Ficció
Suplements21/09/2023

Tuli Márquez: "O ens fem forts amb la llengua i la cultura, o ens acabaran expulsant de l'imaginari d'aquest país"

Escriptor. Publica la novel·la 'Les voltes del món'

BarcelonaQuatre anys després de La mida dels nans (Més Llibres, 2019), Tuli Márquez (Barcelona, 1962) publica la novel·la Les voltes del món (Alrevés, 2023), retrat generacional dels nascuts als anys 60. Però en comptes de lliurar-se a la nostàlgia i viatjar als dies de glòria de la joventut, Márquez escriu amb el ganivet entre les dents per furgar en el desencís i la perplexitat a partir de dos personatges que arriben als 50 anys amb la motxilla plena de promeses incomplides i les butxaques buides. Un és l'Àlex Izquierdo, antic publicista d'èxit que viu entre angoixes diverses, contractes precaris i subsidis laborals. L'altre és Javi Puig, DJ que malviu la nit però que somnia amb un negoci de bugaderies que el salvi d'ell mateix. I entre l'un i l'altre, Barcelona com a paisatge cruel.

Què hi ha de la teva experiència laboral en el personatge de l'Àlex Izquierdo?

— No m'he dedicat exactament al món de la publicitat, però sí que he vist la desfeta del món de la publicitat d'aquí. Utilitzo el món de la publicitat per parlar de la desfeta de la meva generació, com a mínim, de la part de la generació que he conegut.

Ho fas a través de dos personatges, l’Àlex Izquierdo i el Javi Puig. ¿Són dues cares d'una mateixa desfeta?

— El Javi representa la nit i els diners fàcils que es van començar a guanyar als anys 80. Jo no em vaig dedicar a la publicitat, sinó que vaig anar pel món de la música, que també es guanyaven molts duros però era un món bastant més precari, i anava veient que allò tard o d'hora acabaria petant. I arran de la crisi del 2008, veus un amic amb 50 anys que ha tingut dos infarts, que l'han fotut fora de l'empresa i que té un càncer de còlon.

Literàriament, el to del llibre s'adiu amb aquesta realitat, i en comptes d'explicar els anys de festa i bonança salvatge et concentres en sobretot en què passa a partir de la desfeta.

— La idea era donar-li a l'editor d’Alrevés una sèrie de llibres que parlen exclusivament sobre Barcelona. Ja tinc una segona novel·la escrita sobre el referèndum de l'1 d'Octubre i que es titula El final de l'absolutisme. I la tercera tracta sobre la Barcelona Olímpica. Vull posar en valor la ciutat de Barcelona com a escenari literari, amb les coses bones i les dolentes. És una ciutat més aviat cruel i molt agressiva sobretot contra la gent que està mancada de recursos. Per molt que a l'Ajuntament hi entri gent amb la idea de capgirar la situació, la realitat sempre els acaba superant.

Cargando
No hay anuncios

Aquesta desigualtat la mostres quan parles de la feina de l'Àlex als centres cívics.

— Això sí que és una experiència particular, perquè vaig treballar en centres cívics. No havia vist mai una cua d'anar a recollir menjar. I això ho hauria de veure tota la gent de Barcelona. Fotia un fred de nassos, i la gent estava allà amb el que tenia: n'hi havia que es vestien de 21 botons per no espantar a qui li donava el pot de llet, però també hi havia el que ja anava superperjudicat a primera hora del matí. Treballar en un centre cívic va ser una gran experiència, sobretot per veure que la gent gran, sobretot la que està molt sola, hi pot trobar una segona vida. També vaig veure la cosa funcionarial, esclar, la del personatge polític.

¿Escrius sobre la teva generació des de la desesperança?

— No m'agrada ser apocalíptic, però la nostra generació ha pagat una sèrie de comptes pendents. Com a fills o nets del franquisme, hem estat en una situació descol·locada respecte a temes morals, de sexe i de drogues. No hem trobat el nostre lloc i al final ho hem d'acceptar. Quan veus els col·legues que s'han mort, els que estan atrotinats, els que no tenen on caure morts, els que no tenen res, els que han estat desnonats. De fet, el llibre comença a partir d'una pregunta: "Què passaria si un tio que tingués un pis es dediqués a recollir els seus amics caiguts al camp de batalla?".

Com a la novel·la anterior, constates l'existència d'una corrupció política estructural, com feia Manuel Vázquez Montalbán.

— Vam viure més temps sota Jordi Pujol que sota Franco, i hi ha persones que troben normal que un polític cobri comissions, perquè aquest és un país de comissionistes. Èticament és tremend. Si nosaltres volem ser un país normal, hem de ser demòcrates. És a dir, que la gent no es foti les mans al cap perquè tres partits decideixen pactar. I això que estem tot el dia parlant de la sèrie Borgen, que és justament la manera d'entendre-ho. Tenim encara un dèficit democràtic. S'hauria de canviar la llei electoral, però no els interessa. Aquí, si en una llista et foten de número quatre el tio més corrupte del món, doncs te’l menges amb patates fregides.

Cargando
No hay anuncios

Parlant de Vázquez Montalbán... El personatge de l'Àlex Izquierdo cuina prou a la novel·la, sobretot una pota de porc. ¿És un gest de complicitat amb el Carvalho?

— No, però si en Carlos Zanón se’n fartés i em passés el testimoni de fer un Carvalho en català, m'agradaria molt fer-ho. De fet, aprofito per enviar-li el missatge. Perquè estaria bé que el Carvalho parlés català. Pel que fa a la cuina, a casa som molt gastrònoms. Ara, la pota aquesta de porc és molt fàcil de fer: la fa el forn. L'únic que has de fer és punxar-la bé de conyac perquè quedi bé.

¿Aquesta pota de porc té un paper simbòlic?

— Podria ser perfectament la ciutat de Barcelona escurada fins a les seves últimes conseqüències.

¿L’esperit de la novel·la és la frase «L’Àlex només vol una feina digna i una vida sense excessos ni estridències»?

— Sí. He guanyat molts calés i els he deixat de guanyar. I he tingut l'oportunitat d'anar a treballar a Nova York, al món de la tele, i allà es guanyen molts calés, però no l'hi recomano a ningú.

Cargando
No hay anuncios

Per què?

— Estem important aquesta manera de fer de Nova York, i aquí al final la gent acabarà treballant per viure. A Nova York, depèn del nivell que tinguis, treballes exclusivament per poder viure a la ciutat. I a Barcelona ja ho estem veient amb els lloguers. Em sap greu, perquè és la meva ciutat, però algun dia o la ciutat em farà fora o jo fotré el cap. Barcelona va apostar per aquest model, i el destí ja sembla escrit. Pensa també en el català: o ens fem forts amb la llengua i la cultura, o ens acabaran expulsant de l'imaginari d'aquest país, que és Catalunya.

Dins la galeria de personatges de la novel·la hi ha l'Uri, un adolescent que té poc a veure amb tu. ¿Ha sigut complicat posar-te a la seva pell?

— L’Uri representa una mica el meu Peter Pan particular. I també dona sortida a la meva afició per videojocs com el Grand Theft Auto.

Cargando
No hay anuncios

¿La síndrome de Peter Pan és un dels grans mals de la nostra generació?

— Sí, perquè no tothom és creatiu, i has de saber quan pots portar ales i quan no les pots portar. La generació dels nostres pares venien de la guerra, sabien el terreny que trepitjaven. Nosaltres, quan vam sortir, em sembla que no sabíem gran cosa... Vivíem la nit, ens movíem per quatre bars, i els grups de música que sortien eren terribles; ho dic amb tot l'amor del món, perquè els conec i són col·legues, però és que no es poden comparar amb els d'ara. La música és el pal de paller de la cultura catalana; no ho és el cinema perquè és molt car de fer. En canvi, és molt més fàcil fer un disc. I amb la literatura passa que els escriptors som una mica estirats, i n'hi ha que escriuen amb un pal al cul.

Quins novel·listes admires?

— En aquest llibre parlo de Thomas Mann, que m'agrada moltíssim, i també de George Saunders, que el trobo espectacular tot i que cada vegada tinc més fòbia per la literatura nord-americana, perquè no m'aporta res. Ara estic llegint Bukowski i no acabo ni un llibre. Com a poeta, el que ha traduït el Martí Sales, el trobo brutal, però les novel·les... A la literatura nord-americana hi ha molta cosa, però mira el cas de Paul Auster, per exemple: un paio que tenia coses a dir, però que pel fet d'estar fotut dins de la roda de l'editor i de la gent que li demanava novetats arriba un moment ja no sap ni què explicar.