Crisi climàtica
Suplements16/04/2023

Un món sense Venècia i sense neu als Alps: postals d'un planeta en transformació

La crisi climàtica està transformant alguns dels indrets emblemàtics del món. Alguns s’afanyen per adaptar-se, però d’altres urgeixen accions més dràstiques

BarcelonaGóndoles encallades en el fang. Una postal gairebé inèdita va emergir a finals de febrer a Venècia, quan els canals van aparèixer gairebé secs. La ciutat inundada sense aigua. La sequera històrica que patia Itàlia des de l’estiu passat (la pitjor en 70 anys al país transalpí) es va unir amb unes marees inusualment baixes i van deixar imatges per a la posteritat. 

La crisi climàtica ens està fent veure alguns paratges com mai els havíem vist. Però alguns canvis no són puntuals com els d’aquells canals secs a la Sereníssima. Algunes de les imatges icòniques que tots tenim al cap poden quedar alterades indefinidament pels impactes de l’escalfament global. Llocs icònics que potser les futures generacions no arribaran a veure tal com nosaltres els hem conegut. 

Una llista molt llarga

Des de la Gran Barrera de Corall d’Austràlia, que ja ha perdut més de la meitat dels coralls per l’escalfament de l’aigua, fins a l’Àrtic, que es desgela molt més ràpidament del que s’esperava, la llista d’indrets que canviaran la seva fisonomia a mesura que avanci la crisi climàtica és llarga i diversa. Aquí hem escollit només alguns dels indrets més emblemàtics. Els canals de Venècia, els lleons de Delos o les paradisíaques illes Maldives són postals d’un imaginari col·lectiu que probablement haurà de canviar en el futur. Els Alps, per exemple, ja no seran blancs sinó verds, almenys durant molt més temps a l’any. 

Però certes imatges icòniques no tenen per què morir. Algunes estan amenaçades per uns graus de temperatura que encara som a temps d’evitar. Tal com diuen els científics, tot depèn del que fem en aquesta dècada. Però fins i tot per als efectes que ja són irreversibles, com l’augment del nivell del mar, no tot està sentenciat. “Hi ha moltes possibilitats d’adaptació, i el gran exemple són els Països Baixos, que ja viuen ara sota el nivell del mar”, assenyala Carlo Buontempo, director del servei de canvi climàtic de Copernicus, l’agència de monitoratge per satèl·lit de la Unió Europea (UE). “La crisi climàtica està canviant també costums i maneres de fer, com la vida dels inuits a l’Àrtic: el seu territori canvia, amb menys gel i més pluja, i ells intenten adaptar-s’hi”, explica. L’emergència climàtica pot deixar pèrdues irreparables, com les illes del Pacífic, però alguns indrets encara són a temps d’adaptar-se, i d’altres acabaran el segle sent, senzillament, diferents.

Venècia, sota les aigües

La Sereníssima n'ha vist de tots colors. Des de la seva fundació al segle VII, passant per la seva època d’esplendor en l’Edat Mitjana o la conquesta de Napoleó, la ciutat ha patit moltes transformacions i ha lidiat sempre amb el fenomen de l’acqua bassa, com la de principis d’any, i de l’acqua alta, la veritable amenaça. Però la crisi climàtica podria ser la definitiva per a aquesta meravella de la humanitat. “Si les tendències actuals continuen, les previsions diuen que el 2050 Venècia quedarà totalment submergida”, adverteix el president de Legambiente Veneto, Luigi Lazzaro. Altres estudis científics situen aquest escenari més aviat al 2100, però tot dependrà de la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle que s’assoleixi: com més graus de temperatura pugem més pujarà el nivell del mar. L’episodi de sequera i marea baixa d’aquest febrer passat, de fet, “serà un fenomen cada cop més rar en el futur, per dos motius: l’augment del nivell del mar, conseqüència de l’escalfament global, i l’enfonsament del fons marí per l’extracció exagerada de gas”, assegura Lazzaro.

Cargando
No hay anuncios

Però des del 2020, la ciutat compta amb un sistema de defensa, el MOSE (Experimental Electromechanical Module), que consisteix en 78 rescloses que s’eleven quan hi ha marea alta per contenir l’aigua de l’Adriàtic. Una faraònica obra d’enginyeria que es va posar en funcionament per primer cop l’octubre del 2020. El sistema compta també amb “dispositius temporals de resposta a emergències com passarel·les, bombes hidràuliques o mampares mòbils a les portes d’edificis públics i privats”, explica Lazzaro. Tot plegat va costar més de 7.000 milions d’euros i 15 anys d’obres, però l’activista creu que aquests sistemes són “encara insuficients per frenar l’elevada inexorable del nivell del mar vinculada al canvi climàtic”. Buontempo, en canvi, està convençut que l’enfonsament de Venècia “no passarà”, perquè els venecians no ho permetran. “Saben que el sistema de defensa actual no és suficient per resistir el que passarà d’aquí 50 anys, però llavors l’hauran de millorar”, diu. La postal típica veneciana podria sobreviure, doncs, amb més passarel·les i comportes dins la imatge.

Alps, de blanc a verd

La meitat de les pistes d’esquí dels Alps francesos van començar l’any tancades. Les postals blanques d’un gener qualsevol a la majestuosa serralada europea es van convertir en panoràmiques de muntanyes verdes. El 2022 havia acabat amb temperatures molt per sobre de la mitjana i no hi havia neu. Molts dels visitants van canviar les botes d’esquí per les de trekking i es van dedicar a passejar i admirar el paisatge, encara majestuós, però diferent. Va ser un moment extrem dins del procés d’enverdiment que estan patint els Alps des de fa uns anys, totalment contrastat pels científics. Al massís del Mont Blanc, per exemple, les plantes i els arbres de les franges més baixes de la muntanya van guanyant terreny cap amunt i pugen uns 30 metres cada dècada. Són dades del Centre de Recerca dels Ecosistemes d’Altitud (CREA) del Mont Blanc, que ha analitzat trenta anys d’imatges de satèl·lit i assegura que la serralada mostra “una clara tendència al verd”. 

“L’escalfament global és dos cops més ràpid als Alps que a la mitjana de l’hemisferi nord, i és particularment visible aquí perquè tots els ecosistemes estan junts en un espai relativament reduït”, diu Irene Álvarez, directora de programes del CREA del Mont Blanc. El massís del Mont Blanc, al bell mig dels Alps, de fet, ja ha perdut un mes de neu en els últims 40 anys, i s’espera que en perdrà un altre abans del 2050. 

Tot plegat és conseqüència d’un dels principals efectes de la crisi climàtica, que és la fosa de les glaceres. “En els últims 30 anys hem perdut 30 metres de gruix de gel de mitjana a totes les glaceres del món, i aquesta és una demostració directa del canvi climàtic perquè no hi ha cap glacera que no hagi reculat”, diu Buontempo. A les glaceres de muntanya, la pèrdua de neu no només ha deixat al descobert cadàvers d’alpinistes que havien estat enterrats durant segles, com ha passat als Alps suïssos; també està transformant el paisatge i el tipus d’ecosistema. Desolador per als esquiadors, però no és dolent per a tothom, perquè algunes espècies naturals que abans no hi podien viure es trobaran més a gust en uns Alps cada cop més verds.

Cargando
No hay anuncios

Delos, segles d'història en risc

Segons la mitologia grega, a l’illa de Delos hi van néixer els déus bessons Apol·lo i Artemisa. Segons algunes versions del mite, l’illa va emergir de les profunditats del mar per oferir un espai a Leto on donar a llum els fills de Zeus, refugiant-se de la venjativa Hera. Uns quants mil·lennis després, Delos podria tornar a submergir-se dins del Mediterrani per culpa ara no de les ires divines, sinó de la cobdícia humana que ha escalfat el planeta. L’augment del nivell del mar, un dels efectes ja irreversibles del canvi climàtic, segons l’IPCC, amenaça amb engolir de nou Delos. Els lleons de pedra que custodiaven el temple d’Apol·lo de l’illa daten del segle VII aC. Tot i erosionats, han resistit 28 segles dempeus, com altres conjunts arquitectònics que han fet d’aquesta illa de les Cíclades gregues un dels Patrimonis de la Humanitat de la Unesco. 

“Les condicions meteorològiques en aquestes illes són molt extremes, amb forts vents i pluges molt fortes a l’hivern, però ara empitjoren cada any, i hem documentat que l’erosió dels monuments s’està accelerant i això és causat pel canvi climàtic”, diu Demetrios Athanasoulis, director d’Antiguitats de les Cíclades, en un informe de la Unió pel Mediterrani i l’agència Copernicus de la UE sobre el risc que representa la crisi climàtica per al llegat cultural de la humanitat. Segons Athanasoulis, de fet, la pitjor amenaça és la pujada del nivell del mar, que “tot i que està documentada durant milers d’anys, s’està accelerant també pel canvi climàtic”. 

Dels 49 llocs arquitectònics considerats Patrimoni de la Humanitat de la Unesco al Mediterrani, 37 estan en risc per inundacions i 42 estan amenaçats per l’erosió de les costes. La bona notícia? La Unesco i altres organismes ja estan buscant solucions per a molts d’aquests espais, amb projectes de construcció de dics, esculleres o altres protectors naturals, com la restauració d’ecosistemes que poden actuar d’amortidors.

Mar Mort, una reducció amb límits

“El mar Mort s’està encongint a un ritme alarmant: entre un i dos metres per any”, assegura per telèfon Steven L. Goldstein, professor de ciències mediambientals de la Universitat de Colúmbia. Ell porta estudiant aquest gran llac, el més salat del món, des dels anys 90 i diu que “és increïble veure tot el que ha canviat ja en aquest temps”. La causa principal d’aquest encongiment és l’extracció d’aigua que hi fan tant Israel i Palestina com Jordània, “per a la població i l’agricultura”, tal com vol deixar clar Goldstein. Però a això s’hi afegeix un descens en les precipitacions del 8% des dels anys 90. “El canvi climàtic està impactant molt en aquesta regió del planeta, el Pròxim Orient es fa cada cop més sec i hi ha cada cop més competència per l’aigua”, apunta el científic. 

Cargando
No hay anuncios

A més de ser una de les masses d’aigua més salades (10 cops més que l’oceà), el mar Mort és també el punt més baix de la Terra. L’aigua que el cobreix estava als anys 60 a 390 metres sota el nivell del mar. Doncs avui ja està a 438 metres sota el nivell del mar: ja ha perdut prop de 50 metres de fondària. En qüestió de dècades arribarà als nivells que tenia fa 125.000 anys, en l’últim període càlid de l’era interglacial, segons va constatar un estudi –en què va participar Goldstein– de les capes de sal sepultades a la roca sota el mar Mort, com a vestigis del passat.

“Morirà el mar Mort?”, es pregunta el professor Moti Stein, de la Universitat Hebrea de Jerusalem, que l’ha estudiat també a fons. Els models científics, es respon, prediuen “que no morirà, sinó que més aviat es crearà un nou equilibri en uns 400 anys després d’una davallada de l’aigua de 100 a 150 metres”. I és que, segons aclareix Goldstein, la quantitat de sal serà tan alta que no permetrà que l’aigua s’evapori. El mar Mort serà prop de la meitat del que és ara.

Illes del Pacífic, la gran amenaça

Entre els destins emblemàtics per a unes vacances somiades hi ha noms com les Maldives o les illes Fiji, a més d’altres estats insulars del Pacífic que són veritables paradisos a la Terra. Doncs els governs de molts d’aquests estats fa anys que fan sonar la veu d’alarma a les decebedores cimeres de l’ONU pel canvi climàtic. Quan el món superi els 1,5 °C d’escalfament global, fita que els científics de la mateixa ONU prediuen ja per abans del 2040 (ja hem pujat 1,1 °C), algunes d’aquestes illes quedaran sepultades per l’aigua. Moltes d’elles no s’eleven més enllà d’un metre sobre el nivell del mar i la pujada impulsada per l’escalfament global ja és irreversible: només caldrà veure fins on arribarà. I tot depèn del que fem en aquesta dècada.

En els episodis puntuals que ja s’han donat, a més, l’abraçada del mar en alguns d’aquests atols –tot i retirar-se després– ha deixat el subministrament d’aigua dolça i moltes terres de cultiu inutilitzats. Però a més de la marea, els ciclons a la regió són cada cop més freqüents i intensos. 

Kiribati, Vanuatu, les illes Marshall... són altres dels estats en perill. Cinc petits illots de les illes Salomó ja han desaparegut, segons un estudi de l'Environmental Research Letters. Per sort, estaven deshabitats. “Per a molts indrets del món hi ha solucions per a la crisi climàtica, com pujar més amunt a la muntanya o canviar l’estil de vida, però si tota l’illa queda sota el mar s’ha acabat”, diu Carlo Buontempo, cap del servei de canvi climàtic de Copernicus, i assenyala que quan són illes estat es genera llavors “un problema legal”. Què passa quan et quedes sense territori nacional?

Cargando
No hay anuncios

El govern de les Fiji, per exemple, ja ha elaborat un pla detallat per posar en marxa una tasca sense precedents: reubicar els habitants d’almenys 42 localitats en els pròxims deu anys. “No és només treure unes cases i moure-les més amunt, tant de bo fos tan simple. Es tracta de traslladar escoles, hospitals, carreteres, infraestructura, i en alguns casos fins i tot reubicar les tombes de la gent. Intenti fer això”, deia al The Guardian l’ambaixador de les Fiji a l’ONU, Satyendra Prasad. El cas de les petites illes del Pacífic és potser l’impacte més greu que deixarà la crisi climàtica a curt termini. Perquè no es tracta només de perdre un destí turístic: per a moltes persones (les Fiji tenen prop d’un milió d’habitants) significarà perdre la casa, i perdre fins i tot el seu país sota el mar.

Bombai, ciutats costaneres

Els murs de cases en runes desafien dempeus l’embat de les onades, mentre els voltors es queden amb els peixos que la marea ha deixat sobre la sorra al retirar-se. Són imatges del que va ser una ciutat balneari dedicada al turisme: Atafona, al nord de Rio de Janeiro. Allà, l’explotació del riu Paraíba do Sul, que portava sorra fins allà per fer recular el mar, va crear una situació devastadora, i la crisi climàtica ha donat l’estocada final. És el retrat d’una ciutat en engolida pel mar. Una imatge que, malauradament, ja plana sobre el futur de moltes altres ciutats del món. 

“No serà només Venècia la que desapareixerà: hi ha més de 150 milions de persones a tot el món que es podrien veure afectades més o menys greument per la pujada de les aigües”, recorda Luigi Lazzaro, de Legambiente Veneto. Es refereix als milions de persones que viuen en ciutats costaneres poc elevades sobre el nivell del mar. Ciutats com “la Venècia brasilera”, com coneix Recife. Però també com Xangai a la Xina, Osaka al Japó, Alexandria a Egipte, Miami als Estats Units, Bangkok a Tailàndia o Jakarta a Indonèsia. Algunes d’aquestes ciutats que poden perdre el seu skyline –o força més que això– són urbs molt poblades, com Bombai a l’Índia. La majoria de les ciutats amenaçades de cara al 2050, de fet, són a l’Àsia, però en total són 570 ciutats costaneres on viuen 800 milions de persones, segons l’estudi que n’ha fet la xarxa de ciutats contra el canvi climàtic C40.

Les polítiques actuals ens porten de moment als 2,7 °C d’escalfament el 2100, segons els científics del Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) de l’ONU. Això vol dir que “el mig metre de pujada és gairebé segur, o molt probable, però el metre i mig [a final de segle] és també una possibilitat. Però el pitjor és que no frenarà allà, caldrà veure quant haurà pujat el 2300”, diu Buontempo. Pujades de tres metres, encara que siguin d'aquí dos segles, poden esborrar del mapa moltes ciutats. 

Cargando
No hay anuncios

Què s’hi pot fer? Evidentment posar mesures d’adaptació, com murs de contenció i reubicacions. Però sobretot esforçar-se a complir l’Acord de París: si es manté l’escalfament global per sota dels 1,5 °C, el mar pujarà “només” uns 60 centímetres a final de segle (uns 26 centímetres el 2050). Això salvaria moltes ciutats i permetria a d’altres adaptar-se fàcilment.