorda amb especial estima la seva estrena al Mobofest, el 2019. “Em va sorprendre molt que aquella gent tan jove hagués estat capaç de muntar un festival tan ben parit. Era un festival petit, però tenia un cap de cartell internacional; els organitzadors i els regidors d’escenari semblaven al·lots d’institut; l’entrada era gratuïta i, així i tot, no hi havia massificació. Era un festival ideal en tots els sentits, i el cartell estava triat amb coneixement: sabien de què anava la música. No hi va haver cap errada tècnica, va ser una passada”, rememora el músic d’Antònia Font. I hi afegeix una reflexió que encara reforça més l’elogi: “Hem voltat pertot i hem actuat en festivals que han estat una cagada. Sabem que difícil és muntar un festival”.
El festival del Pla
Per dret propi, la Mobo ha estat el festival del Pla de Mallorca, vinculat i arrelat al territori i a la seva gent; un projecte sostenible en uns anys en què, de fet, ha acabat de rebentar la bombolla de la sobresaturació dels macrofestivals depredadors econòmicament. “El pilot fundacional que ha estat clau i capital per l’evolució coherent i digna de la Mobo és que hagi estat sense afany de lucre. El Pla és un lloc petit amb recursos limitats i trobar l’equilibri li ha donat una ànima particular”, opina Arnau Moratinos. “A la primera edició nosaltres mateixos fèiem de cambrers”, rebobina.
I si l’amistat sempre ha estat l’ànima de la Mobo, aquest esperit és fidel al que la va fer néixer: una festa particular un agost a cals pares d’Arnau i Vicenç Moratinos Bordoy que havien partit de viatge. Mobo és la combinació de les dues primeres lletres dels seus llinatges. “Està un punt mitificat”, apunta Arnau, “el nom és l’únic manllevat que ha tingut correlació”. “Un dia tornàvem en tren [amb Pere Font, el tercer organitzador d’aquella festa i qui en va impulsar el nom] i vàrem decidir convertir la festa en un festival”. El volien tornar a fer, com la festa, a cals germans, però “aquesta Mobo 0.5, podríem dir, no va existir mai, tot i que va ser la inspiració per fer ja el festival a Consolació”, recorda Moratinos.
Dur el nom “és una mica contradictori”, confessa. “Al principi era una mica estrany, era una idea graciosa i amb un punt d’orgull, però la línia que el separa de la percepció de l’egolatria és fina i quan les coses van malament te’n sents més responsable, tot i que siguis un organitzador qualsevol”, reflexiona Moratinos. “Amb els anys s’ha convertit tant en una segona pell, que ja ningú pensa en l’etimologia, que s’acaba fonent dins el mateix mot”, conclou.
Punt i principi de viure sense tu
La Mobo, com Antònia Font, ha estat –i és– vida. Per això, la presència del grup que amb la veu de Pau Debon arriba a l’ànima mallorquina és també un dels grans símbols d’aquesta desena i última edició. El seu concert (el 25 de juliol) tanca un cercle que havia quedat pendent durant la trajectòria del festival. “Era com una errada tècnica que Antònia Font no hi haguéssim tocat, perquè els deu anys de la Mobo varen coincidir amb els deu anys en què Antònia Font no va existir”, resumeix Joan Miquel Oliver. “Quan ens ho proposaren, tot i que ara el grup no està actiu, tots vàrem dir que sí, perquè també hem estat públic de la Mobo”, explica. “És molt guapo que Antònia Font toquem el darrer any de la Mobo. Era gairebé obligat que hi fóssim”, diu.
“Antònia Font representa el que nosaltres hem fet durant aquests deu anys, són nostrats. Ens hi hem emmirallat molt. I per fer-ho rodó, tornant a Consolació on va néixer tot, havíem de tancar-ho amb un dels grups que més s’identifica amb els nostres valors, el grup més important de la nostra història. Han entès, com nosaltres, que hi havien de ser abans que s’acabàs”, afegeix Toni Jaume, organitzador: “És el final perfecte de la Mobo”.
Posar punt final a la Mobo amb el mateix entusiasme d’aquests deu anys. És saber acabar en el moment oportú i no deixar que es vagi morint. “Les nostres vides han canviat, tenim altres projectes, tenim feines, tenim altres prioritats i ens fa ganes acabar amb la sensació d’ara, que el festival està sa i la nostra relació d’amistat, també. Esperar que vagi malament, que hi hagi un problema de doblers o que ens enfadem seria un error. Creim que és una decisió encertada per la salut del festival i de l’amistat”, afirma la presidenta de la Mobo, Mariona Jaume. “És bo que no acabi desganat i fluix, sinó tot el contrari, a la cúspide”, afegeix Toni Jaume.
“Els primers organitzadors tenien 18 anyets quan varen començar i ara ja en tenim gairebé 30; ha passat el temps”, diu Mariona Jaume. “Un terç de la nostra vida hem estat involucrats en aquest projecte. Deu anys en què ens hem fet persones al voltant d’un projecte totalment transversal que ens ha format i ensenyat moltíssim com a persones i també professionalment. Hi hem abocat la nostra vida”, comenta Toni Jaume.
La idea que la celebració de la dècada de la Mobo fos alhora el final “va anar entrant progressivament”, reconeix la primera. Ve de quan l’organització preparava l’edició de l’any passat. “Eren comentaris i en fèiem brometa, tot i que a poc a poc en vàrem anar fent més, fins que vàrem tenir mig assumit que hi havia la possibilitat d’acabar el 2026 coincidint amb els deu anys. El setembre, passada l’anterior edició, vàrem fer la reunió de valoració i diria que només es va xerrar de si havia de ser la darrera o no. Va ser una reunió molt llarga i un moment dur. Hi havia gent amb energia per continuar, però tothom va estar d’acord de deixar-ho si no hi érem tots i totes”, explica la presidenta de l’associació. “Semblava perenne en les nostres vides i prendre la decisió va ser també alliberador. Pel bé del grup era necessari acabar, perquè com a amics ens havíem d’alliberar d’aquesta pressió anual”, hi afegeix Toni Jaume.
Insisteixen que el fet de ser un festival sense finalitat de lucre ha estat l’ànima que encapsula tot l’univers que ha sabut crear la Mobo. “Ser un festival d’al·lots i al·lotes, que no ens hi dedicam professionalment, és el que ens fa especials. Som 14 persones que durant tot l’any cuidam la Mobo. Ho feim per la gent i per mantenir la cultura musical viva i donar espai a grups locals que puguin compartir cartell amb artistes internacionals. S’ha creat un públic fidel”, reflexiona Mariona Jaume.
“El darrer dia serà un dia amb moltes emocions a flor de pell, serà molt complicat ser conscient que s’ha acabat i del que hem fet. S’han creat moltes coses a partir de la Mobo. No ens enduim res a canvi més enllà de les experiències viscudes. Estam feliços pel que hem aconseguit i alhora tristos perquè s’acabarà una cosa que ens identifica com a persones. Un remolí dins la panxa que té una direcció, que és el final. I tenim ganes que passi, però també tenim pena”, conclou Toni Jaume.