La sentència del Tribunal Superior de Justícia reforça el president i deixa l’oposició sense una de les principals armes de desgast que ha emprat fins ara. Però, què reforça? En realitat, esvaeix els dubtes que hi havia al voltant de si era o no compatible per exercir el càrrec mentre té una farmàcia oberta. Només reforça el president si es té en compte l’escenari que hauria obert una sentència en contra, que l’hauria situat en un context de més desgast i que, fins i tot, li hauria pogut fer perdre el càrrec.
Però la sentència ni avala les seves polítiques ni el seu tarannà. No farà, per si mateixa, que recuperi els vots perduts en les europees passades. Ni dissol tots els fronts oberts que té el president. Si es pensa que amb aquesta sentència ja s’ha assegurat la presidència quatre anys més, va errat. Bauzá corre ara el risc de sentir-se un president reforçat. De creure que, pel sol fet de passejar sota el braç una sentència que el fa compatible, ja ho té tot fet i es pot permetre el luxe de menysprear l’oposició o de continuar enrocat en el conflicte educatiu.
És el conflicte educatiu ara mateix la seva principal amenaça per la reelecció. Igual que abans de la sentència. El conflicte manté activada una part de la ciutadania, que pot expressar un vot contra les seves polítiques. I tot això en un context d’aparent desmobilització del vot popular. D’ell dependrà en bona part que tots aquests vots -els de protesta i els populars- s’activin o es desactivin. I si manté el to de la reacció d’ahir, manté activat el vot de protesta.
El president no les tenia totes i la possibilitat d’una sentència en contra pesava. Si no, no s’entén la seva reacció i que deixàs anar tanta duresa continguda contra l’oposició. Precisament el dia que hauria pogut sortir a dir que, mentre ells es distreien amb la farmàcia, ell feia feina pels ciutadans. Bauzá va admetre que va córrer a telefonar immediatament a Rajoy per contar-li la bona nova. Sabia que el seu futur polític depenia de la sentència d’ahir.
Una sentència que també obliga l’esquerra a canviar d’estratègia. Ha focalitzat massa la seva oposició en el cas de la farmàcia. A la vista que dos dels magistrats els han donat la raó, no s’ha equivocat duent el cas als tribunals. Sí que ha fet la impressió que l’oposició es pensava que havia guanyat abans de sortir al camp, es pensava que aquest cas era el mateix que el de la socialista Aina Salom. I, a la vista de la sentència, no anaven desencaminats.
El moviment judicial no s’acaba d’entendre. Per què si el cas de Bauzá és com el de Salom en el primer la sentència és absolutòria i en el segon no ho fou? Per un canvi de criteri, que no s’acaba de justificar? Al marge de la sentència, el cert és que hi ha diferències substancials entre els dos casos: un afectava una exconsellera de Salut que ja no ocupava el càrrec i l’altre afecta un president del Govern en exercici. És diferent.