Societat 27/11/2020

Els crims masclistes castiguen més les dones grans

Amb els anys, es fa més difícil sortir de relacions violentes: tres de cada deu víctimes de feminicidis a les Balears tenien més de 50 anys

Alba Tarragó
6 min
Els crims masclistes castiguen més les dones grans

Palma“És cert que venc d’una època en què l’educació patriarcal estava molt marcada i en què no estava ben vist dir que la teva parella no s’ajustava a les teves expectatives”, reconeix Marta Onrubia. Té 52 anys i en fa un que va aconseguir deixar la seva parella, que la maltractava psicològicament. La seva família, quan els explicava què li passava, li contestava que “havia d’aguantar i adaptar-se”. A més, no haver-se casat i no tenir fills la feia, a ulls del seu entorn, “vulnerable”, perquè la parella la “podia abandonar”. No és cap excepció. El masclisme castiga més les dones més grans: tenen més problemes i emperons per demanar ajuda -per la seva formació-, pateixen seqüeles més dures de les agressions físiques i mentals, acumulen més càrregues familiars i socials... Tot plegat complica la sortida d’una relació violenta, fet que afavoreix que s’allargui, a vegades fins a l’extrem més brutal.

Gairebé dues de cada deu dones assassinades a les Balears per violència masclista tenien més de 60 anys: concretament, 7 de les 39 assasinades d’ençà que els feminicidis es compten per separat, des del 2003. Són un 18% de les mortes, i si s’hi compten les de més de 50 anys, arriben al 30% del total de víctimes de violència masclista. En el conjunt de l’Estat, les xifres de víctimes entre les dones més grans encara són més atles: només aquest any el 29% de les assassinades per parelles o exparelles entre gener i novembre tenien més de 61 anys; i un 48%, més de 51.

Dificultats afegides

Onrubia és madrilenya, però vivia a Eivissa des de feia 16 anys quan va demanar un trasllat a Mallorca a la feina, ara fa dos anys. Quan va arribar a Palma, una sèrie de circumstàncies la varen deixar sense lloc on viure i va decidir traslladar-se amb l’home amb qui s’havia començat a veure. Però pocs mesos després es va trobar “en una presó”, sotmesa a la gelosia i el control constant, també per telèfon, i sense llibertat per anar on volia i amb qui volia. Se’n va haver d’anar a viure a un hotel i va demanar la baixa a la feina. I quan va denunciar-ho a la Policia Nacional, la resposta que va rebre va ser: “Això és només violència psicològica”, explica. Una frase que l’ha marcada fins ara.

“És la primera vegada que puc xerrar de tot això sense plorar”, admet Onrubia amb orgull. De fet, assegura que la recuperació ja és més llarga que la relació en si mateixa, però no atura d’avançar. Per ara, diu que ja ha superat la culpa, però li queda pendent la por, que confia vèncer aviat amb treball personal i l’assistència psicològica que rep per part del Consell de Mallorca. “Cal destinar-hi més recursos, la demanda és més alta que l’oferta”, lamenta Onrubia.

“La violència masclista que pateixen les dones de 50 anys o més és de molt llarg recorregut”, adverteix la psicòloga i doctora en Ciències de l’Educació de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Carmen Orte, que també és experta en gènere i directora de la càtedra d’atenció a la dependència i promoció de l’autonomia personal. “Fa molts anys que viuen una situació de violència física, psicològica, sexual...”, però “la viuen amb vergonya i com una cosa que els ha tocat”, assegura. “Els problemes físics i emocionals s’amplien i cronifiquen en aquests grups d’edat”, confirma, i enumera els efectes en la salut: “lesions, mals de cap freqüents, insomni, asma, diabetis i síndrome del colon irritable”. La violència, a més, pot ser el percutor de malalties mentals com ara “trastorn de l’ansietat generalitzada o trastorn de l’estrès posttraumàtic”.

Orte explica que “a aquestes víctimes els costa reconèixer el control, la violència emocional i, fins i tot, el dany físic com a comportaments no tolerables en una relació saludable”. Ho relaciona, en part, amb “les expectatives tradicionals sobre el matrimoni i el divorci”. En aquests casos, el paper dels fills sol ser clau, tant per la seva presència com per l’absència. Si coneixen la situació de violència en què viu la mare, “són de vegades els que denuncien o l’animen a fer-ho”, però “quan no viuen a casa, eviten enfrontar-se a una situació que la mateixa víctima nega o minimitza”, indica Orte. L’experta afirma, a més, que aquest col·lectiu sovint no s’identifica amb les víctimes de les campanyes institucionals, “que solen adreçar-se a una dona jove amb fills petits que pateix sobretot violència física”. I els recursos de cases d’acollida “no es perceben com a adequats per a dones que han viscut tota la vida a la mateixa casa i al mateix barri”. Això, sumat a la possibilitat de perjudicar la parella amb qui han estat més de la meitat de la vida, fa que “no vegin clares les alternatives”.

Per tot això, les taxes de denúncia en aquest grup d’edat són escasses. No es pot saber quantes dones majors de 60 han denunciat ni a les Balears ni en el conjunt de l’Estat, atès que el Consell General del Poder Judicial no distingeix les dades per l’edat dels denunciants. Ara bé, la ‘Macroenquesta de violència contra la dona del 2019’, publicada pel Ministeri d’Igualtat enguany, revela que les dones de més de 65 anys són les segones que menys han denunciat qualsevol mena de violència masclista. Concretament, ho han fet un 24,2% de les que n’han estat víctimes. En manca de denúncies només les superen les joves d’entre 16 i 24 anys, que tot just arriben al 14,5%.

Segons la mateixa enquesta, a més, el grup de víctimes de més de 65 anys són les que menys han cercat ajuda per sortir de la situació de violència (un 25,1% dels casos), les que han explicat manco els fets al seu entorn (un 54,6%) i les que menys sovint han romput la relació violenta (un 49,9%). Malgrat això, un 17,8% de les enquestades de més de 65 anys afirmen que havien patit violència psicològica per part de parelles anteriors, i un 6,1%, violència física i sexual. L’informe del Ministeri d’Igualtat conclou que “les dones grans han ocultat la violència viscuda en la parella en major mesura que les dones de menor edat”.

Dependència econòmica

La dependència econòmica és un dels principals factors que aboquen encara més aquestes dones a la violència. La generació de les que ara tenen més de seixanta anys encara beu d’un context en què el més habitual era que els homes portassin el manteniment econòmic a la casa. No haver cotitzat a la Seguretat Social fa que no puguin optar a una pensió contributiva per jubilació i hagin de recórrer o bé a una de contributiva de viudetat -en cas que la parella hagi mort, reben una part proporcional de la seva cotització- o bé a una de no contributiva, adreçada a les persones sense recursos suficients per mantenir-se. Totes dues, però, són significativament inferiors a les contributives, que són de 1.078 euros al mes de mitjana a les Balears, segons les darreres dades del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions. En el conjunt de l’Estat, un 60% de les prestacions contributives les reben homes -amb una mitjana de 1.345 euros al mes- i un 40%, dones -amb una mitjana de 891 euros al mes-. Això suposa una bretxa econòmica de 454 euros mensuals. No és possible saber aquesta xifra en l’àmbit autonòmic, perquè el Ministeri no ofereix les dades segregades per sexe.

En canvi, les pensions de viudetat les reben en un 92% dones a tot l’Estat i suposen una aportació mensual de 654 euros de mitjana, en el cas de les Balears. Cal tenir en compte que totes les tipologies de pensió contributiva que no arriben al mínim fixat legalment, a més, poden rebre un complement a mínims. De totes les pensions contributives que es donen a les Balears, un 23% de les que reben les dones tenen complement a mínims, xifra que en el cas dels homes és gairebé la meitat: un 12%.

Les pensions no contributives, per altra banda, depenen de l’Institut de Majors i Serveis Socials i són les més baixes. En aquest cas, sí que hi ha dades segregades per sexe i comunitat: a les Illes Balears són de mitjana 390 euros mensuals i les reben en un 68% dones i en un 32%, homes. L’advocada experta en gènere Catalina Monserrat indica que la majoria de dones d’aquest tram d’edat arribava un moment que “es casaven i deixaven de fer feina”. Ara es troben que “no tenen cap patrimoni”. “Una pensió no contributiva són uns 400 euros. On vas amb això?”, es demana Monserrat.

El problema de la dependència econòmica està relacionat amb el de l’habitatge. Moltes, diu l’advocada, “han estat de lloguer tota la vida i no poden assumir-ne el pagament si se separen”. Una alternativa són les residències, però a les privades els preus són molt alts i a les públiques és molt difícil accedir-hi, afegeix. L’altra opció, en cas de patir violència masclista, són les cases d’acollida, que “no estan preparades per a dones grans”, segons l’advocada. Així, tot queda de la mà dels fills i familiars, als quals “se’ls acaba dient que acullin els maltractadors o les víctimes”. En definitiva, “no hi ha residències i serveis socials que puguin assumir aquesta gent”, conclou Monserrat, que reclama “més recursos socials i jurídics”.

stats