<![CDATA[Ara Balears - literatura]]> 10 <![CDATA[La força d’una veu exiliada entre les barques]]> Lluís Servera Sitjar no és només una de les més bones persones amb qui puguis tenir la sort de topar, és també un home actiu que ha defensat projectes especials talment la revista de traduccions Superna, un poeta que sens dubte s’ha de tenir en compte per la qualitat dels seus versos plens de saviesa, un traductor d’absoluta referència que ens ha proporcionat excepcionals obres, un autèntic ambaixador cultural entre els Països Catalans i Itàlia. La seva darrera bella tasca ha estat traslladar a la nostra llengua La barca, primeríssim llibre del magnífic poeta Mario Luzi, per a l’emblemàtica col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central. No és la primera volta que gaudim de Luzi en català –ja que el mateix Servera Sitjar en va traduir La Passió. Via Crucis al Colosseu per a La Fosca de Lleonard Muntaner, Editor– però l’aparició de La barca és una excel·lent excusa per tornar-hi: les millors lectures són relectures. 

]]> <![CDATA[Contra la llarga i fosca nit del franquisme]]> No cal ser cap lluerna per tenir la consciència que el pèndol de la Història torna a oscil·lar cap a una repugnant pujada de les dretes i de les ultradretes, una autèntica vergonya que confirma que els éssers humans som un animal idiota que travela moltes voltes amb la mateixa pedra. Davant d’això, i tot i que a vegades sembli que la literatura catalana sol oblidar-se de les realitats particulars i col·lectives, hi ha franctiradors que es resisteixen a sucumbir a les inèrcies i misèries generals. És el feliç cas d’un escriptor de raça que, en efecte, no concep la vida sense escriure: Joan Cavallé. El prolífic i respectat autor de Tarragona publica una nova i magnífica i necessària novel·la com és La nit (Angle Editorial). Plena de símbols, metàfores, documentació i picades d’ullet a grans obres de la cultura universal, La nit ens convida amb consciència a endinsar-nos en la llarga i fosca nit del franquisme i de l’horror d’una dictadura cruel i assassina dominada per Sa Excremència, el tirà més vell d’Europa, tal com el va anomenar sàviament Joan Brossa, tan hàbil que, tot i marxar a l’altre barri, ho va fer prou bé per embastar el vil negoci de tal manera que tot quedàs lligat i ben relligat. Així s’enceta el periple de Cavallé: després d’un vers de Raimon que dona títol al volum, penetram les òrbites d’un jove estudiant que participa d’una xarxa clandestina i que té una missió que ha de dur a terme en etapes, ell és el nostre Virgili en un infern social fonamentat en la por.

]]> <![CDATA[Cuirassats]]> Darrerament he tornat a Friedrich Nietzsche i al seu poderós Ecce homo amb traducció de l’enyorat J. M. Terricabras a la desapareguda Accent Editorial. En un dels passatges més vibrants, el filòsof alemany que feia servir un martell per pensar i per escriure recorda un cim de decadència personal –poc abans de posar-se a escriure Humà, massa humà com a antídot– quan es va abocar a mètriques antigues amb meticulosa precisió i ulls malalts. Quin oi. Coincidesc amb ell: en efecte, perdre temps i esforços amb mètriques antigues i rimetes estantisses, reaccionarisme cultural que coincideix amb el reaccionarisme polític actual, és sinònim de decadència, i tal agonia, aquests darrers temps, fa l’efecte de prendre fua i volada al nostre voltant, sobretot entre les generacions més joves, que semblen haver sortit velles de l’ou. Per combatre tanta estultícia, tanta curtor de mires, convé llegir obres que desperten sentits nous, que es creen a partir de la independència més radical i d’una expressivitat rica en recursos i matisos, llibres amb l’originalitat com a fonament absolut i amarats d’obstinació d’escriure contra tot, malgrat tot. Poques obres combreguen més amb aquests principis que la de Lluís Maicas, un dels escriptors més prolífics, genuïns i singulars de la literatura catalana a cavall dels segles XX i XXI.

]]> <![CDATA[“En poesia fa por incloure humor; pot parèixer que banalitzes el que escrius”]]>

Llucia Serra Ferre (Eivissa, 1992) acaba de guanyar el premi Ciutat de Manacor de poesia amb Et dibuix un portal in media something (i tu t’hi ajoques). Establerta a Mallorca des de l’adolescència, és filòloga, professora d’institut a Son Servera i té una editorial de jocs de taula en català, Dino Ludens. Perquè el lector es faci una idea de la seva escriptura, a Et dibuix un portal..., cita i parafraseja un poema d’Antonina Canyelles que diu: “Tu pots dir la meva barca, però les veles sempre són del vent”. La versió de Llucia Serra queda així: “Tu pots dir casa meva / però les terres / sempre són del banc”. El poema es titula ‘Idealista’.

]]> <![CDATA[Toni Planissi: "És una història de personatges tan preocupats per construir la seva veritat, que l'acaben oblidant"]]>

Toni Planissi (Manacor, 1973) és un home discret i un autor extraordinari. Una modèstia que ràpidament es disol quan es comencen a fullejar les pàgines de la seva nova novel·la gràfica Todas las mentiras conducen a la verdad, la història de dos mons enfrontats per defensar una realitat que cadascú creu pròpia i insubornable. Una crítica irònica a la política, la religió i les bases d’unes veritats acordades, però molts cops sostingudes en mentides.

]]> <![CDATA["Incomoda la violència que comporta qualsevol desig"]]>

El poeta mallorquí Marcos Augusto debuta com a novel·lista amb Te hice dios (Random House), una obra que explora el desig, la malaltia, la culpa i els límits morals a partir d'una història tant incòmoda com ambiciosa. Dos homes es coneixen en un xat a la recerca de sexe, però la trobada va més enllà: un es vol infectar de VIH —és un dels anomenats bug chasers— i l'altre li promet que així serà. És el punt de partida d'una relació marcada pels impulsos destructius, les mentides i la necessitat d'estimar i de donar sentit a la pèrdua. Parlam amb l'autor sobre literatura, amor i els límits de la ficció.

]]> <![CDATA[Un raig de sol com un xanglot de raïm rosat]]> Fa bastant de temps que consider Ramon Ramon un dels autors més destacats de la literatura catalana contemporània. He aclamat amb furor obres seves com l’excepcional Els temps interromputs a Edicions del Buc i llegesc els seus dietaris amb la mateixa avidesa que m’impulsa davant títols canònics del gènere com els que ens han proporcionat Maria Aurèlia Capmany, Feliu Formosa i Lluís Maicas. L’últim volum del cicle vivencial de Ramon Ramon va ser el colpidor i inspirador L’any dels cinquanta. Dietari 2020 a Lleonard Muntaner, Editor. Es tracta d’una obra molt ambiciosa que el confirma com un autèntic mestre de la precisió. Lluny de convertir el confinament per la covid o l’arribada a la cinquantena en mers motius autobiogràfics, el savi escriptor transforma tals experiències, la col·lectiva i la personal, en pilars que el propulsen cap a una mirada que s’expressa amb lucidesa clarivident sobre el pas del temps, la situació actual dels Països Catalans a través de paisatges ultralocals amb ressons universals, l’acte d’escriure en aquest dur segle XXI i la fràgil condició humana. Poques intel·ligències tenen el poder d’elevar la quotidianitat a la categoria d’idea refinada, compartida, i Ramon Ramon n’és un savi i eloqüent posseïdor.

]]> <![CDATA[Els llegats que dormisquegen dins nostre]]> Corcs, d’Olívia Lund a Nova Editorial Moll, és una irrupció literària singular, una primera novel·la gens primerenca que aborda els records, la memòria, l’herència i la identitat des d’una perspectiva radicalment viva i imaginativa. A través de la figura de na Glòria, la protagonista, l’autora construeix una trunyella de relats en què els distints passats no són territoris clausurats o deslligats, sinó una única presència invisible i activa que batega sota la complexa i caòtica superfície present. Els gestos repetits, les obsessions, els mots, les condemnes i les extravagàncies de generacions anteriors emergeixen de manera inesperada, com si tot constructe familiar fos fet de matèria orgànica que mai no deixa de transformar-se en l’alquímia de les metamorfosis. Lund converteix els llegats latents en una força poderosíssima que travessa cossos, espais i èpoques, i suggereix que allò que consideram íntimament nostre sovint és també el ressò de moltes altres existències que ens han precedit, precepte filosòfic que encaixaria amb les concepcions nietzscheanes de l’etern retorn.

]]> <![CDATA["La cuina tradicional ha quedat relegada a ocasions especials, ja no és al dia a dia"]]>

Hi ha cuines que no només alimenten, sinó que expliquen qui som: les que es transmeten en silenci, de generació en generació, i que viuen en la memòria abans que als llibres de receptes. D’aquest fil invisible parteix Una cuina a cada casa, el llibre de Pau Gómez Calvo, que combina records, receptes i reflexió per reivindicar un llegat domèstic que, segons l’autor, es troba en plena transformació.

]]> <![CDATA[D’això també vull parlar]]> M’alegra que els darrers temps estiguin essent benignes, fins i tot feliços amb guardons merescudíssims com el XXVI premi Jaume Fuster que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, per a Dolors Miquel, una autora imprescindible sense la qual no s’entenen els finals del segle XX i els inicis del segle XXI de la literatura en llengua catalana, i ara ens ho torna a demostrar amb un dels llibres més impressionants, sense cap mena de dubte, que sortiran enguany: El pit adormit, a Edicions 62, amb preciosa coberta de Miquel Barceló.

]]> <![CDATA[Passions de risc]]> Els subterranis és una de les obres més febrils i emocionalment exposades de Jack Kerouac, una novel·la que converteix l’experiència amorosa en una vertiginosa exploració dels límits de la identitat, del desig i de l’autodestrucció. Lluny de la dimensió itinerant, psicogeogràfica i mítica d’A la carretera, Kerouac dirigeix aquí la mirada cap a un univers més íntim i vulnerable, inspirat en la seva complexa relació amb Alene Lee, aquí transformada en la figura magnètica i inabastable de Mardou Fox, una esbalaïdora afroamericana deu anys més jove. El resultat és un text escrit amb la intensitat d’una confessió urgent, en què cada frase sembla perseguir el ritme accelerat de la pensa i de la passió, i l’emblemàtic autor aconsegueix capturar la fragilitat dels vincles humans quan es veuen atrapats entre la fascinació, la dependència i la por de la pèrdua.

]]> <![CDATA[Teixesc jo i l’aranya balla]]>

A tota hora és pertinent llegir un elogi de la literatura com el que fa Santiago Alba Rico a les pàgines del seu darrer llibre. Ens dibuixa mapes per viatjar a diferents “països literaris”, però no ho fa com un crític literari, sinó com un contador d’històries. És la meravella de la literatura, els llibres ens permeten tornar a contar les seves històries un pic i un altre, a vegades fidels, a vegades amb traïdoria. De fet, no deixar de parlar dels llibres, també dels que foren escrits fa molta estona, és el que possibilita que ens continuïn interpel·lant. Alba Rico posa en diàleg sis parelles d’autors, fent una espècie de genealogia de la seva sensibilitat com a lector. Kafka i Potter, Melville i Hergé, Dickens i Cervantes, Dostoievski i Hašek, Shelley i McCullers, Austen i Proust. Tenim a les mans un llibre de llibres.

]]> <![CDATA[Terres rares]]> Després d’onze anys de silenci editorial –que en el fons no vol dir que el poeta hagi estat callat, com ell mateix dona a entendre al magnífic pròleg que actua de boca d’entrada, ja que en realitat tot aquest temps ha estat congriant l’esdeveniment, esperant el millor instant i preparant-se per a l’esclat talment el bon caçador– Emili Sánchez-Rubio publica un nou poemari: Terres rares a la deliciosa col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner, Editor. Ho vull dir de bell antuvi: es tracta d’una obra colossal, visionària, prodigiosa que confirma l’autor com un dels millors de la seva generació. Per tant, ens trobam davant d’un retorn dalt de tot, d’un autèntic renaixement, d’un ressorgiment que mereix tota la nostra atenció i passió. Llegint aquestes pàgines il·luminades per una saviesa extrema he re-cor-dat, tornar les coses al cor, segons el centenarial Blai Bonet, com de molt m’ha fet al·lucinar sempre la proposta lírica d’aquest profeta nascut a Ciutat de Mal el 1983 que ha estat Nigromant i que ara torna com a Alquimista o, millor encara, un Presocràtic del Futur, un Científic Oracular.

]]> <![CDATA[Ricard Ruiz Garzón guanya el premi Guillem Cifre de Colonya]]>

L'escriptor barceloní Ricard Ruiz Garzón ha estat proclamat guanyador del XLV premi de narrativa infantil i juvenil Guillem Cifre de Colonya 2026 per l'obra Trenta pares vaig tenir (i encara me'n queden dos), una novel·la adreçada a lectors d'entre 8 i 14 anys que combina humor, fantasia i reflexió sobre la família.

]]> <![CDATA[Literatura automàtica]]> Arran d’un recent cas de plagi d’un article en l’àmbit català, que el falsari atribuïa a una mala jugada que li hauria fet la IA, i a un premi literari anglosaxó prou important, que hauria guanyat un autor fent servir també la IA, s’ha tornat a parlar en el món de la creativitat literària de què farem a partir d’ara amb els textos que vulguin circular pel món, l’autoria dels quals pugui ser qüestionada en virtut del seu possible origen algorítmic. 

]]> <![CDATA[“Damunt un escenari, és impossible morir millor que Isolda”]]>

Aquest dimecres 3 de juny i en el marc de la Fira del Llibre de Palma, a la plaça d’Espanya, Pere Estelrich i Massutí presentarà el seu recull d’articles amb un denominador comú i un títol prou eloqüent: Cròniques Wagnerianes, editat per Edicions Documenta Balear dins la col·lecció Menjavents. Estelrich no necessita introducció. És conegut per mèrits propis. Matemàtic, escriu, divulga i escampa sapiència pertot arreu: als diaris, a la ràdio o sigui on sigui que requereixin els seus coneixements. Escriu com parla, clar i entretingut, com només ho pot fer qui collporta un bagatge de molts anys i no poca feina, feta amb passió, la que indiscutiblement transmeten les seves paraules.

]]> <![CDATA[Pregó reivindicatiu de Fades a la Fira del Llibre de Palma: "La cultura no es protegeix com un dret"]]>

El grup mallorquí de música urbana Fades inaugurà aquest divendres la 44a edició de la Fira del Llibre de Palma amb un pregó marcadament reivindicatiu en defensa de la llengua catalana, la cultura local i el paper dels creadors joves. El trio, format per Àngel Exojo, Ferran Pi i Vicenç Calafell, aprofità l'acte inaugural per reclamar més suport institucional a la cultura feta en català i per denunciar les polítiques que, a parer seu, contribueixen a afeblir-ne la presència pública.

]]> <![CDATA[La intel·ligència superdotada de les flors]]> “La humanitat, gairebé tota, ha perdut el valor natural” és una de les moltes i valuoses sentències que inunden conceptualment, i amb tota la raó i urgència del món, l’acabat de sortir i excepcional poemari de Laia Malo: Rum-rum a la prestigiosa col·lecció Jardins de Samarcanda del segell Cafè Central. Dic que és excepcional perquè en efecte ho és: l’autora fa un salt brutal cap endavant en la seva trajectòria i ens brinda el seu millor llibre, un volum sedimentat i alimentat per totes i cadascuna de les múltiples tasques de la poeta, ja que a més a més de traductora de l’anglès i del rus, Malo també tradueix altres llenguatges del globus, sobretot els dels fascinants universos dels insectes, perquè entenguem i copsem altres realitats més enllà de les superfícies de les coses. Al costat de denúncies necessàries com les ja exposades hi ha, alhora i en tot feliç moment, un ferm sentiment d’esperança: la irrenunciable il·lusió que encara és possible un canvi que meni a una nova consciència global d’imprescindible retorn al medi natural. De fet, la poeta, més ambiciosa que mai, convida a una refundació de tota la Cultura enfront de la Natura: “En el principi fou el Verd”. I no, no es tracta només d’una troballa verbal fulgurant, és l’esperit renovador d’un llibre magnífic construït a partir de prodigiosos biopoemes polítics, no pas els primers en literatura catalana però sí els millors fins ara sense cap dubte.

]]> <![CDATA[Nova beca per a escriptors: 500 euros, 10 dies a un hotel de Magaluf i residència literària]]>

El Festival de Literatura Expandida de Magaluf (FLEM) ha convocat la primera residència literària a la localitat, un programa que ofereix dues beques de creació de deu dies de durada per a escriptors que treballin en llengua catalana i anglesa. Les residències tindran lloc a l’hotel Innside Calvià Beach i inclouen allotjament, desplaçament, una dotació econòmica de 500 euros i la participació en la pròxima edició del festival. El termini de presentació de sol·licituds estarà obert fins al 15 de juny, i les candidatures s’han d’enviar a través del formulari disponible a la pàgina web del certamen.

]]> <![CDATA[Neix la Fundació Jaume Santandreu, que tindrà la seva seu al barri del Barracar de Manacor]]>

El llegat social i literari de Jaume Santandreu i Sureda pren forma amb la creació de la Fundació que duu el seu nom. Una entitat que tindrà la seu a Manacor, a la barriada del Barracar i que està pensada i es compromet a preservar i difondre tant la tasca de Santandreu en l'àmbit de l'exclusió social a Mallorca (amb l'objectiu de continuar amb el legat encetat a Can Gazà) com el seu llegat literari.

]]>