Enginyeria genètica
Societat 17/03/2023

Carl Zimmer: “Em preocupa que hi hagi nens manipulats genèticament per satisfer les ànsies dels seus pares rics”

Periodista i escriptor científic

7 min
Carl Zimmer, periodista i escriptor científic.

L’heu llegit segur. A l’ARA publiquem sovint alguns dels articles que escriu al New York Times. Carl Zimmer és un dels periodistes i escriptors de temes científics més reputats del món. Ho demostren els reconeixements que ha obtingut al llarg de la seva carrera, com l’Stephen Jay Gould Prize, l’American Association for the Advancement of Science’s Science Journalism Award i el National Academies Communication Award.

A més, forma part de l’equip del mateix diari que va rebre el premi Pulitzer al servei públic per la cobertura de la pandèmia. Que ell sàpiga, és l’únic autor amb el nom del qual s’ha batejat una nova espècie de tènia i un asteroide. Ha escrit catorze llibres. L’últim que s’ha traduït al castellà, Tiene la sonrisa de su madre (Capitán Swing, 2023), ressegueix de manera colossal la història científica i cultural de la idea d’herència.

El llibre comença amb vostè i la seva dona embarassada en una consulta mèdica, on un metge li recomana fer-se un estudi genètic.

— Això era el 2000, però aleshores no et podies fer un test genètic com els que es fan ara, sinó que estudiaves la història familiar. Si hi ha una història de malalties cardíaques o càncer de mama a la teva família, podria ser que n’heretis els gens. Després de parlar, l’assessora genètica no estava particularment preocupada, però per a mi va ser molt inquietant perquè no havia pensat gaire en la història mèdica de la meva família i em vaig adonar que, fos quina fos, ara l’estava passant a una nova generació. I això em va espantar. Em vaig sentir una mica irresponsable perquè no podia saber ben bé què feia. I vaig començar a pensar en l’herència d’una altra manera.

Com a part de la recerca per al llibre, es va fer seqüenciar el genoma. Després de rebre l’anàlisi superficial de l’empresa a qui va encarregar la seqüenciació, va demanar a científics que l’exploressin en profunditat. Com va ser l'experiència?

— Els científics em van ensenyar que qualsevol genoma és interessant. Tots tenim genomes modelats per milers de milions d’anys d’evolució i pots veure’n els efectes en el teu propi ADN. Pots veure, per exemple, com alguns virus van infectar els nostres ancestres primats milions d’anys enrere i alguns dels seus gens han quedat implantats al nostre genoma. O sigui, que una part del nostre genoma és de virus. I com que es van escampar de moltes maneres, el meu patró d’ADN d’origen víric és diferent del teu.

També tenim gens neandertals.

— La majoria de gent de fora de l’Àfrica central i del sud té un 1% o un 2% de gens neandertals. Això és perquè, quan l’espècie humana es va expandir fora de l’Àfrica, es va trobar amb neandertals i hi va tenir relacions sexuals. Però, una vegada l’ADN neandertal va entrar en el nostre bagatge genètic, es va repartir de maneres diferents en llocs diferents. Jo tinc una combinació de gens neandertals i tu en tens una altra. I això pot ser important perquè, per exemple, un dels factors genètics que augmenten el risc de patir covid greu és la versió neandertal d’un gen. Jo la tinc, però resulta que també tinc un altre gen neandertal que em protegeix del covid, o sigui que no sé exactament què fan els neandertals per mi, però sé que el que vam heretar d’altres humans fa 50.000 anys és important per a la nostra salut actual.

Sense saber res sobre l’ADN, els humans hem domesticat plantes i animals des de fa uns 10.000 anys. Al llarg de la història hi ha hagut criadors extraordinaris, com Robert Bakewell Luther Burbank.

— Els nostres avantpassats van domesticar plantes i animals, dels quals avui depenem per obtenir aliments, i, conscientment o inconscientment, van seleccionar les característiques que volien. És molt impressionant perquè ho feien sense saber-ne res, de genètica moderna. Em fascinen molt aquests criadors d’animals com Burbank, a qui fins i tot Charles Darwin admirava per haver produït una nova raça d’ovella, que tenia la llana i la carn amb unes certes característiques, noves, que es transmetien a les generacions futures. Ho va fer com si fos màgia.

Burbank es va dedicar més a les patates.

— Era un criador de plantes americà i també el consideraven una mena de bruixot. Creava tota mena de noves varietats de flors i verdures i tothom en quedava meravellat. Efectivament, la seva patata, la burbank, és una de les més populars: les patates fregides de McDonald’s ho són. Burbank era una celebritat. El mateix Thomas Edison l’havia visitat. Semblava un mag per produir tot allò sense entendre l’ADN, però avui l’entenem i tenim eines per modificar-lo, o sigui que si ell va aconseguir totes aquelles varietats, avui tenim un potencial enorme.

Tenim tot aquest potencial perquè avui sabem com editar l’ADN de plantes i transformar-les, però, en general, els transgènics no estan aprovats per al consum humà.

— S’ha d’anar amb cautela amb qualsevol nova biotecnologia. La preocupació és lògica, perquè s’han de tenir en compte moltes coses. En el cas de l’agricultura, ¿quins serien els efectes econòmics d’aquest plantejament? ¿Els agricultors dependrien de companyies biotecnològiques per obtenir llavors o animals per criar? És una qüestió important, sobretot per als països en procés de desenvolupament. ¿Els agricultors d’aquests països hauran d’estar lligats a corporacions de l'altra punta del món?

Els transgènics han generat molta por.

— Hi ha una por general de les modificacions genètiques que no està justificada. Al llarg del segle XX, moltes varietats es van produir bombardejant plantes amb rajos X per aconseguir-ne mutacions a l’atzar i veure si n’hi havia algunes d’interessants, com ara plantes que creixessin més ràpidament. Les tecnologies actuals com CRISPR, en canvi, són molt precises. Es podria fer que, amb una petita modificació, una planta florís més aviat o fos més resistent a la sequera. I això és molt més precís que la manera com hem estat produint noves varietats durant dècades. En el debat sobre si hem d’utilitzar aquestes eines per obtenir aliments, hem de ser honestos respecte d’on ve el nostre menjar actual.

L’herència no és només una cosa de varietats o de gens propis, sinó que també hi intervenen molts factors més. Hi ha bacteris, per exemple, que poden fer que t’engreixis encara que els teus gens diguin el contrari. Burbank deia que l’herència és només la suma de tots els ambients del passat.

— M’encanta aquesta frase i penso que és certa en molts sentits. Els bacteris als quals estem exposats són una mostra de l’ambient. I aquest ambient és una part de nosaltres. Depenem profundament dels nostres bacteris, del nostre microbioma. Condicionen el desenvolupament del nostre sistema immunitari i poden afectar el nostre comportament. I no els heretem tal com heretem l’ADN, però tampoc els rebem a l’atzar, sinó de l’ambient.

Tots venim d’una sola cèl·lula que es divideix fins a donar lloc a 37 bilions de noves cèl·lules. I en aquest procés de divisió hi ha mutacions, de manera que no totes les cèl·lules tenen el mateix ADN. Això passa en totes les espècies: aquest és l’origen de l’aranja rosa, descoberta pel mateix Burbank, o del càncer. Tot i això, continuem parlant del nostre genoma com si fos una cosa monolítica.

— Fa segles pensàvem en nosaltres com éssers humans que tenien ànima. Cada persona tenia una ànima. D’alguna manera, l’ànima era l’essència de les persones. L’ADN ha substituït l’ànima com a noció de la nostra essència. Als Estats Units, els polítics que defensen la prohibició d’avortar des del moment de la concepció argumenten que la vida comença en aquell moment perquè l’òvul fertilitzat ja té tot un genoma nou. I això, que és un argument religiós, ens fa pensar que som un sol genoma, però no és cert. Si comparem les cèl·lules de diferents parts del cos trobarem que no són genèticament idèntiques. Som mosaics. Hem de superar la idea que el genoma és la nostra essència única.

Encara que no sigui la nostra essència única, avui podem modificar l’ADN. ¿Què podem esperar els pròxims anys amb la possibilitat d’editar els gens d’embrions humans?

— Encara no es pot fer amb total precisió ni seguretat, perquè hi ha moltes coses dels embrions humans que no sabem, però si volguéssim i penséssim que està bé fer-ho, potser ho podríem fer d’aquí deu anys. Ara bé, abans hem de pensar-hi i parlar-ne molt. Ho volem veure, això? En quins casos s’hauria d’aprovar? Què s’ha de considerar una mutació prou preocupant per esborrar-la del genoma? La malaltia de Huntington, per exemple, està causada per una sola mutació i no té cura. Sembla raonable eliminar-la. Però, i si hi ha un gen que augmenta la probabilitat de patir Alzheimer en un 30%? És prou preocupant? I si l’augmentés en un 10%? Tot això es complica molt ràpidament.

Per tant, ens espera un futur sense malalties genètiques, sense mosquits que transmetin la malària, algun tipus de distopia...?

— Es poden imaginar tota mena de futurs, alguns dels quals són possibles per la manera com funciona la ciència i uns altres pel que triem fer i el que hem triat fer en el passat. Ara bé, una sola dosi de moltes de les teràpies més innovadores, com la teràpia gènica, costa milions de dòlars. I això ja no té tant a veure amb la ciència, sinó amb l’economia. L’economia del CRISPR ens podria posar en un món en què pares rics decidissin editar els embrions dels seus fills, potser per protegir-los de malalties o potser per fer-los més intel·ligents. No som tan lluny d’això. Hi ha empreses que diuen que a partir de l’ADN d’un embrió poden fer prediccions sobre tota mena de trets, inclosa la intel·ligència. I això podria ser atractiu per a la gent rica. S’ha de dir que aquestes empreses també fan tota mena d’afirmacions ridícules. En tot cas, em preocupa que hi hagi molts nens a qui s’hagi manipulat genèticament per satisfer les ànsies dels seus pares rics. No crec que sigui una bona manera d’entrar en aquest món.

Per gestionar aquest futur possible, al llibre suggereix que hem d’entendre l’herència com una idea molt més àmplia que els gens.

— Als Estats Units hi ha una altra forma molt clara d’herència: l’enorme diferència entre la riquesa acumulada per famílies blanques i negres. Això ha sigut així moltes generacions. I aquesta riquesa afecta el curs de la vida d’un nen des que neix, des del punt de vista de l’atenció mèdica o l’educació, cosa que reforça la situació. És una herència cultural. No és l’ADN, sinó el resultat d’una injustícia històrica. Hi ha coses que podem fer per millorar la situació que no impliquen editar gens, sinó que són polítiques. La gent es fixa molt en l’edició genètica com una manera de millorar l’herència, però n’hi ha moltes altres que no impliquen incerteses biològiques. Tenim una llarga història i hem vist què passa quan s’intenta modificar l’herència per fer millor la gent. Per l’eugenèsia i els camps d’extermini nazis, sabem que no acaba bé. Per tant, hauríem de pensar de manera diferent.

stats