“L'amor romàntic i els cànons de bellesa són les dues grans esclavituds que patim les dones”

PalmaL'espectacle comença amb cançons d'infància i adolescència, cançons d'amor. La gent riu aviat. Són riures nerviosos, però. Les lletres sonen ridícules i també ho sona considerar amor allò que canten. Més riures, ben forts. Des de dalt de l'escenari dediquen una cançó al clítoris, aquell gran desconegut.

Marta Sitjà i Nía Cortijo són les responsables de tot això. Las XL van començar l'espectacle 'Abandónate Mucho' com una manera d'expressar diverses experiències personals. Aquest dijous el presenten a la UIB a les 18 h i divendres ho faran a les 19.30 h a Binissalem.

Per què 'Las XL'?

Marta (M): Perquè som les més grans.

Nía (N): Perquè reivindicam màxima potència a totes nosaltres.

M: I les talles grans, per descomptat. El que passa és que nosaltres ho deim per reivindicar la grandesa interior i deim que som les més grans d'esperit. Molta gent ens diu que nosaltres no som XL. No ho som, però reivindicam el 'xlsisme'.

N: Ens sembla una esclavitud el cànon de bellesa i, com diuen, “la talla 38 me apreta el chocho”. Volem que des de la moda es normalitzin els cossos diversos de les dones. Volem retirar ja Kate Moss. Millor King Kong que Kate Moss, ben pelut, com diu Virginie Despentes.

Què és 'Abandónate Mucho'?

M: Un espectacle alliberador, catàrtic, i una deconstrucció de l'amor romàntic i dels cànons de bellesa.

N: Els dos pilars bàsics són aquests. Són les dues grans esclavituds que patim les dones.

M: Amb molt d'humor i música en directe.

Com us va anar amb la deconstrucció?

N: Doncs hem plorat molt.

M: Jo no ho tinc del tot deconstruït. Costa molt fer-ho del tot. Sempre estàs creant expectatives, projectes, coses en la teva parella que no hauries de fer, però ho tenim tan incrustat...

N: És un 'no parar'. Al final, la deconstrucció és com un penell: s'han de tenir presents aquestes coses per posar-hi consciència, encara que caiguem una vegada i una altra. El que mostram al nostre espectacle és que l'amor és un cercle pel qual passam contínuament i que allò a què podem aspirar és a cada vegada fer-nos menys mal i tenir amors i relacions més positives amb nosaltres mateixes i amb la resta.

M: Com deim al final, "amor sense fi, però del bo".

Pujau a un escenari i mostrau les vostres contradiccions a tothom. A més, molta gent s'hi sent identificada després. Com és aquesta sensació?

N: És molt gratificant.

M: Tot i que al principi ens costava molt. Acabàvem molt emocionades perquè de sobte era despullar-se molt fort. Jo record la sensació de sortir de l'escenari pensant "què hem fet". Ara que hem fet moltes funcions aquesta sensació no hi és tant. Ara és molt gratificant, la gent t'ho agraeix.

N: És clar, cada públic reacciona d'una manera. N'hi ha que s'emocionen molt i van assimilant-ho a poc a poc. És que veure dues dones reivindicant la seva sexualitat des d'un lloc normalment assignat als homes encara xoca.

És la sensació que nosaltres parlam d'una cosa de la qual hi ha necessitat de parlar.

M: És una necessitat i és una necessitat fer-ho amb humor, sense dramatisme ni mala llet. Que no sigui pamfletari sinó que sigui des d'un lloc proper, des d'on la gent no es veu jutjada. Sense voler-ho gaire, l'hem encertada.

La humorista Isabel Franc deia que cada vegada que les dones fan humor estan transgredint. Ho compartiu?

M: Jo no. Entenc d'on surt perquè l'humor ha estat sempre molt masculí. Hi ha moltes dones que fan humor i que s'han atrevit a pujar a un escenari, però fer humor com han fet fins ara els homes doncs a mi no em causa cap sensació.

N: Aquesta cosa que indica que per ser dona ja transgredeixes, no. Per mi hi ha d'haver perspectiva de gènere. Sense perspectiva de gènere pots ser dona però ser masclista igual.

M: És clar, la transgressió, si la miram com a pioneres, doncs sí, en aquest sentit sí transgredim.

N: Podem concloure que, transgressió, sí que n'hi ha, però no hi ha feminisme i això és el que ens interessa a nosaltres.

Com s'utilitza l'humor com a eina feminista?

M: Rient-nos de nosaltres mateixes.

N: Com a autocrítica. Fins i tot en els nostres processos personals, després de fer d'Scarlett O'Hara i anar plorant pels racons, quan ho superes, és quan te'n pots riure, d'allò que et va passar. Sempre que apareix aquesta distància entre el que passa i observar-ho des de fora, apareix l'humor. I la rialla. I l'autocrítica. I per tant la superació d'estar dins un forat.

M: De totes maneres és que és de riure de per si. Si tu analitzes cançons d'amor romàntic des d'una perspectiva objectiva, és molt graciós.

N: “Por ti contaría la arena del mar”.

Quan us vau posar les ulleres liles?

N: Doncs resulta que les portàvem posades i no ens n'havíem adonat.

M: Jo no les portava posades... Va ser arran de l'espectacle. Jo no tenia la perspectiva de gènere que tinc ara.

N: És clar, vam fer l'espectacle i després ens deien: “Això és molt feminista”. I vam dir: "Doncs anem a veure què és això del feminisme". Abans de fer-lo teníem la mirada, havíem fet un recorregut respecte a l'amor, però sense ser conscients que el feminisme havia estat tant de temps pensant tot això.

Quines són les vostres referents?

M: Per mi, que vinc del món pallasso, doncs n'hi ha molt poques, però n'hi ha una, que és Gardi Hutter, que m'encanta. I en el feminisme Paloma Tosar, que és qui ens va ajudar amb l'espectacle. També Ana de Miguel i Nuria Varela, de les que estan ara actives.

N: Yolanda Domínguez, Virginie Despentes... Tina Turner.

Us veis a vosaltres com a referents d'aquí a un temps?

M: Jo crec que sí. De fet, jo crec fins i tot que ja ho podem ser. Som referents perquè a Espanya sempre hi ha hagut humor feminista, però ha estat molt 'underground'. I de sobte nosaltres l'hem posat una mica al 'maisntream'. Una miqueta, però ja és una mica.

N: És que a nosaltres ens ha agafat l'ona. Nosaltres ens vam plantejar fer un espectacle baratet, divertit, una cosa nostra per treballar. Després apareix el tema que som feministes i que el feminisme es posa de moda, amb totes les coses bones i dolentes que això implica. Ens ha agafat just en el moment en què es comença a visibilitzar, en què hi ha molt moviment. I això ens posa dins l'ona.