L'ESTIU DE LA MEVA VIDA
Balears25/08/2016

Manuel Forcano, poeta: "Els estius de feina a Alep em semblen ara memòria-ficció"

El director de l'Institut Ramon Llull recorda el treball que va fer com a professor de la UB, quan va formar part de l'equip català del projecte Manumed de la Unió Europea

Cristina Ros

PalmaL’estiu que marca la vida de Manuel Forcano per força havia d’estar lligat als països àrabs i al Pròxim Orient. Els ha convertit en poesia en els seus millors llibres, ha traduït al català i al castellà poetes, viatgers i fins i tot el Llibre de la Creació, que és l’origen dels cabalistes; n’ha fet nombrosos assajos i ha exercit de professor d’hebreu, arameu i d’història del Pròxim Orient Antic a la Universitat de Barcelona. Qui des del març ocupa la direcció de l’Institut Ramon Llull relaciona els seus millors estius amb un treball que va fer com a professor a la UB, quan va formar part de l’equip català del projecte Manumed de la Unió Europea (2000-2004) per a la catalogació a les biblioteques dels manuscrits àrabs i siríacs de la riba sud del Mediterrani.

Manuel Forcano i els seus companys d’equip s’hi passaven quatre mesos d’estiu catalogant manuscrits de biblioteques per facilitar-ne la localització als investigadors. Van ser un seguit d’anys, però al poeta l’estiu que més empremta li va deixar és el del 2003, a Alep. “Cada any ens allotjàvem en un lloc diferent, i el 2003 vam estar-nos en un hotelet, Dar Halabiyye, situat a la porta d’Antioquia del basar d’Alep. Érem al rovell de l’ou de la ciutat vella i això volia dir viure l’Alep més autèntic. Dedicàvem els matins a la tasca de catalogació dels manuscrits de fons d’esglésies, de col·leccions privades, mentre que a les tardes amb l’arabista i amiga Margalida Castells vam iniciar la traducció d’ Els viatges d’Ibn Battuta”.

Cargando
No hay anuncios

Forcano, nascut a Barcelona el 1968, tenia aleshores 35 anys. Assegura que aquells quatre mesos de l’estiu del 2003 van ser de treball intens però també de nombroses experiències. “Fèiem sopars i dinars a casa d’amics, unes cases amb les portes sempre obertes, passejàvem amb els monjos i fins i tot amb el bisbe, fumàvem shisha o pipa d’aigua, o ens assèiem a veure jugar al dòmino al cafè Sàhel, que jo poetitzo a El tren de Bagdad [Premi Carles Riba de Poesia 2003].

Ara gairebé res de tot això existeix i a Manuel Forcano li produeix “una tristor infinita”. “Em fa la sensació que els meus records són mentida. Aquells estius de feina a Alep em semblen ara memòria-ficció. Els manuscrits s’han cremat, els catàlegs no serveixen per a res. És com si haguessis treballat per al dimoni. El cafè Sàhel també ha desaparegut. Els amics i les persones que hi vam conèixer o són mortes o conviuen amb el terror de les bombes. No puc deixar de pensar-hi. Em passa allò de la cita clàssica: Omnia mea mecum porto [Porto amb mi totes les meves coses]”.