El cementeri de Son Valentí de Palma ha inaugurat aquest dilluns el Columbari de la Dignitat, un espai destinat a acollir les restes de 225 persones víctimes de la Guerra Civil i la dictadura franquista. El columbari està presidit per l'epitafi 'Aquí descansen víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura'. Durant l'acte solemne d'inauguració, l'arqueòleg i director dels diferents projectes d'exhumació de persones represaliades desaparegudes a Mallorca, Xesc Busquets, ha explicat que el columbari acull les restes de "225 persones que durant massa temps varen romandre a les fosses de l'oblit".

A 16 anys, Consuelo García del Cid va desaparèixer de la seva vida durant 24 hores. La seva mare la va despertar de matinada perquè havia d’anar a l’acadèmia. A casa hi havia el metge de confiança de la família, vinculat a l’Opus Dei. García del Cid explica que li varen injectar un sedant per via intravenosa i que va perdre el coneixement. Es va despertar l’endemà en una habitació que no coneixia, amb la porta tancada amb clau i una finestra amb barrots.

Els treballs d'excavació i investigació arqueològica a Son Servera es reprenen aquest dimarts en el marc del V Pla de fosses de les Balears, donant continuació a les tasques iniciades al cementeri municipal i estenent-les a finques privades del municipi per cercar, exhumar i identificar desapareguts durant la Guerra Civil.

E l canvi de paradigma que provocà el boom turístic en la societat agrària espanyola queda reflectida en la pel·lícula El turismo es un gran invento (1968). El seu protagonista (Paco Martínez Soria) és un batle d’un poblet d’Aragó que vol convertir el municipi en un gran centre turístic modern. El seu model a seguir és Marbella, on viatja amb el seu secretari (José Luis López Vázquez) per prendre’n nota. Tots dos queden bocabadats no només per les sueques en biquini, sinó també pels monumentals hotels de la costa andalusa, la gran icona del progrés del moment.

No sabien que seria el començament d’una guerra que duraria tres anys. Havia de ser un cop d’estat, suposadament per salvar Espanya d’una pretesa revolució comunista. Tampoc no tots eren feixistes, tot i que se’ls digués així de manera generalitzada. El fet és que elements de l’exèrcit, d’una Falange molt minoritària i de la dreta, també els carlins, prepararen a Mallorca –amb no gaire discreció– aquella revolta contra l’autoritat legítima de la II República, que va esclatar el juliol del 1936, ara fa 90 anys.

Entre música, mirades còmplices, emoció continguda i silencis que parlen, l’Ajuntament d’Algaida inaugurà ahir el Racó de la Memòria a l’entrada del cementeri municipal.

Era desembre de 1970 quan un sobre postal enviat des de Manacor va arribar en motocicleta al Palacio del Pardo de Madrid. Després dels preceptius controls de seguretat, el sobre, de la mida d’un full, va acabar damunt la taula del dictador Francisco Franco. En obrir-lo va descobrir el que ja li havien advertit des de Mallorca: a dins hi havia una revista subversiva, amb articles en català anomenada Es Forat. Fundada per Pep Lluís Fuster i Toni Riera, la publicació pretenia donar una mirada multidisciplinària amb articles de literatura, cinema i actualitat.

Durant el boom turístic, hi hagué suecs que no es deixaren entabanar. Alguns intentaren dissuadir els seus compatriotes d’anar de vacances a un país que era una dictadura i que, amb el suport econòmic dels EUA, havia convertit el turisme en la seva salvació. Els més activistes es manifestaren amb lemes com ‘Boicot als viatges a Espanya!’ i ‘Els viatges a Mallorca són una vergonya’. Des d’altres països, aquelles protestes també serien secundades per anarquistes espanyols a l’exili organitzats al voltant de Defensa Interior (DI). Coordinant l’entitat hi havia el menorquí Octavi Alberola Surinach (1928-2025).

La Universitat de les Illes Balears (UIB) acull aquest dijous, 14 de maig, la jornada 'Malgrat la por, la solidaritat i la memòria. Relats de dones en les presons franquistes', una iniciativa impulsada pel LiCET i l'Oficina d'Igualtat de la UIB per reivindicar la memòria de les dones represaliades durant el franquisme. Les activitats es desenvoluparan entre la sala de graus de l'edifici Ramon Llull, al campus universitari, i la sala d'actes de Sa Riera, a Palma.

“N’Abel ho vol tot”. És el que va dir, ja fa anys, un veterà periodista eivissenc d’Abel Matutes Juan: un home que, a més dels seus múltiples negocis, certament ho va ser pràcticament tot en política al llarg de tres decennis: batle de Vila, figura destacada de la Transició, senador, diputat, negociador de l’Estatut d’Autonomia, comissari europeu, ministre... En repassam la trajectòria quan es compleixen trenta anys de la seva designació, el 5 de maig del 1996, com a titular d’Afers Exteriors al primer gabinet de José María Aznar.

El Consell de Mallorca ha estat objecte de crítiques aquest dijous després que, en el marc de la Fira de la Gent Gran, s’hagi instal·lat una parada dedicada a l’exaltació del militar franquista Millán-Astray.

Un dels episodis més desagradables de tota la meva escolarització el tenc encara molt present. Un dia, al menjador, vaig vomitar. I en lloc de cuidar-me, em varen obligar a menjar-m’ho. Ho record encara amb una sensació de fàstic molt viva. Era confitura de maduixa i ens la feien menjar a cullerades. No n’he tornat a tastar mai més. Era una etapa en la qual l’escola adoctrinava de debò, tant que ens diuen ara als docents que ho feim.

Si una cosa em va quedar marcada de la meva etapa escolar és que hi havia professors molt violents. En record un que va arribar a apallissar un nin fins a deixar-lo destrossat. Un altre dia, en va tirar un per la finestra. Avui seria impensable. Llavors, no va passar res. També hi havia humiliacions. Un company amb una deformació a la cara, que parlava amb dificultat, va ser ridiculitzat pel director davant tota la classe. Li va demanar si ja havia acabat de vendre cupons. Ningú no va riure. El silenci va ser més eloqüent que qualsevol rialla.

Quan vaig començar l’escola tenia tres anys i era el més petit de la classe, perquè som de novembre. Els primers records són de les monges franciscanes de Bunyola. Record sobretot sor Antònia: una dona petita, grasseta, que no alçava mai la veu. No tenc cap record de càstigs ni de males paraules. Anava a escola content, sense por.

La historiadora Marina Castillo Fuentesal (Palma, 1996) s'ha doctorat recentment amb una qualificació cum laude a la Universitat de les Illes Balears. Entre el jou i la creu. Les dones durant la dictadura franquista a Mallorca (1939-1975) és el títol de la investigació que ha fet durant gairebé sis anys i que ha estat tutoritzada pels catedràtics d'Història Contemporània David Ginard i Sebastià Serra.

A sis anys, travessava Palma tot sol per anar a escola, en una ciutat on els infants es movien amb una llibertat impensable avui. Caminava des de Pere Garau fins a l'escola de Sant Francesc. Als anys seixanta, les famílies concedien molta més llibertat als fills i aquesta autonomia prematura acabava forjant un fort sentit d’independència.

A l’escola ens feien cantar el 'Cara al Sol' i el català s’aprenia d’amagat. A sis anys vaig començar a ca les monges trinitàries de Binissalem. Pagàvem 350 pessetes cada mes, que eren doblers en aquella època. A ma mare no li feia gaire gràcia que estudiàs. Pensava que la nostra feina era casar-nos, i prou.

A Mallorca, durant la Guerra Civil, un dels principals objectius dels insurrectes fou la classe benestant que donà suport a la Segona República. El símbol d’aquella repressió seria el batle de Palma, Emili Darder, metge de formació, que el 1934 havia ajudat a fundar Esquerra Republicana Balear (ERB) per fer de contrapoder al caciquisme. El 24 de febrer del 1937, després d’un consell de guerra fantasmagòric, Darder va ser afusellat. En aquell fatal destí l’acompanyaren dos companys de partit, l’empresari alcudienc Antoni Maria Ques i l’exbatle d’Inca Antoni Mateu, i el socialista palmesà Alexandre Jaume. D’ERB hi hagué vuit batles més assassinats: Joan Mas Verd Collet (Montuïri), Climent Garau Juan (Porreres), Pere Llull Fullana (Algaida), Pere Josep Cànaves Sales (Pollença), Pau Crespí Villalonga (Mancor de la Vall), Pere Vallespir Amengual (Costitx), Joan Alemany Villalonga (Búger) i Joan Guasch Juan (Santa Eulària del Riu).

El primer record que tenc de l’escola és la por. A ca les monges agustines d’Andratx, hi havia una habitació separada per una cortina on tancaven les nines que xerraven. Les deixaven a les fosques. Encara avui record els plors desconsolats a l’altra banda.