Benaventurat l’orfe suprem i absolut que no té pare ni mare ni fills ni germans per presidir el seu dol. Així, cada animaló pelut que l’estima de tot cor podrà expressar-se el condol a si mateix tot murmurant dins les profunditats de la seva autenticitat: “M’acompany en el sentiment”.
Benaventurat el cos que exigeix que el foc el redueixi a cendres perquè així estarà segur que crema definitivament les paparres i sangoneres (a tu, Joanet, se te n’aferraren tantes!) que li xuclaren la sang de per vida.
Benaventurat l’agosarat artista que s’atreveix a millorar la natura, tot donant vida a les esquerpes penyes, perquè el Creador, talment un Déu engelosit, es veurà obligat a atorgar-li el títol de 'Marquès de les tenaces'.
Benaventurat el pintor que imprimeix personalitat pròpia a cada pinzellada perquè qualsevol tafaner exclamarà, des de lluny, mort d’enveja: “Això és un Riera Ferrari”.
Benaventurat el creador caparrut, enginyós i feiner perquè acabarà essent arquitecte dels seus somnis venecians i picapedrer dels seus quadres.
Benaventurat l’infant orat que a força d’embellir-les, s’arriba a creure les seves pròpies mentides, perquè paladejarà una vida de faula, on 'els beions' es tornen patricis romans i les vaqueries domus daurades.
Benaventurat el foll follet d’amors que juga a 'amics i amats', perquè acabarà casat amb la solitud, tenint d’amant la tristesa i de concubina sor benigna concupiscència.
Benaventurat el fantàstic actor que representa tots els papers de la comèdia i toca totes les flautes de l’orquestra perquè tots els fantasmes tocats de bon gust farem coa per entrar al seu teatre.
Benaventurat el bon home generós fins a l’extrem de tenir les mans foradades, perquè quan la història del poble el presenti com un Crist ressuscitat no haurà de pintar-li els estigmes.
Benaventurat l’arcàngel que amagà els noms i les angoixes dels sidosos als penya-segats del “Clam de l’ofegat”, perquè tots els marginats alimentarem l’esperança per al coratge de les seves solidàries tendreses.