Ser palmesana no és una cosa gens fàcil. El pitjor és que vaig passar mitja vida pensant que ser de Palma era el més fàcil del món de portes endins i el més complicat de portes enfora (si el teu món és Mallorca, és clar). Fins que, per sort, va arribar un moment en què em vaig fer adulta i, sobretot, em vaig començar a envoltar de gent que no era de Palma. Aleshores em varen demostrar que 1) Vivia en una realitat paral·lela, i 2) Ser de Palma només és fàcil si no surts de Palma.

La junta de govern de Cort ha aprovat aquest dimecres els plecs que regiran la remodelació i explotació del mercat Municipal de Llevant, gestionat íntegrament per l’Ajuntament de Palma des del 1986. El procés de licitació es durà a terme mitjançant una concessió per a l'explotació global del mercat, mantenint-se en tot moment la titularitat municipal de l'equipament durant un període de 30 anys.

Crec que he trobat la llavor de la meva afició per anar a bars i cafeteries. D’ençà que era petita, i sense voler, freqüentar aquests llocs ha esdevingut una tradició compartida entre mon pare i jo, un costum que he heretat d’ell. “Bé, però cercarem algun lloc per fer una aturadeta i prendre un cafè”: aquesta és i ha estat sempre la condició de mon pare a qualsevol horabaixa de sortir per Palma, sigui quin sigui l’objectiu del dia. És igual si anam a passejar, de compres o a fer encàrrecs. Ell sempre té actiu el seu radar de llocs susceptibles on demanar-se “un cafè tot sol, molt curtet, només un ditet”. Jo li dic que d’això, se’n diu ser cafeinòman –que sona més greu que dir-li que pren massa cafès–, perquè amb alguna cosa li he de dur la contrària, ja que tanmateix sempre acabam passant més temps a una terrassa que fent allò que havíem quedat per fer. Com si tot fos només un pretext per seure, prendre alguna cosa i xerrar durant una bona estona.

Després de posar punt final al curs escolar, una agrupació d'ONG europees ha publicat el seu informe anual, Clean Cities, sobre l'accessibilitat infantil en diferents ciutats europees. La presència de carrers escolars, carrils bici protegits i límits de velocitat a 30 quilòmetres per hora són els tres factors principals per avaluar les condicions de les urbs per assegurar una vida sana, segura i amb els recursos bàsics a l'abast de tots els nens.

L’Ajuntament de Barcelona fa un anunci demanant la participació ciutadana. Diverses veus, masculines i femenines, fan propostes de millora de l’entorn on viuen. “Jo vull que es construeixi un poliesportiu”, diu l’un, posem pel cas (cito de memòria). I llavors, la veu institucional et convida a fer propostes “pels barris”.

A Barcelona hi ha portes que no s’obren. Ja pots picar, ja. Estan sords, però sobretot estan sols. Són els habitants de la Barcelona vermella. Hi ha un moment, ells no volen, però han de pitjar allò: el botó roig de la polsera de teleassistència. Ajuda. SOS. Veniu. Però la porta de casa no s’obre.

Parlem de fòbies i pràcticament tothom en té una: les aranyes, les serps, les rates, les olives (!!) o les plomes. Tinc una amiga que passeja per la ciutat atemorida perquè els coloms cada cop se’ns acosten més i és incapaç de no deixar anar un xiscle quan una de les aus passa arran dels seus cabells.

Hi ha xamfrans de l’Eixample i vestíbuls d’edificis on viuen dues i tres persones sense sostre. Que hi viuen vol dir que s’hi estan dia i nit sobre matalassos, entre màrfegues, carros amb les seves pertinences i algun gos que els acompanya. I quan comença a fer bo cada dia se’n veuen més, sovint a tocar del luxós passeig de Gràcia i als eixos verds acabats d’estrenar. Alguns es protegeixen a la nit amb tanques de l’Ajuntament.

El Martí, el meu primer fill, va néixer el 2004 i poc després vaig agafar una tuberculosi que em va provocar una crisi que em va fer sentir una responsabilitat de mare que no havia percebut fins a aquell moment. A Catalunya començava un moviment de canvi al voltant de la criança que em va portar a fer la formació de doula, i en una xerrada sobre el son dels nadons em vaig quedar amb una frase que no tenia res a veure amb el tema però que va canviar la meva vida. “Jugar al carrer és vital per als infants”.

Costa dir per què detestem tant el turisme, una intuïció molt més forta en la pell que en el cervell. Per sort, a cada campanya electoral creix el desig de racionalitzar aquesta aversió. Sense anar més lluny, l’excusa oficial per anar a eleccions són les discrepàncies amb el Hard Rock, que és un projecte turístic. S’acaben d’anunciar els actes “culturals” que blanquejaran la Copa Amèrica, que va ser l’objecte amb què tots els candidats a l’alcaldia de la capital, fins i tot els més ecologistes i d’esquerres, es van fer la fotografia de la campanya passada. Tal com deia l’editorial de l’ARA de dimecres passat, fins i tot la patronal ja parla de “saturació” i de no poder absorbir més visitants. L’ampliació de l’aeroport i la sequera també hi estan íntimament relacionades: és com si totes les manifestacions de l’apocalipsi tinguessin a veure amb el turisme. Llevat de casos de desconnexió absoluta amb la realitat, com Anna Navarro, l’empresària estrella de la llista de Carles Puigdemont que fa quatre dies presumia cofoia en una entrevista d’haver descobert l’atractiu de Barcelona a molts alts executius que s’hi havien acabat comprant una casa, ingènua a la ira que els barcelonins estem covant envers aquests rics que venen a pujar-nos el lloguer i establir-se en societats pèrfidament paral·leles. 

Com ha passat amb altres destinacions massives –Venècia, París i Barcelona, per exemple–, Palma perd la fesomia tradicional al mateix ritme que arriben els turistes. Així ho deixa palès el llibre Biografia de Palma, que ha estat elaborat per Palma XXI, sota la coordinació de la Fundació Iniciatives del Mediterrani. Aquest estudi destaca "la pèrdua d'identitat de la ciutat històrica" a causa del turisme de masses. Com ja ha explicat en altres ocasions l'ARA Balears, als problemes per trobar un habitatge s'hi suma la desaparició del comerç tradicional, substituït per botigues dirigides exclusivament al turisme. "Si volem ser la millor ciutat per visitar, no podrem ser la millor per viure", ha advertit la directora de Palma XXI, Cristina Llorente, a més de remarcar que la gent ja no se'n va molesta per l'excés de turisme, sinó que "ja no es pot plantejar plantejar viure al centre de Ciutat, ni tan sols a les barriades de Palma".

Cada cop es fa més difícil ignorar els impactes de la crisi ecològica global. L’estrès hídric que patim en algunes zones de Catalunya no té precedents. Per afrontar aquesta situació, la Generalitat de Catalunya ha actualitzat el Pla Especial de Sequera, un seguit de mesures amb les quals pretén gestionar l’aigua durant aquest període d’emergència. Tanmateix, aquest Pla està provocant un trasbals important en el món dels horts urbans comunitaris a Catalunya. Des del 2 de febrer, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), amb un gest que destil·la desconeixement i falta de sensibilitat, ha classificat aquests espais merament pels seus usos recreatius i ha prohibit explícitament regar-los. 

Sempre que tinc un problema em foto un trago de Dostoievski. Amb gel, eh. Només em calma això. Frases de bar de sol y sombra. Diu el paio, a Memòries del subsòl, que, a la vida (a la mort sí?), dos més dos no fan quatre. I no li van donar el premi Nobel de matemàtiques. Quanta injustícia campa per aquest món! Les xifres, els números, s’equivoquen, i molt.

A mesura que les democràcies occidentals es polaritzen cada cop més, els votants de les zones rurals i les ciutats petites s’enfronten regularment als seus homòlegs dels centres urbans més grans. Tot i que no és un fenomen nou, i certament no és l’únic factor que afecta els patrons de votació, la fractura entre el medi rural i l’urbà és un motor important de les guerres culturals actuals. Aquesta dinàmica, que l’economista Andrés Rodríguez-Pose ha descrit de manera evocadora com la “venjança dels llocs que no importen”, indica que l’augment populista actual reflecteix de manera clara les disparitats geogràfiques.

Sebastià Jornet (Amposta, 1959) és arquitecte i ha centrat bona part de la seva feina en processos de millora i ordenació urbana. El que li ha suposat més reconeixement i guardons és el pla de transformació del barri de la Mina, una zona d'especial protecció, ubicada a l'àrea metropolitana de Barcelona. La Càtedra d'Estudis Urbans de la Universitat de les Illes Balears l'ha convidat a parlar sobre estratègies d'intervenció en barris vulnerables, en el marc del projecte d'aquest departament de tractar temes d'actualitat i acostar-los a la ciutadania. L'acte tindrà lloc aquest divendres 1 de desembre a les 19.30 hores a ca n'Oleo.

La idea estava prou madura i no hi havia marxa enrere: marxem a viure al camp. A la petita, amb només cinc anys, la notícia no li va preocupar gaire, però la gran, que ja n'havia fet nou, només tenia dubtes: "Què passarà amb les meves amigues?", preguntava. Intuíem la resposta: "Us anireu allunyant, però no et preocupis perquè trobaràs amigues noves", però no vam ser tan contundents i vam fer allò que tan bé fem els adults: "Ja ho veurem, podran venir un dia a casa"...

Aquests dies he acabat de llegir el meravellós llibre de Marta Marín-Dòmine, Fugir era el més bell que teníem (Club Editor), on relata la vida del seu pare i la sèrie d’exilis que el van obligar a marxar de Barcelona. La protagonista tracta aquest afer amb molta cura, prenent com a referència l’errar i la pèrdua d’un lloc. Els exilis provocats per les guerres afecten generacions. Les persones es veuen obligades a marxar de manera abrupta, decidint quins pocs objectes personals s’enduen, buscant un espai on poder aixoplugar-se, viure en pau i guanyar-se la vida. Hi ha exilis forçats que la guerra i la violència empenyen. Avui dia també ho veiem en les diverses guerres (com la d’Ucraïna, ben a prop nostre) que coneixem perquè potser una família del barri o de l’escola ens ho explica. I no és una ficció.

En un racó del Barri Gòtic de Barcelona, no gaire lluny dels esgrafiats de Picasso del Col·legi d’Arquitectes, a tocar de la catedral, sobre la paret del fons que tanca la plaça d’Isidre Nonell, hi ha instal·lat des del 2014 un mural de 8 metres de llarg i 3,8 d’alt que reprodueix un petó, construït amb 4.000 fotografies impreses sobre rajoles de ceràmica. L’efecte visual és espectacular i la reacció de la gent és de felicitat. Una felicitat romantitzada, turistitzada, instagramitzada i altres plagues contemporànies, perquè aconsegueix, potser sense pretendre-ho, que el visitant confirmi tots els tòpics d’art, carrer i llibertat que s’associen amb Barcelona. Fins i tot per a un barceloní que capeja com pot el festival diari de les masses, l’alegria que desperta el mural és comprensible i encomanadissa.

Fa uns dies presentàvem a Alibri el llibre del filòsof xilè Ricardo Espinoza sobre el mite d’Ariadna. Aquesta figura femenina de la mitologia proporciona a l’heroi Teseu un cabdell de fil daurat per no perdre’s al laberint del Minotaure. En la llegenda minoica, el laberint que Teseu travessa és una trampa, un lloc on anar a caure mort. Ariadna salva Teseu perquè gràcies al seu cabdell, per dir-ho així, “no perd el fil” dels circuits adequats i pot sortir del laberint.