TURISTA DE COA D’ULL

I amb les sueques arribà la revolució sexual

Als anys seixanta, l’allau d’estrangeres de costums llibertins suposà una sotragada important en la rígida moral illenca

El boom turístic dels anys seixanta també va ser un boom sexual en una Mallorca marcada pel masclisme i per dècades de repressió del nacionalcatolicisme. Així es desprèn de l’interessant llibre de l’historiador Tomeu Canyelles L’illa desvestida (Lleonard Muntaner, 2015). Les nostres platges no aturaven d’omplir-se d’estrangeres, també conegudes com a ‘sueques’, amb biquinis. Les autoritats illenques consideraren una obscenitat aquells moderns banyadors. Aleshores les dones mallorquines es banyaven amb uns antiquats vestits de faldes llargues i calces negres. La majoria d’elles, però, no creia en les virtuts de la mar. Era un espai que deixaven per a les ‘desvergonyides’ turistes.

Els diaris de l’època parlaven d’escàndol en lletres majúscules. Basta llegir l’article ‘Decencia playera’, publicat a la revista Cort el 1965: “No nos importaría que dejasen de venir personas sin moral, por mucho dinero que les dejen a los que viven del negocio turístico: tampoco anda tan mal el Mundo para que solo puedan viajar personas sin moral [...]. Estamos hartos de ver abrazarse a extranjeritas con bikini con extranjeritos en bañador, en nuestras propias barbas, mientras agentes de la Autoridad se dedican a poner multas de circulación a dos pasos de la playas”.

“No podeu aturar-ho!”

La dictadura franquista, tanmateix, no tingué més remei que ser més permissiva amb uns nouvinguts que deixaven uns ingressos considerables. Així, a poc a poc Mallorca s’anà obrint a nous costums i a noves estètiques. El 1953 Benidorm es convertí en la primera localitat espanyola a legalitzar l’ús del biquini. Fou gràcies a les gestions que va fer el seu batle, Pedro Zaragoza, qui convencé el mateix Franco que aquell ‘perillós’ banyador era una oportunitat per estimular l’activitat turística. Va ser famós el crit “No podeu aturar-ho!” que proferí davant l’amenaça de l’arquebisbe de València d’excomunicar-lo.

En un principi, a casa nostra, hi hagué guàrdies civils que es dedicaven a patrullar per les zones costaneres per evitar que ningú s’extralimitàs amb les noves peces de bany sota amenaça de multa. Això donaria lloc a incomptables anècdotes, com la que conta l’austríaca Gisela Wimmer. “Una dona guapa era a la platja, en biquini, i va venir el policia i li va dir: ‘Senyoreta, aquí no permetem dues peces. Només una’. I la senyora li va contestar: ‘Idò, quina de les dues vol que em llevi?’”.

El 1962 el biquini de Mallorca faria el salt al cinema en el film Bahía de Palma, protagonitzat pel galant espanyol del moment, Arturo Fernández. Fou la primera pel·lícula de producció estatal en què apareixia una dona amb aquell ‘pecaminós’ banyador. Qui el portava, en tot cas, era una estrangera, l’actriu alemanya Elke Sommer.

A principis dels anys setanta, el biquini donaria pas a dos escàndols més: el topless i el nudisme integral. Amb tot, eren modes que se solien practicar de manera més minoritària en cales de difícil accés. Aquells atrevits protagonistes foren descrits per la premsa com “bellos Adanes y excitantes Evas”. Ben aviat alimentaren el voyeurisme entre la població local.

Les autoritats franquistes no dubtaren a comparar el nudisme amb la prostitució. L’agost de 1978 hi hagué fins i tot una batuda a la platja del Trenc que acabà amb quatre nudistes detinguts. Pocs dies després es publicà una carta signada per cent veïns de la Colònia de Sant Jordi en què condemnaven aquelles detencions: “¿Acaso no se dan cuenta los salvadores de almas ajenas, cruzados y reprimidos sexuales de toda índole que la batalla contra el cuerpo humano la tienen perdida, como ya perdieron las batallas contra la minifalda, el bikini y el pelo largo, que sus hijos y nietos ya llevan?”.

L’hora dels picadors

L’arribada d’aquelles temptadores nòrdiques de “moral ligera” propicià el naixement de tota una institució: els picadors. Tomeu Canyelles també els ha estudiat en profunditat en el seu llibre Els picadors mallorquins (Lleonard Muntaner, 2014). Paraula d’origen incert, a les Pitiüses aquests latin lovers illencs són coneguts com a palanqueros ; al País Valencià, com a buscos, i a la resta de la Península, com a mosquitos. A Anglaterra, en canvi, hi trobam playboys i a Itàlia, papagalli.

Antoni Cardona Riera, bisbe d’Eivissa entre 1935 i 1960, s’esplaià a gust contra els “caçadors de guiris”: “Esos indeseables, con su indecoroso proceder en las playas, bares y vías públicas y, más aún, con sus hábitos viciosos y escandalosos, van creando aquí un ambiente maléfico que nos asfixia y que no puede menos que pervertir y corromper a nuestra inexperta juventud [...]”. Pel Bisbat de Mallorca, en canvi, la culpa era d’elles. Així ho reflectí en un informe sobre la situació moral de l’illa realitzat l’estiu de 1965: “[Las nórdicas] vienen a España bajo el eslógan ‘Hombres y sol’ [...], quieren gozarlo todo ampliamente, sin frenos, teniendo a su disposición un hombre cada noche”.

Als picadors d’hormones revolucionades se’ls obrí un món ple d’oportunitats. Gràcies a les estrangeres, que ja coneixien la píndola anticonceptiva, pogueren sortir de la repressió puritana que vivien amb les seves al·lotes natives. Aquestes eren conegudes despectivament com a flassades, perquè només les feien servir a l’hivern. Els nostres Don Juan exhibien els seus dots de ‘mascle ibèric’ dalt d’una moto -les mítiques Lambretta o Mobilette- o d’un cotxe -els emblemàtics Simca 1000 o el Seat 600. El seu màxim representant va ser el músic Johnny Valentino (Joan Gràcia Rabassa), que en una entrevista a Última Hora es vantava que “yo, el inglés, lo aprendí en la cama”.

L’octubre de 1962, la revista Cort publicà l’article ‘Mallorca, paraíso de los mosquitos’. Així descrivia el seu particular modus operandi : “El mosquito está junto a la barra de un bar, puntual a la cita intuïda desde siempre, como atento a una llamada ancestral que le obligará con su grito poderoso a esperar la llamada de las muchachas desconocidas que han llegado de vacaciones [...]. Espera. Espera que pasen los minutos, a que vuelva a sonar la misma canción; a que las botellas del bar descarguen dos centrímetros más de su contenido. Aguarda que los hados se vuelvan propicios: que la mentida displicencia de su mirada choque con los ojos pálidos que han llegado del Norte, a que el champán cosquillee el pensamiento, a que llegue el momento de la tercera ronda [...]. ¿Qué impresión han de llevarse, de nuestros muchachos, las extranjeras? [...] ¿Qué ruina moral no representa el caso?”.

Contra els picadors

L’agost de 1966, l’influent diari alemany Die Zeit informava de les nombroses molèsties que provocaven els picadors a les turistes estrangeres. Arran d’aquesta denúncia, el diari Baleares començà una campanya anomenada ‘Mantengamos limpia Mallorca de picadores y gamberros’.

La publicació també recollí l’opinió de les turistes estrangeres. La carta d’una d’elles serví per deixar les coses clares: “No seáis tan engreídos, señores picadores mallorquines: ni la extranjera es tan tonta y ligera como se dice ni sois vosotros tan irresistibles como creéis. Lo que pasa es que tenemos una educación muy diferente a las mallorquinas, las cuales hacen todo lo possible para atraer la atención de los picadores, pero con mucho cuidado, sin acercarse a ellos, por lo menos en público [...]. No os pongáis tan bajo, por favor, dejadnos en paz de una vez [...]”.

El Baleares tampoc no s’està de donar veu a un jove illenc, Antoni Adrover, que es mostrava així d’escandalitzat amb l’actitud dels seus conciutadans: “Basta darse un paseo por la noche por El Terreno, por el Arenal o por Génova y uno tiene que llevarse las manos a la cabeza. Es todo tan repugnante que uno se pregunta: ¿Cómo es possible que los españoles lleguen a tales extremos?”.

Els ‘guateques’

Tanmateix, a poc a poc els picadors deixaren de ser estigmatitzats. Fins i tot els hotelers consideraven que eren bons per a la indústria turística, perquè gastaven i atreien gent. La seva imatge pública, però, tornaria a ser qüestionada el 16 de març de 1969 a causa d’un trist succés. Brit Larsson, una jove sueca de 17 anys, moria assassinada a mans d’Antoni Riera, cambrer de professió i picador en els seus moments d’esbarjo.

Als setanta, la figura del picador seria degradada per gent més jove que encarnava el paper de chulo de playa o el ligón de discoteca. Aquella dècada s’estrenaria amb els guateques, uns espais de socialització juvenil que permetien el flirteig sense necessitat d’‘anar d’estrangeres’. Aleshores, una part del jovent illenc coneixia noves maneres de pensar, com l’amor lliure propugnat per la filosofia hippy.

La primera crisi del petroli, el 1973, provocà el tancament de centenars d’establiments vinculats al sector serveis. La Transició, l’augment de malalties venèries i el progressiu alliberament sexual de la dona espanyola posarien fi a la gran icona del nostre boom turístic. Per ventura, però, s’ha mitificat en excés. En un article publicat el 2000 a la revista Flor de Card, Josep Cortés, un antic picador, feia un acte de sinceritat: “Hem de reconèixer que les nostres aventures de picadors quedaven gairebé sempre en l’apartat de les temptatives, ja que les vegades que arribàvem a l’enfront potser es puguin comptar amb els dits d’una orella”.

I la setmana que ve: ‘Hippies, uns convidats incòmodes’

L’'anar a la platja'' d’abans

Això d’‘anar a la platja’ és un costum relativament nou. Quan es tractava d’higiene o d’esbarjo, els romans preferien les termes d’aigua dolça que la mar. A l’edat mitjana, la gent amb prou feines es rentava i la pudor es contrarestava amb els perfums, uns productes molt valorats. A més, tenir una pell bronzejada estava mal vist perquè era un tret propi de la pagesia, que es passava de sol a sol treballant al camp.

Va ser al darrer terç del segle XIX quan els banys de platja, a l’estiu, es varen popularitzar. Aleshores, entre l’aristocràcia, s’imposaren les teories higienistes d’una sèrie d’escoles de medicina que ressaltaven els efectes terapèutics de l’aigua salada i dels ‘banys de sol’. Aquells nous assidus de les costes començaren a edificar casetes per poder-se canviar de roba sense alterar la moral pública. A la seva magna obra, l’arxiduc Lluís Salvador diu que a finals del XIX algunes platges de les Illes Balears ja en tenien.

Tanmateix, a l’hora d’‘anar a la platja’, homes i dones ho feien en espais diferents. Aquesta separació deixà curioses empremtes en alguns topònims com es Nedador de ses Dones (Valldemossa). De vegades, per riure’s d’algú, els joves feien bromes i deien: “Encara neda al Nedador de ses Dones”. Amb això volien dir que encara era petit i que no podia nedar amb els homes. A Andratx també trobam la platja de ses Dones, altrament coneguda com s’Arc de Camp de Mar; i a Felanitx, el caló de ses Dones.

Sovint aquesta segregació per sexes podia ser obra i gràcia de la mà humana. És força coneguda la barrera -originalment feta de tela de sac i, després, metàl•lica- que separà la zona d’homes i dones a la dàrsena de Can Barberà (Palma) durant la postguerra.

L’Església ben aviat es posicionà en contra d’aquell oci estiuenc, que cada cop tenia més adeptes. Als anys 30 la tensió s’incrementà quan, en platges com la de Formentor, homes i dones començaren a nedar barrejats. El 24 de juliol de 1938, el delegat local de Seguretat Interior i d’Ordre Públic, Víctor Enseñat Martínez, decretà restablir l’antic ordre. Així, es tornà a vetlar per la separació per sexes a les platges i s’imposaren fortes obligacions i prohibicions sobre l’ús del banyador.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF