L'escriptor Sebastià Portell (segons la seva mestra, Aina Roig): “Era el centre d’una cort celestial de nines meravelloses”

PalmaTé la capacitat de fer sentir important qui és al seu costat, no jutjarà mai els sentiments de l’altre, no té prejudicis. És un gran conversador i, sobretot, escolta d’una manera admirable: “Quan era la seva mestra, i ho vaig ser de quart a sisè de Primària, ja veia que era un nin especial. Mirava diferent de la resta; mirava i escoltava d’una manera única. Els seus ulls sempre en volien més, esperava que li contassis qualque cosa més”. A l’escriptor Sebastià Portell (ses Salines, 1992) encara li surten espurnes dels ulls, perquè passejar, o conversar, o escoltar amb la mirada lluent és, gairebé, una manera de viure. Ens explica algunes coses d’ell qui va ser la seva mestra, Aina Roig.

Ho sabrà qui hagi llegit l’assaig Les nenes que llegien al lavabo (ARA Llibres, 2021), però per si de cas, Roig ho confirma: “Anàssim on anàssim, ell duia un llibre; i totes les estones que podia, llegia”. La lectura, “hàbit estimulat pel seu padrí, que era mestre i l’encoratjà moltíssim a llegir”, diu Aina, li va donar certes habilitats prematures que sorprenien la mestra cada dos per tres: “Record perfectament una activitat: havien de redactar un text només amb frases fetes. Els vaig donar un llibre i havien d’escriure una història que tingués sentit. Era difícil, però ell va aconseguir un text amb molta coherència”, conta, encara mig bocabadada; i menciona també un treball ben interessant que va fer Portell sobre el poeta eivissenc Marià Villangómez.

Si bé Sebastià era un nin dolç i calmat, no era gens discret. Aina Roig ho recorda com si fos ara: “Dins l’aula era la reina. Només eren dos nins, i ell era el centre d’una cort celestial de nines meravelloses. Eren perfectes”, diu la mestra, que no pot evitar que se li escapi la rialla; tampoc quan recorda que era un nin que feia tot el possible per escaquejar-se de fer Educació Física, que les Matemàtiques li generaven poc interès i que de Literatura, en sabia més que ella.

Sebastià va estimar els Beatles ben aviat, i podia dir de memòria el guió de la pel·lícula Matilda, que el tenia fascinat. Aquesta manera d’apreciar intensament les coses (les cançons, el cinema, els llibres, la gent) també és una singularitat pròpia del nin d’ulls lluents: “Tot ho feia, i encara ho fa, amb passió”, diu Roig. I amb passió es va aprendre la discografia de La Oreja de Van Gogh, seguint el rastre de Marian, una cosina gran de Sebastià.

Durant uns anys, mestra i alumne varen mantenir-se distanciats perquè així estava escrita la història. Però davant la possibilitat de canviar el guió, els nostres protagonistes s’hi varen aferrar de cop: “Em va enviar un correu i vàrem reconstruir el vincle. També em va proposar que fes d’Immaculada, un dels personatges de la seva obra de teatre Un torrent que era la mar (2013), quan jo mai havia fet d’actriu. És un dels millors i més grans regals que m’han fet mai. No podré agrair-li prou que em regalàs aquella experiència”, entona emocionada. L’amistat es va fer forta durant llargues passejades pel barri Gòtic de Barcelona: “És el millor conversador. No només això: quan el sent parlar pens que és increïble que un antic alumne meu sàpiga tantes coses i tingui tanta capacitat de transmetre. És una persona que et fa sentir bé, passes gust d’estar amb ell”.

Aina encara té més paraules grosses per a Sebastià, que va créixer a ses Salines amb son pare, sa mare i el seu germà petit: “Crec que ha modificat el poble: la seva manera de viure i veure el món han canviat la manera de viure i veure ses Salines”.