Tina Codina: “Abans qui tenia un projecte se’l guardava, ara el compartim”

Tina Codina és un torrent d’idees i d’iniciatives. Aquesta mallorquina que, des del començament, va apostar per l’autonomia de la gestió cultural, que amb dues becàries com ella va fundar Tres. Serveis Culturals el 1997, que amb la pèrdua de la capacitat institucional per donar oportunitats a la cultura va engegar a Palma -i amb Miquel Ferrer (amb ell també ha fundat Sr. Ferrer) el programa Cultura a Casa -per dues vegades convidat al CultSurfing de Barcelona- i que, ara mateix, des de la responsabilitat assumida fa mig any de gestionar el CAC Ses Voltes, ha organitzat les jornades La cultura a espais no convencionals, aquesta dona -deia- se sent molt il·lusionada amb el moment creatiu actual. No cal que ho digui, qui l’escolta ho nota de seguida.

La creativitat no té crisi?

Depèn en quin sentit ho digui. Ara mateix la creativitat està en un moment de gran efervescència, bull per tot arreu. Esclar que pateix la crisi econòmica i té menys recursos per a la seva productivitat. Però no només s’ha de pensar en la crisi econòmica. Vivim especialment una crisi de model, i la necessitat i la voluntat de canviar-lo són uns motors de gran potència per a la creativitat.

¿En quin sentit es refereix a la crisi de model?

El model que defineix la nostra societat és molt ampli i podríem referir-nos-hi des d’aspectes molt diversos. Jo ho deia pensant que estam farts de malgastar, de tirar coses, de l’ostentació, del que és inaccessible, de l’individualisme, etcètera. Ara es treballa en xarxa, es comparteixen experiències, tot és més col·laboratiu. Ara hi ha una gran cultura del reciclatge, del do it yourself, de donar valor als materials més barats enfront de les produccions de cost desmesurat. A més, es dóna prevalença a les idees per sobre dels projectes de grans pressupostos, s’estableixen relacions més properes i es reivindica un altre model de ciutat i un altre model de societat, més participativa. Per a la cultura, també hi ha hagut un abans i un després del 15-M.

Ha esmentat el treball en xarxa. Precisament per potenciar-lo, Cultura a Casa va tornar a ser convidada a les trobades del CultSurfing, al mes d’octubre.

És una bona manera de treballar, enxarxats. Estam en un moment que molta gent treballa braç a braç. El 15-M no només va fer créixer un esperit més col·laboratiu, sinó que també ha coincidit amb el moment de canvi absolut en les eines de treball. I les eines digitals han contribuït que es comparteixi més ràpid, a fer reunions de tu a tu amb gent que està en una altra ciutat o en un altre país, així com a donar visibilitat. En una societat en la qual és molt important que et vegin, la comunicació digital ha propiciat que tu puguis donar i puguis rebre idees, camins i eines per treballar.

¿La gestió cultural també ha experimentat aquest canvi?

Esclar. Els gestors culturals hem d’estar molt atents al que passa. Si hi ha dificultats, hem de detectar les maneres de sortir-ne. Ara les prioritats han canviat. I, en aquesta cultura del compartir, el gestor cultural fonamentalment és un connector, una persona que és capaç d’enxarxar les propostes, els projectes, els col·lectius per continuar generant idees i experiències. Abans qui tenia un projecte se’l guardava, ara el compartim. El fet de compartir s’ha convertit, en gran mesura, en la manera de fer cultura.

¿Diria que la cultura ha pres el camí de l’economia col·laborativa?

Diria més que això. Diria que la cultura és un gran camp de proves per a la societat, perquè són els creadors les persones que tenen les antenes més posades i són més permeables. Sempre ha sigut així. I a mi m’agrada molt la idea de la cultura com a camp de proves.

¿Els petits formats que reivindiqueu els que treballeu la cultura a espais no convencionals són també un camp de proves per als artistes?

Sí, de fet, hi ha molts artistes, sobretot els de les arts escèniques, que fan servir aquests bolos en cases, terrats i altres espais petits com a prova, com a part de l’experimentació, com a procés per anar fent un disc, una peça de dansa, una obra de teatre que després pot agafar una altra dimensió. Totes aquestes iniciatives de microcultura no vénen per quedar-se, sinó que serveixen per enriquir el procés creatiu i obren el camí per arribar a altres espais.

Les iniciatives de l’anomenada microcultura en espais alternatius han topat amb moltes queixes, sobretot per part dels espais que paguen impostos i han de tenir les mesures obligades. Què en pensa?

No hi ha cap artista ni cap iniciativa que no ho vulgui fer bé i de manera professional, si pot. El problema és que s’han posat enormes dificultats per a la professionalització. El 21% d’IVA fa insostenible qualsevol iniciativa cultural, els autònoms tenen una quota massa elevada per a la gent de la cultura que comença i després hi ha la temporalitat de la feina. Hi ha països que aquest aspecte el tenen resolt, a més de saber que la cultura ha de tenir un IVA reduït per fomentar-la, també tenen un atur especial per als creadors. Aquí, amb les actuals condicions, hi ha gent que s’estima més tornar a passar la gorra perquè no pot assumir una altra cosa.