Viure a la frontera

La dècada dels anys vuitanta del segle passat va representar per a sa Pobla un canvi social i econòmic important. Les causes foren diverses, però una de les més significatives va ser l’arribada de molta gent que venia de mar enllà, tant de la Península com del nord d’Àfrica. Érem un poble quasi exclusivament agrícola, aquest era el nostre motor econòmic. El sector del turisme s’obria pas amb força a les badies de Pollença i d’Alcúdia. I amb un degoteig incessant, començàrem a deixar ‘es conró’ per anar a netejar les habitacions dels hotels i a construir més hotels perquè pogués venir encara més turisme. La mecanització de sa Marjal es va accelerar i el nostre model cultural va començar a desdibuixar-se. Cada dia necessitàvem més mà d’obra per construir més i, aparentment, tenir més prosperitat. La preocupació per la preservació del territori, del medi ambient, només era “cosa dels barbuts”, i quasi ningú sabia què volia dir ecologia ni sostenibilitat. 

Curiosament, els primers marroquins que vingueren a sa Pobla eren fills i nets dels soldats professionals que havien constituït la Guardia Mora de Franco. La Cooperativa Agrícola Poblerahavia agafat molta embranzida i d’abril a juny es feia l’exportació de patata primerenca al mercat anglès, hi havia molta feina. L’efecte crida va ser immediat i augmentà l’arribada d’homes joves del Rift, d’Anzora, Driouch, Nador, M’Talssa... Cap al 1988, de la Delegació del govern espanyol ens començaren a enviar directrius, ens deien que aquella gent de nacionalitat marroquina que no tenia permís de treball havia de ser identificada i traslladada al grup d’estrangeria de la Policia Nacional. Nosaltres érem una quinzena de policies locals i només disposàvem d’un  vehicle, un enyorat Land Rover 88 Santana. Anar a Palma i tornar a sa Pobla eren gairebé dues hores. Al llarg d’uns mesos ‘férem bondat’ i traslladàrem alguns joves sense papers a la comissaria del carrer Simó Ballester, fins que ens en vàrem cansar, era un absurd. Ens començàrem a qüestionar moltes coses, ens començàrem a fer preguntes, a cercar respostes. Passats els anys, no record els noms d’aquells homes, però sí les seves cares famolenques i suades, les mans plenes de calls, els cabells encrespats, d’un negre intens.

Aleshores, aquells homes que cercaven un futur millor no arribaven a la categoria de magrebins, marroquins, musulmans o berbers, tots aquests mots arribarien anys després. Senzillament eren moros, en minúscula. Els seus noms s’han perdut, però les seves cares de dignitat no les oblidaré. Mai no els vaig veure vessar una llàgrima, les guardaven per a la solitud de l’ànima o la fredor de la nit. Al principi, els pagesos poblers no hi confiaven gaire, pensaven que no aguantarien mitja dieta amb l’espatlla ajupida omplint senalles de patates. Però sí que aguantaren, no tenien altra opció. Ells, a les muntanyes àrides del Rift, també eren pagesos embrunits pel sol. Sí que record les seves cares tristes quan els portàvem cap a Ciutat; la majoria no tenien papers i sí molta fam. Del que guanyaven, menys de la meitat era per a ells, enviaven diners a la família llunyana, la seva gent estimada. Molt probablement feia mesos, tal vegada anys, que no l’havien poguda abraçar. 

Al llarg de la primera ‘arribada’, fins a mitjan anys noranta, els poblers no enteníem  absolutament res del que ens estava passant, i molt manco la Policia Local. Ens anava bé tenir braços forts per remoure la terra a baix preu. Però no acabàvem d’entendre des d’on venien, la seva religió, els seus costums. Qui era aquella gent? Lentament, entràrem –col·lectivament– dins un timor vacui o por del que és desconegut. Els policies locals, com havíem de gestionar aquella nova realitat? Tots els policies poblers dels anys vuitanta i noranta érem nascuts a sa Pobla. De petits ens havien ensenyat a  beure aigua fresca del gerricó i a ensumar les fulles de patatera just quan arribava el llevant. Coneixíem el món ancestral de sa Marjal , aquell que entrava en crisi i conflicte amb una altra realitat que emergia. De mica en mica, el paisatge humà i social començà a transformar-se, i encara no s’ha aturat. Hem tancat moltes portes i finestres i n’hem obertes de noves, d’això es tracta. Davant els canvis intensos dels darrers quaranta anys, sovint ens demanam què quedarà de nosaltres i d’allò que heretàrem.

Conviure i treballar dins un mateix espai, dia a dia, any rere any, va fer que ens anàssim mirant i escoltant. Els ensenyàrem les normes i lleis d’aquí, amb fermesa i paciència, els ajudàrem en la seva complicada convivència, en els lloguers de les primeres cases i els pisos de llits calents, on malvivien amuntegats. Començàrem a exigir als propietaris que els habitatges tinguessin aigua calenta, llum, bany i tot allò necessari per viure dignament. Per la seva banda, els nouvinguts ens feren veure que cristians, jueus i musulmans parlen i clamen al mateix déu. Quan ja foren magrebins ens ensenyaren les seves fronteres de paper, ens parlaren de la seva terra i de la seva gent. La immigració a sa Pobla, a Mallorca, va deixar de ser una intuïció, una frontera per trobar i va esdevenir un camí dur i fràgil que el destí i l’atzar de la vida ens obligaren a compartir. Avui sa Pobla no seria sa Pobla sense ells, seria una altra cosa. 

No puc recordar-ne els noms, però sí les mirades. 

Pere Perelló és escriptor i expert en seguretat