PATRIARCAT
Societat 02/08/2019

Fer de pare, una experiència que pot ajudar a desconstruir la masculinitat

En iniciatives col·lectives i individuals, hi ha homes que es replantegen el seu rol per guanyar presència afectiva i quotidiana com a progenitors

Maria Fuster
3 min
Fer de pare, una experiència que pot ajudar a desconstruir                   la masculinitat

Palma“Som homes dissidents del patriarcat. Cercam desconstruir aspectes de la masculinitat que ens resulten inacceptables”, assegura Pere Fullana, activista i membre d’un grup d’homes que de fa dos anys es reuneixen cada mes per compartir pensaments i sentiments. “La confiança és fonamental. Parlam des del jo i en queden exclosos determinats temes com el futbol i la política”. Les reunions són obertes a les dones, però fa uns mesos es va fer la primera reunió no mixta, només per a homes, que ha estat a Mallorca. Un dels motius va ser la visita a Palma dels especialistes en igualtat Víctor Sánchez i Justo Fernández, convidats per la Conselleria d’Educació a parlar amb docents i tècnics de la Masculinitat tarada. Fa quatre anys que revisen el seu rol i es dediquen a compartir la seva experiència amb adolescents i grups d’homes.

Sánchez explica que, darrerament, homes en procés de paternitat que no volen reproduir el model que han tingut s’interessen per la qüestió. És el cas de José Collado, pare de dos nins i que tenia molt clar que no volia repetir el que el seu pare havia fet amb ell.

“El meu pare es comportava com qui ha de complir. La part sentimental no existia. El model era el tradicional. Ell treballava i ma mare s’ocupava de la casa”. Convençut que parla d’un tema profund, Collado comenta que sempre escolta els fills i hi està a prop per saber què els passa. El més petit, explica, “diu que ara és un nin, però que vol ser una nina”. Assegura que ell i la seva companya sempre els han respectat. “Els hem deixat que es posin la roba que vulguin i que siguin el que vulguin ser. Una cosa és educar i una altra tallar-los les ales, perquè són persones. Persones petites, però persones”.

Collado manté que, tot i que els homes com ell són una minoria, cada vegada són més. Li preocupa, però, el masclisme ocult, que creu que és més present del que pensam. Recorda, indignat, que fa poc, en un espectacle de Maria Bimbolles en què feien regals als nins i a les nines, quan la seva filla va demanar la pilota, li varen dir que no, que era per als nins. Però continua fent el seu camí. “N’estic aprenent, sense cap referent; ma mare no volia que fes res a casa perquè era un al·lot i la meva germana ho havia de fer tot. M’he construït el meu món”, diu. “El recorregut pot ser més llarg o més curt i equivocar-te o no, però al final el que és important és prendre bones decisions”, conclou.

Experiència col·lectiva

Si José Collado s’ha autoconstruït la masculinitat i la figura del pare que volia ser, de manera individual, Hernán Ledesma primer va desmuntar la seva masculinitat amb experiència col·lectiva. L’any 2010 a Córdoba (Argentina) va participar en el seu primer cercle d’homes, just quan se celebrava el solstici. “Al principi vàrem estar una estona sense parlar, ningú volia rompre la cuirassa. Quan vàrem començar a xerrar, em vaig sentir molt alliberat. Va ser un gran canvi. Em va servir per adonar-me d’actituds masclistes. Es tractava d’escoltar-se, de donar-se suport, d’enfrontar-se a les pròpies pors, a les pròpies vergonyes”. Hernán Ledesma va viure uns anys molt intesos que li varen permetre també reconstruir la relació amb el seu pare. “Ell era molt masclista, de poques paraules. Jo li tenia por, també l’admirava. Hi havia molt de silenci. Les respostes eren sí o no. De vegades no m’atrevia a demanar”, explica. Després de la feina feta, va arribar el dia que, arran d’un comentari masclista sobre les dones, li va dir: “Papà, jo no crec que això sigui així”. Recorda que el va mirar com dient “Com t’hi atreveixes?”.

Quan tenia 30 anys li varen entrar ganes de ser pare. Després va conèixer la seva companya, amb qui viu a Mallorca i comparteixen la criança d’un fill de dos anys i tres mesos. “Sé que és necessari obrir-me a ell i parlar-li molt. De vegades veig que li dic: ‘No facis això’, però després m’esforç per canviar el to de veu i explicar-li per què no ho ha de fer”. Comenta que vol que se senti escoltat i donar-li eines.”No vul alçar-lo quan caigui, vull que n’aprengui ell”.

Ha tingut presència en la vida del fill des del minut zero. “Cada dia he passat una estona amb ell tot sol. De vegades me n’anava ben enfora, per estar amb ell i també per deixar a la mare un moment de descans”. Comenta, desprenent felicitat, que el seu pare li va dir com si res l’altre dia, parlant d’un amic seu: “Saps, ell també és molt bon pare”. I sent orgull quan explica que “totes les nits, sobretot abans de dormir, dic al meu fill a cau d’orella: recorda que únicament has de ser lliure i feliç”.

stats