"Si no tenim català, no som res, no tenim res". Aquesta és una de les afirmacions més contundents que Carles Rebassa ha fet aquest dijous en el pregó inaugural de la 37a Setmana del Llibre en Català de Palma. L'escriptor mallorquí ha convertit la defensa de la llengua en el fil central del seu discurs i ha fet una crida explícita a no canviar de llengua en les situacions quotidianes: "L'acte democràtic de no canviar mai de llengua al nostre país".

Una dotzena de novetats de llibres d’autors de les Balears, la majoria d’ells també de segells editorials de les Illes, integren aquesta selecció de títols per a la nova temporada. Us els presentam quan són a punt de tenir lloc les edicions de les dues grans trobades anuals dedicades al llibre en català: la Setmana de Barcelona, entre els dies 18 i 27, que tindrà presència illenca, i la Setmana de Palma, del 24 al 27, als jardins de la Misericòrdia. Aquests són alguns dels llibres que els lectors podran trobar a tots dos esdeveniments, i també a les llibreries de les Illes: narrativa distòpica, històrica i d’intriga; assaig sobre personatges i tradicions; poesia de continguts inquietants; teatre de signe divers i una combinació d’imatges i de ciència.

Concha Alós és l'única persona que ha guanyat el premi Planeta dos pics i, tot i això, tant la seva figura com les seves obres encara esperen justícia. Si bé la primera vegada, amb Los enanos (1962), el premi va quedar impugnat perquè Plaza & Janés va reclamar-ne els drets –Alós havia presentat el manuscrit a l’editorial i en un primer moment el varen rebutjar per tenir idees massa socialistes–, dos anys després el va guanyar oficialment amb Las hogueras (1964).

Feim un exercici. Si ens referim a Concha Alós, qui reconeix aquest nom? I per presentar-la, quin títol ens sona més familiar: el d’exparella de l’escriptor i periodista Baltasar Porcel o el de doble guanyadora del premi Planeta en ple franquisme (un mèrit que ostenta només ella, per cert). El moment de canvis que li va tocar viure, el càstig masclista i el seu alzhèimer varen contribuir al fet que avui encara no estudiem Alós igual que les seves contemporànies de la Generació del Mig Segle –la dels anys 50 o els Nins de la guerra–, com ara Carmen Martín Gaite, Ana María Matute i Carmen Laforet, i molt manco que a ells, Camilo José Cela, Juan Marsé i els germans Goytisolo. Alós va néixer a València el 1922, va viure a Palma en els anys 50 i va morir a Barcelona el 2011, on hauria acabat enterrada en una fossa comuna, si no hagués estat perquè tenia una molt bona amiga: Maria del Mar Bonet.

La literatura en català tornarà a prendre els jardins de la Misericòrdia de Palma del 24 al 27 de setembre amb la 37a edició de la Setmana del Llibre en Català. La cita reunirà una trentena de participants i una vintena d’activitats, amb noms com Dolors Miquel, Biel Mesquida, Empar Moliner i Laura Gost.

La presidenta del Govern, Marga Prohens, ha expressat l'enhorabona a l'escriptor Sebastià Alzamora, que ha estat guardonat amb el Premio Nacional de p

Walter Benjamin ens va ensenyar que les obres d’art, en veure-les reproduïdes en un llibre o en una postal, perden ‘l’aura’. És obvi que una reproducció pot ser boníssima, fins i tot absolutament fidel als colors i a les mides originals –en el cas d’una pintura–, o que l’observador pot fer-se una idea molt cabal del que és, per exemple, la Mona Lisa. 

Joan Miquel Oliver enceta la represa literària amb un nou treball literari que confirma, amplifica i engrandeix la seva cosmovisió única del món i de la bolla: La vida no són matemàtiques a La Magrana. Es tracta d’un llibre, en efecte, difícil d’encasellar i, precisament per això, decididament estimulant. Més que una successió convencional de relats, el volum es construeix a partir d’ocurrències, anècdotes, intuïcions, dèries, troballes, curolles, bromes, conyes i petites epifanies que es van desplegant amb una llibertat insubornable. Dir que són ocurrències no és, en cap cas, una objecció: és una manera de dir i de reconèixer la singularitat d’una literatura que no necessita sotmetre’s a les convencions narratives per acabar essent original. Oliver escriu com qui obre finestres inesperades a la realitat i hi deixa entrar tot allò que habitualment queda fora de camp. I en aquest univers tan personal hi poden aparèixer, amb la mateixa naturalitat, el quiosc Alaska, l’enyorat mestre Toni Artigues, n’Alexandra Schneider i en Jaume Ripoll, de Filmin, convertits tots dos en peces clau d’un univers personal en què el quotidià, l’absurd, la deriva i la revelació conviuen amb alegria de revetla.

Llucia Serra Ferre (Eivissa, 1992) acaba de guanyar el premi Ciutat de Manacor de poesia amb Et dibuix un portal in media something (i tu t’hi ajoques). Establerta a Mallorca des de l’adolescència, és filòloga, professora d’institut a Son Servera i té una editorial de jocs de taula en català, Dino Ludens. Perquè el lector es faci una idea de la seva escriptura, a Et dibuix un portal..., cita i parafraseja un poema d’Antonina Canyelles que diu: “Tu pots dir la meva barca, però les veles sempre són del vent”. La versió de Llucia Serra queda així: “Tu pots dir casa meva / però les terres / sempre són del banc”. El poema es titula ‘Idealista’.

Toni Planissi (Manacor, 1973) és un home discret i un autor extraordinari. Una modèstia que ràpidament es disol quan es comencen a fullejar les pàgines de la seva nova novel·la gràfica Todas las mentiras conducen a la verdad, la història de dos mons enfrontats per defensar una realitat que cadascú creu pròpia i insubornable. Una crítica irònica a la política, la religió i les bases d’unes veritats acordades, però molts cops sostingudes en mentides.