Mari Luz Esteban: "Estam saturades d'amor romàntic"

L'escriptora diu que per tenir una relació sana s'ha de negociar conjuntament i cada part ha de tenir projectes propis

María Luz Esteban, antropòloga (1959). Vinculada a diferents associacions i iniciatives feministes, les seves investigacions se centren en l'antropologia de la medicina, la feminista i la del cos i les emocions. És autora del llibre de poemes: 'La mort de la meva mare em va fer més lliure' i de l'assaig 'Crítica del pensament amorós'.

Com us posicionau amb relació a l'amor?

Intent fer un discurs contra l'amor que s'entén des del romanticisme, contra aquesta energia amorosa que sosté la nostra subordinació, el capitalisme, el consum, una organització familiar de convivència. Estic en contra d'aquest amor.

Deis que l'amor és important, però també hi ha altres coses. Quines coses?
L'amor existeix o no existeix. Però amb el que sí que podem treballar col·lectivament és amb la solidaritat, la justícia i el reconeixement. L'amor, en aquest sentit, no et pot resoldre totes les situacions, com un únic element. No es tracta de llevar-li importància, sinó d'ubicar-lo al seu lloc, de llevar-lo del mig.

Com es fa això?

Cal trobar una manera de parlar de les relacions amoroses que siguin útils per a les relacions en general. Hem de poder entrar i sortir de l'amor per poder pensar en l'amor. Entrar-hi i sortir-ne ens permet una estranyesa que ens serveix per poder reinventar-lo.

Utilitzau el concepte de pensament amorós.

Volia distanciar-me de l'amor romàtic que sempre ens du a la parella per veure com s'entén el subjecte en aquesta societat, la persona. Es creu que hi ha una mancança si no tenim amor, però del que es parla és de l'amor de parella o de l'amor de mare.

Com afecta les dones?

A les dones se'ns socialitza perquè estiguem pendents de la resta. La idea del subjecte humà com a subjecte mancat si no té amor impregna la nostra cultura, i les feministes també ho tenim interioritzat. La gent diu: "Està sola", perquè no té parella, sense mirar si té amics, o parents, o família; només es mira la parella.

I per què hi ha aquest pensament?

Té a veure amb la jerarquia amorosa. Dalt de tot, amb diferència, hi ha la parella, posteriorment l'amor patern, matern i, a molta distància, hi ha l'amor d'amistat o de veïns. Només s'ha de veure la quantitat de literatura que s'ha fet sobre la parella i quanta se n'ha fet sobre l'amistat. L'amistat sosté la nostra vida, jo ho veig en el feminisme claríssimament, però no li donam l'estatus de teoria, de pensament que donam a altres coses.

Com s'ha de plantejar una relació amorosa?

Hauríem de tenir criteris. La gent que fa 8.000 a l'Himàlaia es prepara i, si veu que les condicions ambientals no són bones, fan la volta. Amb l'amor passa el contrari: et diuen que t'has de deixar dur i ja sabràs espontàniament com ho has de fer. Homes i dones haurien d'estar pendents de si és positiu o negatiu per a ells. Quan no feim això, saps que no et va bé la teva relació, però continues. Sembla que posar càlcul a l'amor és dolent, i això no és així: has de viure la màgia de la relació, però, de la mateixa manera que fas una valoració del teu treball, de la vida, del teu barri, també l'has de fer amb les relacions per poder dir: estim molt aquesta persona, però això no em convenç, no em va bé.

Per què hem arribat en aquest punt?

El problema és com es construeix la identitat. La de les dones més que la dels homes es construeix amb relació a la resta, a donar molt i no esperar res a canvi. I així, passes a un segon lloc. Els homes estan centrats en els seus projectes personals i amb la certesa que algú estarà pendent d'ells. A un home no li fa falta que algú li digui que el cuidaran, sap que ho farà o la seva mare, o la seva parella o, si no, les seves amigues. És una cosa que es transmet sense dir-ho. Wendy Langford, en el llibre que es diu 'Les revolucions del cor', explica que hi ha una perversió, una tendència, que és que les dones maternalitzam molt les relacions i els homes les paternalitzen. Les dones estan excessivament pendents de les necessitats dels altres, fet que du moltes complicacions perquè no et centres en tu. I els homes paternatlitzen, aprenen a posar distància. Això en les relacions heterosexuals crea molta confusió, perquè ara estan i ara no estan.

I es pot tenir una relació amorosa sana?

Per escriure el meu llibre 'Crítica del pensament amorós', vaig demanar a dones feministes com era per a elles una relació bona. Hi havia moltes coincidències. Em varen dir que la negociació s'ha de fer conjunta. Les dues persones han de tenir un projecte propi. No és bo que una part tingui un projecte propi molt potent i l'altra persona no. Normalment són els homes els que el tenen. Això ja crea un punt de partida dolent.

Dels rols que s'han repartit sembla que a les dones ens ha tocat la pitjor part. És ben bé així?

Podem destacar en positiu el fet que les dones miram el món a través de l'amor, per exemple  ens és més fàcil mirar el que és col·lectiu. Les dones tenim molt de coneixement que els homes no tenen. De vegades els homes estan malament, en relacions que no saben manejar. No tenen coneixement sobre què està passant. En treuen profit, mantenen les seves relacions de poder, però això no és garantia de felicitat o satisfacció.

I què és el desamor?

El desamor en les dones és fonamental. Moltes, a partir de les seves crisis amoroses, han tornat cap a elles mateixes per veure què volen i què no volen. Els homes, com queno tenen aquesta socialització, estan perduts. No saben què passa. Als homes no se'ls socialitza per cuidar les relacions. No tenen aquesta atenció.

De què parlam quan parlam d'amor?

Quan es parla d'amor sembla que només parlam de sentiment, però és una manera de pensar, és una manera de sentir i d'actuar, va tot alhora.
Sabem poc que significa una relació amorosa, hi ha poc coneixement empíric i, d'altra banda, estam envoltats d'una ficció romàntica terrible. Estam a un metre de la realitat amb la fantasia, l'enamorament. Això no és tota la veritat. Estam saturades d'amor romàntic.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF