Cada vegada que he escrit “societat balear”, s’ha encès una llumeta vermella en algun punt del meu enteniment. No sempre he atès la incògnita -el misteri, l’enigma...- sobre la qual aquesta llumeta enfitosa m’alertava. I, així, amb tota la barra del món -perdonin-, he escrit “societat balear” amb l’aplom de l’especialista -en realitat, l’aplom de l’ignorant-, amb la confiança que l’improbable lector donaria per ben consolidat el coneixement que nodreix tanta temeritat.
Aquesta llumeta s’encén també en escriure “els illencs”, “els mallorquins”, “societat mallorquina” i qualsevol fórmula literària encunyada per agrupar en uns trets comuns o en unes aspiracions compartides un determinat nombre d’habitants censats a part o banda.
En el meu descàrrec podria adduir que he intentat de vegades esbrinar, amb el fluid de l’experiència, com som. Però ja comprenc que aquests temptejos, ni que fossin encertats, no arribarien mai a contrarestar la frivolitat amb què he emprat aquestes fórmules.
I és que la qüestió no és gens fàcil. Què és la societat balear: la pregunta es pot subdividir en dotzenes de preguntes, cada una de les quals se cenyiria a un aspecte determinat. Més enllà de dogmes administratius, no sabem tan sols si hi ha un concepte mereixedor de ser designat com a balearitat, en el qual es fonamentaria la societat dita balear.
Per això, de vegades és comprensible que hom rebaixi el to de l’homilia i s’empari en solucions simples/ximples per no haver d’afrontar la complexitat de les coses. Un cambrer molt jove, en plena efervescència dels mesos posteriors a la mort de Franco, ens preguntà, a Climent Picornell i a mi, què era un comunista. L’escriptor de Sant Joan, àgil i agut com sempre, sortí volant del probable laberint en què la pregunta ens situava: “Un comunista és un militant del Partit Comunista”.
La “societat balear”, podríem dir, idò, és la gent que se sent representada pels convidats de Felip de Borbó a la recepció per presentar-se a la “societat balear”. I punt. Si donam per bona aquesta fórmula, ens estalviam feixugues disquisicions sobre identitat i pertinença. És clar que aquesta fórmula exclou una gentada -si és que ja no se’n sentia exclosa abans. Servidor, un de tants: amb l’OCB, per exemple, que és una bona companyia.