Pedro Sánchez i els seus

Jo diria que no és pas agradable que li diguin a algú de la teva família que té negocis bruts, o que s’assembla a un transvestit. És evident que un ésser “públic” pateix no pas per ell, sinó pels seus. Zapatero es devia morir de pena quan van vexar les seves filles adolescents perquè anaven –a l’entrevista amb Obama– vestides de satàniques.

Entenc que és pitjor que li diguin transvestit a la teva parella que no pas corrupte (essent mentida totes dues coses), però entenc que això no és el més dur. Jo diria que es tracta del foc amic. Els teus. Felipe González, mòmio sortint de la tomba, qualsevol dels barons, més fatxa que els fatxes, dient que ets un tifa. L’altre dia, pel carrer, em vaig trobar un socialista famós. Em va dir: “Jo no votaré. Estic decebut per l’amnistia”.

De vegades, en un partit, programa de ràdio, grup de treball, et trobes que els que més s’odien són de la mateixa facció. A mi sempre em sorprèn, això, perquè de natural hauria dit que entre companys sempre hi ha sintonia. Però no. I Monty Python ja ens ho va explicar a La vida de Brian. Entenc que Pedro Sánchez estaria dient “Aquí us quedeu, mamons, si soc tan tifa, maneu vosaltres”.

L’acusació falsa a la dona no és la raó. Els independentistes saben molt bé com va això. Ho han patit a la pell. La raó és el foc amic, esclar, l’advertiment sever que et diu: “I si jo me’n vaig, què faràs tu, rondinaire?”. Dit això, la castellanització de la campanya, aprofitant l’avinentesa, és del tot significativa.