Catalunya fa front comú pel mecenatge i Balears en modificarà la llei

Barcelona / PalmaMaig del 2010. Mariano Rajoy, llavors candidat a la presidència del govern espanyol, promet una nova llei de mecenatge “que facilitarà extraordinàriament l’entrada del sector privat en el sosteniment de la indústria cultural”. Novembre del 2016. El ministre d’Educació, Cultura i Esports, Íñigo Méndez de Vigo, compareix al Congrés per anunciar l’impuls de la nova llei de mecenatge. Tres setmanes després, al Senat, ja avisa que això depèn “de les possibilitats pressupostàries”, que consultarà amb el Ministeri d’Hisenda. En resum: set anys després, el més calent del mecenatge és a l’aigüera. La reforma fiscal que va entrar en vigor el 2015 va quedar molt curta: preveu desgravacions del 30% al 40%, mentre que a la llei francesa van del 60% cap amunt. També pretenia incentivar el micromecenatge amb una deducció del 75% als primers 150 euros d’inversió, una norma que ha tingut l’efecte contrari: desincentivar els que donaven més.

Per això s’ha gestat a Catalunya un front comú que per primer cop engloba la cultura, la recerca científica i el tercer sector social, i que posarà sobre la taula la futura llei de mecenatge catalana -s’emmiralla en la francesa- i que també vol servir de model per al govern espanyol, que és qui té la capacitat per legislar en aquest àmbit. Però a més, de manera immediata, demanaran al Govern català que apliqui una deducció del 25% del tram autonòmic de l’IRPF (addicional al que permet la llei) per incentivar el mecenatge. Les deduccions a Catalunya ja existeixen en alguns àmbits: del 25% en ciència i del 15% en medi ambient i llengua. El que reclama aquesta plataforma és que hi entrin la cultura i el tercer sector i que s’igualin a l’alça.

La Llei balear no es pot aplicar

Les Balears sí que tenen Llei de mecenatge cultural, científic i de desenvolupament tecnològic (Llei 3/2015 de 23 de març). La va redactar el Govern de José Ramón Bauzá i, gràcies a la majoria absoluta popular al Parlament, s’aprovà el mes de març de 2015, en les darreres setmanes de la legislatura. No debades, els partits d’esquerres, llavors a l’oposició, la definiren d’electoralista. De fet, la Llei de mecenatge balear no es pot aplicar, perquè no té desenvolupada la normativa en la qual s’haurien d’incloure els incentius econòmics. És més, ja en el moment de l’aprovació, es va criticar al Govern Bauzá que, tot i haver-se basat en la llei de mecenatge basca, s’haguessin eliminat del redactat els elements que feien referència a la cultura pròpia i a la popular.

Així, amb una Llei de mecenatge que no té aplicació possible i que obvia la cultura pròpia, el Govern actual s’ha compromès a modificar-la al llarg d’aquest 2017. Així ho ha confirmat la consellera de Transparència, Cultura i Esports, Ruth Mateu, qui, a més, afirma que “la modificació serà pràcticament total”. Segons Mateu, “la llei aprovada amb la majoria absoluta del PP, no està adaptada a la normativa espanyola ni a l’europea. Tampoc no hi ha llei de mecenatge efectiva si no es dota d’incentius fiscals i altres mesures econòmiques. De moment, hem demanat un informe tècnic. Seguidament, revisarem la llei actual, l’adequarem a la nostra realitat i l’acompanyarem d’una reglamentació amb fonaments sòlids. Per força s’hi ha d’incloure el patrimoni immaterial, els elements de la cultura pròpia i de la cultura popular, que no hi estan reflectits”. Així mateix, es vol que sigui una llei que promogui la cultura del mecenatge.

El cas català

Aquest fet és també essencial per als promotors de la proposició de llei a Catalunya. Des de la Fundació Catalunya Cultura, integrada per les grans empreses que fan mecenatge i que lidera la iniciativa, insisteixen que pugui repercutir negativament en l’erari públic. “Tindria un efecte multiplicador en tots els sectors”, assegura David Camps, fundador de l’Associació Espanyola de Fundraising. Fonts d’Economia encara ho refreden més: “És difícil a curt termini, no té finançament previst pressupostàriament i no tenim competències en matèria d’inspecció i control de les declaracions de l’IRPF”.

El problema de la llei espanyola no és només la xifra de deducció, també qui pot beneficiar-se’n: només entitats sense ànim de lucre i associacions d’interès general. A més, el permís l’atorga Hisenda de manera gasiva i opaca, per la qual cosa “la majoria d’entitats no poden desgravar”, corrobora Lluís Bonet, director del Programa de Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona.

En el finançament de la cultura, hi ha dos grans models: “El continental europeu, que bàsicament entén la cultura com una responsabilitat de l’Estat, i l’anglosaxó, especialment als EUA, que paga la cultura a través del mecenatge, amb desgravacions fiscals del 100%”, resumeix l’exconseller de Cultura català Ferran Mascarell. “El model espanyol és un mal model europeu. Es basa en un finançament de la cultura a través dels pressupostos públics, però amb un finançament que sempre ha estat escàs”, resumeix. L’entrada d’un gran volum de doblers privats posaria sobre la taula el clàssic dilema de l’encaix publicoprivat. Per David Camps és un debat “superat”, perquè “sempre es planteja la complementarietat”. “El sector públic ha de tenir una mirada estratègica, de país, de sector, d’equitat social, d’accés i pertinença, i això pot complementar-se amb el ciutadà apostant per projectes als quals està lligat. S’ha de tenir confiança en l’acció del ciutadà. Per mi és el contrari de privatitzar: són projectes compartits, socials”, explica Gemma Sendra, directora executiva de la Fundació Catalunya Cultura. “Més que una administració que faci moltes coses, ens en cal una que posi canals perquè la gent faci moltes coses”, apunta Bonet. Pel director general del Liceu, Roger Guasch, la necessitat de suport privat anirà a més: “D’aquí a deu anys no sé si l’Estat mantindrà ajuts tan bèsties a sectors culturals o sanitaris. Si no generam més ingressos, l’Estat els redistribuirà, i haurà de ser la societat qui prengui el relleu”.

S’és conscient que no s’ha fet pedagogia del que representa el mecenatge. “Mecenes cultural sona elitista, no és ver? Pensam en grans fortunes que volen disminuir impostos”, lamenta Elisa Durán, directora general adjunta de la Fundació Bancària la Caixa, entitat que dedica 500 milions a obra social. “El concepte de mecenatge ha quedat pervertit”, coincideix Camps. “Sembla que el que dóna és un egocèntric. Això és un problema”, afegeix Bonet. “Pot sonar estrany, però ens movem per altruisme -explica Eloi Vila, director executiu de Fluidra-. Entenem que hem de contribuir a la societat. Moltes accions van lligades a la imatge però no és el motiu darrer. El retorn ve pel fet d’estar en un entorn més avançat i culturalment més ric”. Fluidra fa un any va crear una fundació a la qual l’empresa, que el 2015 va facturar 647 milions, destina 1 milió d’euros anuals.

Per una cultura filantròpica

Cada any La Marató de TV3 mobilitza la societat catalana: enguany ha recaptat 8,5 milions. Potser sense saber-ho, tots els donants són mecenes de la recerca biomèdica. Fins i tot sense llei de mecenatge a Catalunya, el compromís popular no ha decaigut (si bé no és general: a l’Estat no arriba al 20% la gent que es declara donant a una ONG, mentre que a Finlàndia o Àustria la xifra és del 75%). El ciutadà, tot i la crisi, tampoc ha deixat de consumir cultura: per cada euro públic invertit, la gent n’hi dedica dos.

Sembla evident que la desgravació no és un factor determinant: “Per si sola no mobilitza. Necessitaríem que fos un projecte de país: deixem de sortir al carrer per demanar i sortim-hi per contribuir en el que creim”. “La llei catalana no caldria que fos gaire generosa, però sí ben comunicada i amb un conjunt de mesures que l’acompanyin”, assegura Bonet. Pensa en un pacte social per defensar el mecenatge com una acció de prestigi i impulsar un canvi de mentalitat en famílies, educació, mitjans i empresariat. “Aquest canvi no es crea d’avui per demà, sinó en una generació”, diu David Camps. Però a Catalunya, que té ha una societat civil mobilitzada i organitzada, diu Bonet, té molts números que funcioni.

Des de l’Estat, en canvi, es promouen grans operacions de mecenatge però puntuals. Una d’aquestes beneficiarà el Liceu: exempcions fiscals especials (del 40% al 90%) durant tres anys. “No és la panacea -diu Roger Guasch-, només val per a un tipus d’empresa i no és fàcil de desgravar. Però ens permet tocar a les portes d’empreses que mai s’han preocupat pel Liceu i tenim tres anys per fer una bona hospitality i que no se’n vagin després. Hi ha molta empresa petita que podria donar i no ho fa”. “És el que passa als EUA, transcendeixen els Rockefeller, però hi ha una gran quantitat de mecenes que donen pocs doblers”, assegura Bonet. La cultura de donació no està vinculada al nivell de renda: de fet, avui ja hi ha un esforç percentual més gran de les classes mitjanes i baixes. “Hem d’encomanar un canvi de cultura a favor de la contribució de la societat civil a les activitats d’interès general, i un reconeixement d’això. Un empoderament ciutadà real”, conclou Sendra.