Hi hagué un temps que no eren els al·lots ni les famílies, els que triaven escola. Era l'escola, que els triava a ells. Parlam d'una Mallorca que no existeix, però que encara glateix dins les memòries dels que la visqueren i en els maresos molinats de les cases d'aquell temps que gosen romandre dretes enmig del desordre i el desfici d'avui.

Fa cinc dies, una de les columnistes més reconegudes de Le Monde, Sylvie Kauffmann, exeditora en cap del diari, publicava un fonamentat text d'opinió que posava en relleu els riscos per a Europa de la imminent presidència de Donald Trump: "Fins i tot abans de la inauguració, l'any Trump s'ha obert amb una ofensiva antidemocràtica i antieuropea liderada per [Elon] Musk", s'hi podia llegir.

Ha passat un any d'ençà que Javier Milei va prendre possessió com a primer president liberal-llibertari de l’Argentina. En el discurs inaugural d'esquena al Congrés, iniciava el mandat advertint que venien temps difícils, que el peronisme governant havia deixat “plantada” una hiperinflació i que l’única opció era un ajust econòmic ortodox. "Això impactarà negativament en el nivell d’activitat, el treball, els salaris reals i la quantitat de pobres i indigents”, anticipava sense pèls a la llengua davant d’una multitud que l’aclamava.

Si un ho pensa detingudament, i ho diu un economista liberal, la llicència de lloguer turístic no té raó de ser. Els habitatges d'una ciutat hi són per a acollir als seus habitants, actuals i futurs, no per a desplaçar-los sobre la base d'un turista que pot, en una setmana, permetre's un desemborsament extra que deixa fora del mercat al ciutadà local.

No és casualitat que mentre els pagesos omplien de tractors el centre de Barcelona cada cop sembli més plausible la reelecció de Donald Trump. Convertit en la metàfora tragicòmica dels descontentaments de la nostra època, el trumpisme és la punta de l’iceberg d’un canvi profund en les societats occidentals. El corrent de fons és una reacció contra els excessos del neoliberalisme que va llimar les classes mitjanes d’Occident. El gran pecat de les noves dretes ha estat dur aquestes angoixes al camp de les guerres culturals per embolicar la troca guerracivilista sense canviar el model socioeconòmic que els beneficia. El gran pecat de les velles esquerres ha estat haver desaparegut del mapa. I el gran pecat del centre, més d’esquerres (Joe Biden) o més de dretes (Nikki Haley), ha estat respondre amb fórmules gandules per intentar que semblés que alguna cosa canviava, mentre tot continuava igual. Quan els treballadors del Cinturó de l’Òxid de Detroit demanaven proteccionisme, ho demanaven de debò. Quan els pagesos catalans demanen proteccionisme, també.

Va passar ara fa tot just vint anys, el 19 de gener del 2004, i és un dels esdeveniments intel·lectualment més rellevants del que portem de segle XXI. La trobada entre Jürgen Habermas i Joseph Ratzinger es va produir a l'Acadèmia Catòlica de Baviera a Múnic i tenia com a objectiu discutir “les bases morals prepolítiques de l'estat liberal”. No som precisament davant d'un tema qualsevol, sinó potser de la qüestió dels nostres dies: sota la voràgine de la política de partits, sota les estructures de la democràcia, sota les inèrcies de les institucions... hi ha realment alguna cosa? Tot just al cap de vint anys, el sociòleg Emmanuel Todd –el que va predir el 1976 amb pèls i senyals la caiguda de l'URSS– diu que, si més no a Occident, només queden conceptes zombis, grans buidors. És a dir, nihilisme. Ho explica en un llibre que va publicar Gallimard el desembre passat, i que crec que encara no s'ha traduït: La défaite de l'Occident. Després hi tornarem. 

Serà interessant descobrir els propers mesos si el nou president de l'Argentina, Javier Milei, és pinochetista o thatcherista. O sigui, si és més del pare o més de la mare. A Augusto Pinochet i a Margaret Thatcher no se'ls pot encaixar en un mateix patró: ell va ser un dictador assassí que va guanyar el poder amb un sagnant cop d'estat; ella va ser primera ministra gràcies a les victòries electorals. El cas és que tots dos s'admiraven mútuament i tots dos tenien els mateixos objectius. Tots dos, com Milei, ho van apostar tot al neoliberalisme.

El meu pare era la personificació de l'individu liberal, una esplèndida ironia per a un marxista de tota la vida. Per guanyar-se la vida, venia la seva mà d'obra al cap d'una planta siderúrgica a Elefsina. Però aprofitava les pauses dels àpats per passejar alegrement pel pati a l'aire lliure del Museu Arqueològic de la ciutat, on admirava el descobriment d’esteles antigues que indicaven que els tecnòlegs de l'antiguitat estaven més avançats del que es pensava.

Fou l’1 de desembre del 1822, ara fa tot just dos segles. A la vila de Campos es va produir un aixecament contra les autoritats liberals del moment –era el fugaç Trienni Constitucional– i en favor de la restauració de l’absolutisme de Ferran VII, la tirania del qual era aclamada pel poble amb l’expressió “Visquin les cadenes”, manifestant la seva alegria de ser governats amb mà de ferro. Aquella aventura va sortir malament, si bé el monarca acabaria aconseguint el seu objectiu l’any següent, gràcies a la intervenció estrangera dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que va anul·lar el breu experiment liberalitzador.

El gurú del liberalisme Francis Fukuyama, famós per haver predit un final de la història que no es va produir arran la caiguda del comunisme, entona una mena de mea culpa en el seu darrer llibre, El liberalismo y sus desencantados (Deusto, 2022). El motiu principal és que considera que la deriva del liberalisme original cap al neoliberalisme ha tingut efectes catastròfics en les societats occidentals. Fukuyama intenta situar-se en un punt equidistant i criticar per igual conservadors i progressistes, però no cal ser un linx per veure en les pàgines d'aquest interessant llibre que l'amenaça real al liberalisme actualment prové més del que anomena dreta etnonacionalista que de les teories identitàries de l'esquerra, és a dir, més de les polítiques d'Orbán o Donald Trump, que sí que atempten contra principis clau com la igualtat dels humans, que de les polítiques de gènere o els estudis racials que han proliferat als campus nord-americans i que ell veu amb certa prevenció.

En qüestió de cinc dies la presidenta del PP balear, Marga Prohens, ha compartit escenari a Mallorca amb les dues personalitats que representen els dos esperits del partit en l’àmbit estatal. Divendres 23 de setembre, amb la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, i dimarts 27, amb el líder de la formació, Alberto Núñez Feijóo, en una visita al mercat de Pere Garau un dia després de reclamar la rebaixa de l’IVA als aliments bàsics –una oportunitat per visibilitzar la proposta fiscal. Ayuso representa la part més liberal del partit i té una retòrica més de confrontació amb el govern i el socialisme, i Feijóo, la imatge de la moderació, de la gestió i d’un regionalisme descentralitzador, prové d’una comunitat –Galícia– perifèrica i amb dues llengües cooficials, com les Balears.