I si resulta que tot era mentida?

Final d’estiu a l’hemisferi nord. Inevitablement, a Mallorca, temps de balanços contradictoris, més interessats que interessants. La intuïció relata escenaris de calor i d’estretor. L’economia parla d’èxit d’ocupació –d’hotels i treballadors– i de xifres “equiparables al 2019”, expressió que en dialecte local significa “la mesura de totes les coses”.

Vista la penúria dels exercicis anteriors, la modèstia de les xifres dels competidors, les conseqüències de la guerra a Ucraïna, la incertesa futura... queda certificat, una vegada més, que hem tengut la bona pensada de viure “al millor dels mons possibles”, tot i les incomoditats del paradís.

Sempre amb bons reflexos, els hotelers –a través de Carolina Quetglas, presidenta de l’Agrupación de Cadenas Hoteleras– matisen la rotunditat de les xifres “bastante buenas” del mes d’agost –95% d’ocupació–, desvien la responsabilitat de la saturació cap al lloguer turístic –el seu competidor directe–, proposen la construcció de més carreteres i aparcaments, i demanen que no es redueixi l’arribada de vols. Naturalment, també alerten sobre la incertesa de la temporada 2023 –el nou mantra– i, amb la bona pipella que els caracteritza, troben que el problema de la falta d’habitatges no es resol construint-ne més. De fet, lamenten que un solar de la Platja de Palma, inicialment destinat a aparcament, es transformi ara en HPO. D’això se’n diu enfocar bé els problemes –turístics o no– de s’Arenal...

Però el balanç més interessant dels hotelers és el de la rendibilitat. Admeten una bona ocupació i, fins i tot, una bona facturació –gràcies a l’augment de la despesa per client–, però denuncien la baixa rendibilitat –no hi ha beneficis– a causa de l’alta inflació per l’augment del cost dels subministraments –40% de mitjana. La conclusió és l’habitual: el 2023 necessitarem “més” per no tenir “menys”. Més turistes, més vols per dur-los, més taxis, cotxes i carreteres per transportar-los, més treballadors per atendre’ls, més cases per encabir els treballadors que els atenguin...

Al sector comercial el decalatge és encara més preocupant. La comparativa interanual del mes de juliol revela un augment del 264% de turistes, però de  només un 4,8% de vendes. Així i tot, les institucions del ram treuen pit: a la resta de l’Estat la desfeta és encara major. Les patronals, en canvi, són més pessimistes perquè els migrats beneficis són llastrats pel desorbitant increment de despeses. La respiració assistida ja és imprescindible: augment d’un 112% de les subvencions al sector i reiterades campanyes de bons comercials.

Si enguany, amb 16,5 milions de turistes –un 75% més en 20 anys– i 1,2 milions de residents –un 50% més en 20 anys–, un sector com el del comerç no és rendible, quan ho serà? Quants de turistes i residents haurem d’arribar a allotjar perquè els números quadrin? Perquè això que venguin menys turistes i gastin més, aviat està dit.

Sort que, desafiant Leibniz, Victòria Avellà ens ho aclareix al seu Twitter: “Si la població local tengués el mateix poder adquisitiu que la gent que ens visita, no necessitaríem que vengués tanta gent per obtenir un rendiment similar, ni necessitaríem que tanta gent vengués a viure aquí per treballar per a la gent que ens visita. La nostra massificació és estructural. Si demà tancàssim l’aeroport, continuaria havent-hi embossos a la via de cintura i més de la meitat de la població necessitaria ajudes públiques per cobrir les necessitats bàsiques”.

Els problemes de rendibilitat, però, no són una qüestió local o conjuntural. Anys després de la seva fundació, algunes de les empreses més disruptives de les darreres dècades continuen sense generar beneficis: Uber –implantada a 10.500 ciutats–, Spotify –433 milions d’usuaris–, Deliveroo –present a 11 països–, Airbnb –valorada en 77.370M$–... totes, però, en números vermells. La locomotora capitalista continua a tota màquina, és evident. Però cap a on? O és que simplement no es pot aturar? És com si tot fos una gran mentida i no en volguéssim parlar.

Per això són més meritòries les recents declaracions de Gustavo Petro, primer dirigent progressista de la història de Colòmbia: “Las teorías del decrecimiento surgen de uno de los mejores economistas del mundo: Georgescu-Roegen, quien articuló el proceso económico a las leyes de la termodinámica en física. La economía es un acelerador de la entropía, es decir, de la degradación energética. No entiendo como en las facultades de comunicación social no se está enseñando el gran debate del mundo de hoy: la crisis climática y la creencia absurda en un modelo de crecimiento lineal en un planeta finito”.

Mentrestant, l’esquerra europea, tan guai i moderna ella, fascinada per canviar el nom de les coses i decidida a no dir les coses pel seu nom.

Nanda Ramon és professora