Ocupat...!

Entra al lavabo del bar, que és un lavabo bonic, d’aquests de Pinterest, amb caixes de vi per al paper i un ram de floretes bosquetanes a la pica. De seguida ho copsa. Algú hi ha anat abans que ella. En l’ambient es percep, i també en la poca higiene que ha quedat a la tassa. La dona que l’ha precedit no ha estirat convenientment la cadena, ni ha passat l’escombreta. Pensa en sortir, total no és urgent, però llavors truquen a la porta. “Ocupat”, mormola dèbilment.

Però no pot sortir ara, perquè l’altra usuària, aquesta que s’espera, es pensarà que és ella la responsable de la brutícia. Potser és una cambrera, que la coneix, o una desconeguda. Tant se val. Ella no vol semblar la responsable d’allò. Sortir i dir: “Ja estava així, no he sigut jo...”, li fa massa vergonya. I a més a més, potser no se la creuran. Ara ja ha passat força temps, ningú s’està tant de temps al lavabo per no fer res. No, no pot sortir i dir que no ha sigut ella.

Agafa l’escombreta i la passa per la tassa. No pot quedar res. Estira la cadena. La pica, plena d’esquitxades. Posats a fer, també hi passarà paper d’eixugar les mans. Repassa l’aixeta. Mira a un cantó i a l'altre. Hi ha una finestra, molt amunt, que dona al celobert. L’ha de poder obrir. Allò s’ha d’airejar. No pot sortir i dir: “Ai, és que he trigat una mica...” Només semblaria més culpable.

La dona que s’espera torna a fer moure el pany. Li passa com a ella (quan és la de fora). Li sembla que qui hi ha a dins triga molt, però no s’atreveix a trucar o preguntar i, llavors, fa veure que és algú altre que comença de nou. Però ara no pot dir, de nou, “Ocupat”.

Tapa la tassa, s’hi enfila al damunt i des d’allà s’agafa a la finestra. Fa alçaprem amb les mans i s’hi enfila. La motxilla, petita, la porta a l’esquena. Surt, com pot, pel forat. Trobarà la manera d’escapar-se.