Cada passa endavant, una passa enrere

Cada tram que s’avança en matèria cibernètica se sol consignar com una passa endavant per a la humanitat. El coneixement, l’educació, la salut –i, de vegades, l’habitabilitat del planeta– sovint es veuen beneficiats pels avanços tecnològics. Aquests beneficis de vegades milloren vides des del primer dia, però és més habitual que tardin a incorporar-se al catàleg de serveis per a la classe mitjana. En tot cas, solen arribar, potser ens salvaran la vida, qui sap si crearan una nova medicina de la qual fa tants anys que sentim parlar que ja hi hem deixat de pensar fins i tot com a remei instal·lat als nostres somnis.

Però una majoria de persones del planeta continua encallada en els seus països, en les seves comarques, a les seves reserves de misèria; fins i tot l’únic moviment que experimenten és el de recular cada vegada que la nostra civilització fa una passa endavant. Potser mai com fins ara els avenços tecnològics havien exclòs tantes persones. I fa la impressió que en celebrar les noves conquestes no som capaços de relativitzar-les amb la llunyania creixent dels pobres del món –ara en deim vulnerables.

Seria suficient per verificar-ho una consideració general sobre les xarxes socials, aquest munt imparable d’excrements amb bassiots de nenúfars. El millor que se’n pot dir és que amplien la democràcia en aspergir arreu del món la informació. Quant al pitjor, qualsevol diari d’avui, de demà, de quan sigui, ens ofereix exemples de la malignitat amb què se’n fa ús. De qualsevol manera, un repàs més o menys somer del mapamundi ens deixarà veure amples zones on potser no arribaran mai les xarxes –per parlar només de les xarxes.

La història ha generat moments en què era permès de pensar que el progrés seria un fenomen que afectaria el conjunt d’habitants del planeta. Eren instants de pur emmirallament. Ara sabem que cada passa endavant de la nostra civilització pot significar una passa enrere per al cens de la pobresa mundial. Són coses del sistema, segurament.