La Universitat de les Illes Balears (UIB) acull aquest dijous, 14 de maig, la jornada 'Malgrat la por, la solidaritat i la memòria. Relats de dones en les presons franquistes', una iniciativa impulsada pel LiCET i l'Oficina d'Igualtat de la UIB per reivindicar la memòria de les dones represaliades durant el franquisme. Les activitats es desenvoluparan entre la sala de graus de l'edifici Ramon Llull, al campus universitari, i la sala d'actes de Sa Riera, a Palma.

“N’Abel ho vol tot”. És el que va dir, ja fa anys, un veterà periodista eivissenc d’Abel Matutes Juan: un home que, a més dels seus múltiples negocis, certament ho va ser pràcticament tot en política al llarg de tres decennis: batle de Vila, figura destacada de la Transició, senador, diputat, negociador de l’Estatut d’Autonomia, comissari europeu, ministre... En repassam la trajectòria quan es compleixen trenta anys de la seva designació, el 5 de maig del 1996, com a titular d’Afers Exteriors al primer gabinet de José María Aznar.

El Consell de Mallorca ha estat objecte de crítiques aquest dijous després que, en el marc de la Fira de la Gent Gran, s’hagi instal·lat una parada dedicada a l’exaltació del militar franquista Millán-Astray.

Un dels episodis més desagradables de tota la meva escolarització el tenc encara molt present. Un dia, al menjador, vaig vomitar. I en lloc de cuidar-me, em varen obligar a menjar-m’ho. Ho record encara amb una sensació de fàstic molt viva. Era confitura de maduixa i ens la feien menjar a cullerades. No n’he tornat a tastar mai més. Era una etapa en la qual l’escola adoctrinava de debò, tant que ens diuen ara als docents que ho feim.

Si una cosa em va quedar marcada de la meva etapa escolar és que hi havia professors molt violents. En record un que va arribar a apallissar un nin fins a deixar-lo destrossat. Un altre dia, en va tirar un per la finestra. Avui seria impensable. Llavors, no va passar res. També hi havia humiliacions. Un company amb una deformació a la cara, que parlava amb dificultat, va ser ridiculitzat pel director davant tota la classe. Li va demanar si ja havia acabat de vendre cupons. Ningú no va riure. El silenci va ser més eloqüent que qualsevol rialla.

Quan vaig començar l’escola tenia tres anys i era el més petit de la classe, perquè som de novembre. Els primers records són de les monges franciscanes de Bunyola. Record sobretot sor Antònia: una dona petita, grasseta, que no alçava mai la veu. No tenc cap record de càstigs ni de males paraules. Anava a escola content, sense por.

La historiadora Marina Castillo Fuentesal (Palma, 1996) s'ha doctorat recentment amb una qualificació cum laude a la Universitat de les Illes Balears. Entre el jou i la creu. Les dones durant la dictadura franquista a Mallorca (1939-1975) és el títol de la investigació que ha fet durant gairebé sis anys i que ha estat tutoritzada pels catedràtics d'Història Contemporània David Ginard i Sebastià Serra.

A sis anys, travessava Palma tot sol per anar a escola, en una ciutat on els infants es movien amb una llibertat impensable avui. Caminava des de Pere Garau fins a l'escola de Sant Francesc. Als anys seixanta, les famílies concedien molta més llibertat als fills i aquesta autonomia prematura acabava forjant un fort sentit d’independència.

A l’escola ens feien cantar el 'Cara al Sol' i el català s’aprenia d’amagat. A sis anys vaig començar a ca les monges trinitàries de Binissalem. Pagàvem 350 pessetes cada mes, que eren doblers en aquella època. A ma mare no li feia gaire gràcia que estudiàs. Pensava que la nostra feina era casar-nos, i prou.

A Mallorca, durant la Guerra Civil, un dels principals objectius dels insurrectes fou la classe benestant que donà suport a la Segona República. El símbol d’aquella repressió seria el batle de Palma, Emili Darder, metge de formació, que el 1934 havia ajudat a fundar Esquerra Republicana Balear (ERB) per fer de contrapoder al caciquisme. El 24 de febrer del 1937, després d’un consell de guerra fantasmagòric, Darder va ser afusellat. En aquell fatal destí l’acompanyaren dos companys de partit, l’empresari alcudienc Antoni Maria Ques i l’exbatle d’Inca Antoni Mateu, i el socialista palmesà Alexandre Jaume. D’ERB hi hagué vuit batles més assassinats: Joan Mas Verd Collet (Montuïri), Climent Garau Juan (Porreres), Pere Llull Fullana (Algaida), Pere Josep Cànaves Sales (Pollença), Pau Crespí Villalonga (Mancor de la Vall), Pere Vallespir Amengual (Costitx), Joan Alemany Villalonga (Búger) i Joan Guasch Juan (Santa Eulària del Riu).

El primer record que tenc de l’escola és la por. A ca les monges agustines d’Andratx, hi havia una habitació separada per una cortina on tancaven les nines que xerraven. Les deixaven a les fosques. Encara avui record els plors desconsolats a l’altra banda.

Vaig néixer l’any 1948 a la Península, però ja de ben petit vàrem venir cap aquí, perquè els meus pares eren mallorquins. Els primers records d’escola que tenc són a Palma, a una escola pública que hi havia a la plaça de Pere Garau. D’aquella etapa record sobretot la senyora Micaela, que va ser mestra meva quan era molt petit. A partir dels sis anys, vaig passar per diversos mestres. Primer amb Rafel, després amb Ricardo i més endavant amb Pedro, que era el marit de la senyora Micaela. Pedro ens va ensenyar moltíssim. Sabia una animalada de coses i ens explicava temes que, vists ara, eren gairebé de nivell de Batxillerat.

'Els meus anys d’escola' és una sèrie de l’ARA Balears que reconstrueix com era l’educació a Mallorca dècada a dècada a través de testimonis en primera persona.

La desclassificació dels documents sobre el 23-F ha servit d’excusa perquè els líders del PP surtin en tromba reclamant la tornada del rei emèrit a Espanya. “Seria un fracàs col·lectiu com a país que Joan Carles I acabàs els seus dies a l’exili”, ha dit la presidenta del Govern, Marga Prohens, poc després que ho fes Feijóo.

L'associació Memòria de Mallorca ha anunciat que, en poc més de 24 hores, ha reunit els 3.223 euros que necessitava per fer front al pagament dels costos judicials del procés que va emprendre contra el monument de la Feixina de Palma, segons ha informat l'entitat mitjançant un comunicat. L'associació ha destacat que la resposta ciutadana ha estat "immediata, generosa i emocionant", cosa que ha permès recaptar íntegrament la quantitat exigida gràcies a les aportacions de persones compromeses amb la memòria democràtica.

Un periodista mallorquí va intentar convèncer el tinent coronel Antonio Tejero perquè posàs fi als seus plans la nit del 23 de febrer del 1981. Així consta en la documentació desclassificada aquest dimecres, que inclou la transcripció de la declaració com a testimoni del periodista Joan Pla en la sessió del 19 d’abril del 1982 de la vista oral 2/81 del Consell Suprem de Justícia Militar.

Avui els gegants són els protagonistes de moltes celebracions civils. El seu origen, amb tot, fou religiós, en el marc del Corpus Christi. L’antiga festa més important de la cristiandat s’instituí a Europa el segle XIII. En el calendari es fixà 60 dies després del Diumenge de Pasqua per tal de venerar ‘el cos de Crist’, personificat en l’hòstia consagrada. En un principi, tenia lloc a l’interior de les esglésies, però a partir del segle XIV sortí als carrers en forma de processó. Llavors l’atenció es posà en uns homes disfressats i pujats sobre xanques que recreaven episodis de la història sagrada amb voluntat de donar-la a conèixer entre la població analfabeta.

E l 20 de novembre del 1975, el dia que morí Franco, a les Balears hi havia uns 5.000 aturats, que, d’ençà de la crisi internacional del petroli del 1973, se sentien totalment desemparats. Al cap de tres setmanes, el 13 de gener del 1976, una cinquantena decidí manifestar el seu malestar al govern d’Arias Navarro tancant-se a l’església de Sant Miquel de Palma. Ho feren amb la complicitat del bisbe de Mallorca Teodor Úbeda. L’endemà ja foren desallotjats a cop de porra per la Policia, que seguia ordres del governador civil Carlos de Meer.

Era besnet del destacat polític mallorquí Antoni Maura, a més de duc de Maura i Gran d’Espanya –ho són tots els ducs–, llicenciat en Dret i també diplomàtic. El gener del 1976, ara fa 50 anys, Ramiro Pérez-Maura va prendre possessió com a governador civil de les Balears, per conduir un procés que aleshores ningú no sabia molt bé cap a on anava: la Transició. Més tard seria un dels fundadors a les Illes d’Unió de Centre Democràtic (UCD), senador i membre del govern preautonòmic.