Vota l’algoritme

A la pel·lícula Moneyball (2011) se’ns explicava com s’arribava a obtenir l’èxit esportiu quan s’introduïa la intel·ligència artificial en el procés de presa de decisions d’un club de beisbol. En concret, en el procediment de fitxatge de nous jugadors, el perfil dels quals quedava molt clar quan s’introduïa un plegat de dades a un ordinador i aquestes eren tractades amb un algoritme. Així, se sabia a qui fitxar en una tria que deixava de ser purament intuïtiva; Michael Lewis, el periodista econòmic i esportiu que va escriure el llibre en què es basa el film, també va mirar d’aclarir si dins el món del bàsquet es podria arribar a operar de la mateixa manera. A The undoing project ens parla de com es fan els fitxatges a l’NBA, cosa que té poc a veure amb el que veiem a la pel·lícula Hustle (2022), rodada parcialment a Mallorca. Aquí és a on un explorador de bàsquet, Adam Sandler, troba un jugador perdut i formidable, l’esportista real Juancho Hernangómez, en un suburbi de Palma que més aviat sembla Puerto Rico… De ca nostra se l’emporta a Filadèlfia, on provarà de fer-lo entrar a l’elit del bàsquet mundial, etc. En aquesta història tot és intuïció i ofici, suor i superació: cap decisió es pren de manera ‘racional’, tot es basa en la poesia salvatge de la intuïció i la voluntat.

Però amb això dels algoritmes sembla que tornem a caure en el parany de pensar que a partir d’ara arribarà una ‘edat daurada’ de l’encert, que la intel·ligència artificial serà capaç de servir-nos aquella utopia que la intel·ligència ‘natural’ no ha estat capaç d’executar més que en forma dels malsons. Tanmateix –i com és obvi– aquests mecanismes de presa de decisions són creacions humanes i, com a tals, per molt afinades que puguin arribar a ser, contenen biaixos i valors implícits, que poden estar condicionant negativament la vida dels ciutadans que es veuen afectats per aquestes formes “automàtiques” de presa de decisions. Perquè una cosa és jugar a escacs –o a beisbol– i l’altra és veure com la concessió d’una hipoteca o un tractament mèdic depenen d’un algoritme, i ja no del bon ull del metge o del banquer. Ja hi ha tot un corrent de teoria crítica en contra d’aquesta manera de prendre decisions; el pensament d’esquerra veu en això l’última forma d’alienació capitalista. I alhora hi ha una dreta tecnocràtica que veu en la democràcia artificial dels algoritmes un projecte polític engrescador que ens alliberarà de ‘falses ideologies’ i prejudicis, i on l’estira-i-arronsa democràtic queda substituït per una governança basada en l’anàlisi de dades i l’automatització. 

Pensar així, però, és no acabar d’entendre, literalment, l’abast del problema. Perquè la democràcia no és principalment solucionar ‘problemes’, sinó posar-se d’acord prèviament en què és o no és un problema en la nostra vida en comú. L’algoritme no podrà solucionar la qüestió del turisme a les Illes, per exemple; potser ens podria donar més o menys afinadament una xifra ideal de places hoteleres, però decidir si és o no un problema el número de turistes que rebem és un debat polític complex, que cap màquina tindrà mai capacitat d’afrontar. 

Melcior Comes és escriptor