Matar Elon Musk

Aquí va un petit dilema moral: posem per cas que m’oferesc a matar Elon Musk. Ho faria d'una manera ràpida i indolora per a ell, un assassinat competent i professional, res de llobades. I després em compromet a repartir la seva fortuna a parts iguals entre tots els habitants del planeta. 

He fet els comptes. Toca a prop de 27 dòlars i mig per cap. 

El càlcul és difícil i volàtil, perquè tot i que tots sabem que el CEO de Tesla i SpaceX és l'home més ric del planeta, ni ell mateix deu saber amb exactitud quants de doblers té. O més ben dit, quants de doblers val el que té o el que podria valer en el futur, un número que balla constantment, al ritme de les esotèriques fluctuacions del Mercat, aquell modern Chutlhu de designis impenetrables. 

I també balla contínuament la xifra de la població mundial, a tot segon, perquè és el que tenim els mortals, que morim. I precisament perquè temem la mort continuam engendrant, perpetuant-nos. 

Es calcula que el pròxim 15 de novembre serem vuit mil milions, un guarisme vertiginós que val la pena veure en números: 8.000.000.000. 

També és més gràfic veure les dues xifres del nostre dilema una darrere l'altra: 

Fortuna d'Elon Musk: 219.000.000.000

Població mundial: 8.000.000.000

És a dir, que hi ha un home en aquest planeta que, ell sol, té 27,37 dòlars per cada un dels seus habitants, 28,12 euros, que et poden semblar poca cosa si vius en el primer món, però que per a qualsevol nin del tercer són una petita fortuna: a Sudan del Sur els ingressos per persona són de 221 dòlars per any, i això és la mitjana, així que és fàcil imaginar la misèria amb què deuen viure els seus habitants més pobres. 

Podem ampliar la llista de possibles objectius: Jeff Bezos té 21,37 dòlars per cada un dels desgraciats que compartim, per ara, atmosfera amb ell; l'empresari francés Bernard Arnault en té 19,75, que no servirien de molt si volguéssim comprar qualsevol dels productes d'alguna de les marques de luxe del seu conglomerat; Bill Gates, 16,12, dels quals destina una part residual a obres benèfiques i una altra més gran als xips de les vacunes de la covid. Quant a l’home més ric d’Espanya, Amancio Ortega només té uns raquítics 9,62 dòlars per cada persona actualment viva, que, així i tot, podrien alimentar durant quasi una setmana qualsevol dels 263 milions d’éssers humans que, segons Oxfam Intermón, viuen en la pobresa extrema el 2022. De fet, si agafam els seus 77.000.000.000 de dòlars i els repartim entre aquests 263 milions de persones, toquen a 292,77 dòlars, que tenint en compte que es considera que vius a la pobresa extrema quan baixes dels 1,90 dòlars/dia (2,15 a partir d'aquesta tardor, segons els criteris del Banc Mundial, una institució imparcilialíssima) és una quantitat considerable.

En honor a l’exactitud, he de dir que moltes de les xifres que he esmentat abans estan calculades a partir de la llista anual de Forbes i que tots ells han vist les seves fortunes minvades, sense que això hagi afectat el seu nivell de vida, aparentment, però donant les dades per bones i sumat tot, i només parlant de cinc víctimes (què són cinc vides en un oceà de vuit mil milions d’ànimes?), sortim a 94,23 dòlars per barba, que no està gens malament tenint en compte que en aquest món hi ha vuit milions de nins menors de cinc anys en risc de morir de fam. 

De fet, jo renunciaria a la part que em toca, perquè ara mateix, per sort, no la necessit, com Elon Musk no necessita per a res, ni el fan més feliç, bona part dels seus 219.000 milions. I, òbviament, no seria capaç de matar-lo ni crec que sigui necessari fer-ho, perquè tampoc el veig com l'únic culpable de la desigualtat obscena que permet que algú tingui quasi 30 euros per cada humà viu, però sí que pens molt en com hem arribat a acceptar mansament que és completament normal que una sola persona pugui convidar sense arruïnar-se completament LITERALMENT TOTHOM a un McMenú XXL amb gelat de postres i en canvi ens sembla una atrocitat assassinar a sang freda per repartir-nos una riquesa monstruosa i indecent. Supòs que tot plegat diu alguna cosa, no necessàriament dolenta, sobre la nostra naturalesa: sobre com concebem el bé i el mal, el guany i la pèrdua.  

Però sobretot demostra un cop més que als humans, en general, les matemàtiques i la justícia se’ns donen de puta pena. 

Joan Cabot és periodista