Ja n’hem tingut prou. Prou de clean look, de metxes baby lights, de trad wives, de la tornada al misticisme i al recolliment, als beixos i al blanc Cloud Dancer. Prou de matxa lattes, de barre, de playlists Pop Pilates Princess. Prou d’aquest tuf conservador que ho impregna tot i s’escampa com un gas inodor, que ens adorm, a poc a poc. Prou d’aquesta evangelització dels bons costums, de la introspecció, de les rutines saludables, silencioses i sense ressaca.

Vist avui, el 8 de març del 2018 queda molt més lluny que fa set anys. En aquell moment ens pensàvem que la gran onada que començava a créixer seria l’onada imparable, la definitiva. Era la gran onada. Els carrers es van omplir d’indignació col·lectiva i de revolució. L’onada s’aixecava imponent. El món sencer es banyava en un moviment que venia de lluny, d’onades que van anar trencant murs per obrir-nos pas a les dones que veníem al darrere. Però les que veníem vam topar amb més murs, els vells que encara no havien caigut. I, com les nostres predecessores, vam ensopegar amb els fonaments, amb els pilars del patriarcat arrelats al planeta, com si no hi hagués una altra possibilitat de vida que la violència i la discriminació sistemàtica cap a les dones; amb aquesta organització social que encara preval, la que els homes van decidir com seria, no només sense demanar l’opinió de les dones sinó prohibint a les dones tenir una opinió. I després les van titllar d’ingènues. Sobre aquest pilar desastrós creix ara un nou ordre mundial, que és més antic que l’anar a peu. Amb dones liderant les extremes dretes perquè puguem sentir allò de: “Les dones, quan són dolentes, són molt més dolentes que els homes”. En dolenteria es veu que sí que estem ben valorades. És curiós. Però com a curiositat diré que el feminisme defensa la igualtat. I ja ens sap greu que les dones ens haguem d’igualar per l’extrema dreta i no per l’esquerra, però el feminisme no fa dones bones o dolentes. Ni fa les dones millors que els homes. La gent que pensa que quan som dolentes, som més dolentes, és la mateixa que creu que les feministes som unes pesades. És la mateixa gent que sosté que una de cada dues dones ha patit violència masclista a Espanya perquè elles la provoquen, que els feminicidis es perpetuen perquè la gelosia mata i que la bretxa salarial augmenta perquè les dones no volen càrrecs de responsabilitat. I tots vivim en aquest món.

S’ha escrit molt, ja, del cas Pelicot, el d’aquest marit, pare i avi en aparença amant de la seva família que està sent jutjat per haver disposat, durant deu anys, del cos de la seva dona inconscient per oferir-lo a violadors desconeguts. S’ha qualificat Dominique Pelicot d’“enigma”, de “delinqüent execrable”, de “monstre”, d’exemple paradigmàtic de la “masculinitat tòxica”... Ell mateix ha admès la seva culpabilitat, tot i trobar raons que li semblen explicar els seus actes i, en part, doncs, pal·liar-ne la gravetat. Fent seva de manera esfereïdora la cèlebre frase de Simone de Beauvoir, ha dit que “no es neix pervers, sinó que s’arriba a ser-ho”. Com intenta demostrar la seva defensa i les d’altres acusats en el mateix judici, diu que va patir maltractament i abusos durant la seva infància, que allò que el movia era una “addicció”, que no odiava la seva dona sinó que l’“estimava malament” o que ella el deixava sol amb una certa freqüència per visitar els seus nets a París, entre altres excuses més o menys elaborades que anirem sentint a mesura que avanci el judici. Com es fa sovint en aquests casos (només cal veure el tractament que certs mitjans donen ara mateix a un futbolista condemnat per violació que necessita “oblidar” el tràngol de la presó i el judici fent vacances de luxe amb la seva dona), els acusats es presenten com a víctimes, sigui del seu propi entorn, de la premsa, de les xarxes socials o del “sistema”.

El punyent drama Custòdia compartida va llançar el 2017 la carrera com a director del francès Xavier Legrand (Melun, 1979). El seu nou film segueix un aclamat dissenyador de moda a qui els pecats del seu pare arrosseguen a l'abisme. El sucesor, ja en cartell, acompanya l'espectador en una voràgine de girs i revelacions que donen forma a la pel·lícula més imprevisible de la temporada.

En el cas Alves sembla que els canvis de versió del futbolista, juntament amb la constància en la declaració de la víctima, les proves aportades i els testimonis que han declarat aquesta setmana han empès l’advocada de la defensa a parapetar-se rere el darrer salvavides: l’atenuant d’embriaguesa davant les acusacions de violació. Segons aquest nou relat, l’estat d’embriaguesa del futbolista minvava les seves capacitats cognitives i per tant no era conscient dels seus actes.

Després del debat que va provocar la sèrie documental Generació porno de TV3, aquestes darreres setmanes també s’ha parlat de la hipersexualització a les xarxes socials, les models generades per IA amb milers de seguidors o les imatges d’infants modificades amb IA per a consum pornogràfic. Vivim a l’era de l’hipersexe. És l’esclat d’un sexe-fantasia hipertròfic, un sexe-consum mediatitzat que va afegint capes de distorsió –que sobretot perjudiquen les dones i els més joves–. Mentrestant, els beneficis econòmics dels que són a l’altra banda de les pantalles, de les nostres fantasies, continuen augmentant. Un "M’agrada", un match, un missatge, una visualització més. I a fer caixa. 

Quan fa 34 anys de la caiguda del Mur de Berlín, ressonen tots els altres murs del món. Els visibles, que són molts, i els invisibles, que encara són més. Els murs pretenen protegir o defensar. Ens passem la vida intentant fer-los caure i construint-ne de nous. Sempre són molt menys sòlids del que pensem perquè així que s’aixeca un mur se'n comencen a detectar les primeres escletxes. No hi ha murs sense clivelles. Els murs que es construeixen per evitar el dret que tota persona té de circular lliurement i triar la seva residència, no frenen les persones a l'hora de travessar fronteres, per més que s’hi juguin la vida i ningú no defensi els seus drets. Els murs que s’aixequen per generar una sensació de seguretat aconsegueixen l’efecte contrari. Encara més quan els murs els formen persones armades disposades a disparar. No s’intenta fer un món més segur, només es generen controls de seguretat excessius per guanyar molts diners. Moltíssims. Els rics del món ho són cada vegada més. Hem tornat a llegir unes llistes que en realitats són murs. Obscens. La riquesa viu entre murs, literalment i simbòlicament. Els barris marquen visiblement les diferències socials, que són una de les causes principals per aixecar la resta de murs. Les rendes més altes es poden moure lliurement, vinguin d’on vinguin. Els diners no són racistes. En general. 

Els defensors de Luis Rubiales, que en té, s'agafen a l'argument de la hipocresia que suposa ara enfonsar, amb fervor unànime, aquell que fins fa poc era enaltit i ben rebut allà on anava. No només això, sinó que molts dels que ara el denosten sabien perfectament quin era el tarannà del president de la RFEF (de moment inhabilitat per la FIFA) i el seu masclisme llardós i casernari, i tot i així l'aplaudien amb el mateix entusiasme que ara l'ataquen. I encara insisteixen, alguns, en la idea que el fet de la controvèrsia (la besada no consentida a la jugadora Jennifer Hermoso) és petit en relació a la tempesta que ha desencadenat. Que hi ha desproporció entre la causa i l'efecte, per bé que la causa fos una agressió sexual reconeguda com a tal per la llei i pel mateix reglament de la Federació presidida pel tal Rubiales. Són, els que diuen aquestes coses, sectaris (de Rubiales i del seu entramat a la Federació futbolera, però també del masclisme i del patriarcat) i, per tant, més que opinar, el que volen és intoxicar. Val a dir, tanmateix, que, amb el seu reduccionisme habitual, molts mitjans han transmès la impressió que allò que estava en discussió era la besada (i a aquest reduccionisme s'han aferrat el mateix Rubiales i els seus partidaris), quan el que es discuteix és tota una manera d'entendre el lideratge i el futbol, i per extensió, tot un model de societat. En aquest model de societat existeixen, en efecte, els tebis, els indiferents, els aduladors, els porucs: una massa de gent que no es mourà fins que no vegi que es mouen uns altres, i que ho fan amb prou força. Si no, seguiran el corrent de sempre, perquè hi tenen alguna cosa a guanyar, o per pura inèrcia. Per altra banda, els canvis de fons, els moviments rellevants, sovint es produeixen a partir d'un fet aparentment anecdòtic que actua com a detonador. Però aquest fet ve precedit d'una llarga història prèvia, més complexa i d'abast més profund.

Els assassinats inhumans i injustos de dones no cessen. Però, tot i la recurrència d’aquests dolorosos feminicidis, continuem amb una falta de resposta social extrema. I això passa perquè som les dones, les que morim assassinades pel sol fet de ser-ho.

Entre els 16 tipus de família que reconeix la llei aprovada recentment pel Congrés espanyol [gràfic] no hi ha la triella (trieja, en castellà) que avala el Tribunal Constitucional de Colòmbia, que fa uns mesos va acceptar un matrimoni de tres homes. El poliamor es limita, de moment, a l’àmbit estrictament privat, però el cas colombià demostra altre cop que la família convencional, de mare, pare i fills, deixa de ser ja l’únic model vàlid i està superat per la realitat de com viuen les persones. Per a l’antropòloga de la UAB Diana Marre, aquesta diversitat de models “mostra la potencialitat i voluntat de pervivència de la família”.

1. D’on venim? Patriarcal, racial, religiós, nacional, matrimonial, econòmic, social, imperial, colonial: la llista dels supremacismes que han articulat el món és inacabable. Tanmateix, es dona la particularitat que tots clouen en un: el patriarcat que estructura tots els altres. I em sembla que és un recordatori necessari si no ens volem confondre en els debats actuals.

Elina Norandi va néixer a Montevideo però va arribar de ben petita a Catalunya per l’exili dels seus pares. Va fer el doctorat en història de l’art a la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre Olga Sacharoff i com aplicar categories de les teories feministes a la crítica d’art. Ara ens presenta un llibre dels que marquen un abans i un després. Cent dues artistes és l’assaig que repassa l’activitat de les dones artistes a Catalunya des del segle XIX fins ara. De Visitació Ubach a Eugènia Balcells. Cada pàgina, una artista i la seva obra. Una aportació de referència perquè, sense cap home, ens convida a repensar el cànon de l’art català. 

Hi ha hotels exquisits –iglús, bombolles, cubicles– amb cobertes transparents per contemplar els estels. L’altre sostre de vidre, menys glamurós, dona nom al topall que troben les dones per ascendir al cel professional. En diuen de vidre no per fràgil, sinó per invisible, i té com a contrapunt el terra enganxós, que les reté en els rangs inferiors de la piràmide laboral. Les limitacions no són explícites, però les dones ocupen un percentatge desproporcionadament baix dels càrrecs directius i perceben salaris menors. Dades oficials, no xerrameca.

A voltes em pregunto per què és tan difícil de concebre el patriarcat. Després, emperò, recordo com em va costar a mi d’acceptar, per orgull, la meva pròpia dominació i busco maneres de fer-lo entenedor per a la resta. A tots els homes que no atorguen a la descoberta del patriarcat el valor que es mereix els recomano que l’associïn al capital, és a dir, l’estructura opressiva que ells entenen sense dir ni ase ni bèstia –no perquè fos destapada molts anys abans, sinó perquè els afecta a ells de forma inevitable i llavors els interessa comprendre-la–. Quan els ho expresso d’aquesta manera, sembla que comencen a avançar en la fosca i a entrellucar la llum de la veritat. El patriarcat, que parteix de l’experiència conjunta de moltes i moltes dones que en cercles plens de confessions parlen de la seva relació amb el propi cos, els homes i les altres dones, exigeix un nivell d’abstracció tan colossal com el capital. ¿Com no ha de ser difícil pensar una estructura que només es palpa en les nostres accions i sofrences i que ens afecta a totes? ¿Com no ha de ser difícil pensar el dolor que sentim quan el dolor forma part de la normalitat? El patriarcat és un sistema opressor que no es veu, però ens modifica, ens mena i ens destrueix. 

Aquesta setmana saltava als mitjans de comunicació la notícia que Adriana Lastra dimitia del seu càrrec de vice secretària general del PSOE i deixava les seves funcions a la direcció del partit. En un comunicat escrit per ella mateixa apuntava que s’havien produït canvis importants a la seva “vida personal que exigeixen tranquil·litat i repòs”. Als seus 43 anys, i amb un embaràs de risc, la dirigent socialista feia un pas al costat en les seves responsabilitats orgàniques. El paper de la diputada asturiana ha estat important en els darrers anys en la governabilitat espanyola i la vida del partit i, per tant, és lògic que la dimissió generés notícia. Seria raonable que la conversa pública hagués versat, per exemple, sobre les implicacions i conseqüències d’aquesta dimissió en la reorganització del partit. O en el que suposava respecte a les transformacions de la correlació de forces en la direcció socialista. Fins aquí tot correcte.

Quin és el paper de les dones en les cultures més allunyades de la societat occidental? ¿Les societats matriarcals existeixen o són un mite? No falten exemples de comunitats on, al revés, la dona es menysté i se subjuga. Lucía Madrid, periodista de viatges que recorre el món amb la voluntat de conèixer el paper de la dona en diferents societats, explica com al Salt del Toro, un ritual d’Etiòpia que celebra el pas d’un home adolescent a l’edat adulta, les dones demanen als homes "ser pegades a l’esquena amb branques d’acàcia fins a sagnar i tenir la pell en carn viva". "És un símbol d’amor i de respecte cap a aquest nou adult home a la societat", afegeix. Amb la seva feina, Madrid ha pogut veure com “la dona està subjecta a una discriminació diària en la majoria de les societats”, tot i que ha visitat algunes ètnies en què la dona té un paper important i rellevant, en societats considerades matriarcals. 

“A mi em va costar molt dir que era alcohòlica. Em demanava «Jo? Que som superforta. Com pot ser?»”, diu ara Camil·la (nom fictici), que fa mig any que està sòbria. Ella va arribar a ingerir tres litres de cervesa al dia en els moments més aguts de la seva addicció a l’alcohol, que va durar deu anys, però que havia empitjorat els quatre darrers arran de la mort de la seva parella. No va ser fins al maig passat que va “tocar fons” i va decidir demanar ajuda, reconeix. Ara forma part del 30% que representen les dones en el total d’usuaris de la Unitat de Conductes Addictives (UCA) del Consell de Mallorca, una xifra que no xerra tant de quantes pateixen aquesta addicció com de les poques que decideixen superar-la.