Fa unes setmanes Alba Tarragó ens va treure un somriure —un poc trist, sí— amb una peça sobre els nostres propòsits d’any nou. Hi analitzava els explícits propòsits per al 2026 d’una majoria d’usuaris de les xarxes que havien decidit “avantposar-se” obertament.

Si tothom compleix els seus balanços i propòsits d’any nou, el 2026 estarem més totes soles que mai. “Enguany, he decidit prioritzar-me a mi mateix”, “Vull cuidar-me”, “M’he proposat aprendre a dir que no”. Assistesc astorada a tot aquest reguitzell de mantres, que inunda el meu feed d’Instagram. El 2025 ha estat l’any de la paraula ‘narcisisme’, un concepte que fins fa no res estava desterrat del nostre vocabulari i que ens ha anat mel per trobar un substitut a ‘tòxic’. Si el 2024 tot era tòxic, el 2025 tot ha estat narcisista. I ja comença a fer pudor, aquest abús del terme, sobretot per part de qui decideix “avantposar-se”, a ell mateix, per damunt de tot.

Cada època té un model predominant d’individu, marcat per un perfil ideològic i estètic. A finals dels anys 60 i durant els 70 ens vam alliberar alegrement de la cotilla religiosa i vam combatre la dialèctica guerrafredista nuclear: marcava la pauta el "fes l’amor i no la guerra". Van caure corbates, les faldilles es van escurçar. Vam mirar a l’Orient amb curiositat espiritual. Hi havia obertura mental i optimisme ambiental. Crèiem en el progrés. Es volia fer lloc per a tothom en el festí d’un capitalisme per reformar, d’unes classes socials per igualar, d’una llibertat per expandir. La cosa no va anar ben bé així, esclar.